Si entrara...

Entraré, misma hora, mismo lugar. ¿Y si no está? Qué absurdo, claro que no vendrá; sólo fue un momento, ¡pero qué mágico instante! Olvidar, ¿por qué? Arriesgar: esto suena mejor; no hay tanto que perder, por ganar queda todo. ¿Merece la pena arriesgarse a exponerse, ofreciendo a una desconocida la posibilidad de resultar herido? En estos casos, siempre vale la pena, me contesto. Cruzo la puerta, fingiendo ir a lo mío, por si hay alguna otra persona, entro en la pequeña sala... y allí estás, sentada en solitario, sosteniendo un libro cerrado, mirando por la puerta como si supieras que estaba a punto de llegar.

- Uy, no esperaba encontrarte. 

Y en parte era cierto: no pensaba reencontrarme contigo, a quien de nada conozco, sólo un exótico nombre, una enredosa sonrisa y una llama que había prendido tras una breve conversación y que en mí todavía serpenteaba con vigor. ¿Le echarías un cubo de agua para apagarla o le soplarías como el viento salvaje para avivarla? 

- Entonces, ¿qué te ha traído aquí? ¿O quién? - Pregunta astuta, malditos sean sus ojos sabios y su sonrisa que me paraliza.

Era la única oportunidad de volver a cruzarnos: no tenía otra forma de contactar sino este lugar, a una semana exacta de cuando coincidimos inesperadamente. ¿Me habrás soñado tú alguna noche?

- Mi intuición - digo torpemente, desviando su mirada para posarla entre los árboles y el arroyo que se ve por la ventana; fingiendo equilibrio, como quien tropieza y barre con la mirada a los testigos, buscando inútilmente cualquier punto menos frágil que sí mismo.

- ¿Qué te decía tu intuición? ¿Qué esperabas encontrar? - Sonríe imperturbable. Parece divertirle hacerme inventar excusas.

- Una pequeña esperanza - lo he dicho convencido.

- ¿Por qué no una grande?

- Para evitar decepciones, claro está. Prefiero empezar por una pequeña y regarla, si sobrevive.

- ¿La has encontrado?

- Todavía es pronto para saberlo. Quién sabe.

- Uno no sabe nunca nada, uno intuye - cuánta razón tenía, ¿o acaso su seguridad me hipnotizaba hasta el punto de convencerme de lo más absurdo?- Me alegro de verte, Joan - añade, y parece verdad, como todo lo que sale por su boca: directa, clara, imprevisible. Ojos tristes y sonrisa alegre tiene mi perdición.

- Uno sabe lo que siente, si se escucha. Yo ahora no consigo oírme, sin embargo sé que estoy atrapado.

- Ya somos dos... ¿Huímos juntos? - me guiña el ojo. Bromea, por supuesto, pero, pero...

- ¿Adónde? - dime que no me ha salido con una agudísima nota de terror...

- Aquí.

Se levanta lentamente, intimidándome aún más, se pone de puntillas y me roza con sus labios, algo secos, sellando a su presa.

Atrapat per la set

De per totes bandes m'observa la Sabiduria; per a ella, no sóc més que un altre assedegat de coneixement. Cap punt mort la meva ombra deixa, la meva essència al descobert, tan fràgil com el meu cos mortal.

Aquí em trobo, rodejat d'estanteries atapeïdes de llibres de tots els temps i de tota mena. Tot i estar jo tan desprotegit davant seu, la Sabiduria s'amaga de mi en cada encletxa. S'amaga, sí, encara que qualque dors guaiti i s'endevinin unes pàgines que tímidament conviden a llegir.

Com triar-ne només un? Quina mena de sortilegi m'atorga a mi l'enteresa d'escollir justament? Desitjo no haver de triar, de no menysprear cap llibre. Els pocs centímetres que em separen dels volums són enganyosos, comparats amb les infinites hores de lectura que s'eregeixen com una barrera d'ensenyament entre la meva set i les lletres evaporades.

Romanc així, indecís, llegint títols, contraportades, fent-me ontes de cada obra, mentre, amb la mirada, dono un fugaç repàs als fragments d'ànima de diversos autors.

Aquest d'aquí em crida l'atenció. Em sembla que és l'elegit. Com també m'ho han semblat els que he agafat abans de trobar aquest, igual que els pròxims que em creuaran el pas em faran deixar el que ara porto sota el braç. Agafo un altre llibre i el deixo al cap d'una estona; en marejo tres més, set, dotze... ara em sento més marejat que ells.

M'inundo de frustració, per no tenir prou vida de poder llegir un bocí considerable de les meravelles que s'han escrit al llarg de la història; d'impotència, per ser això una realitat més ferma que la meva set d'aprendre i, per si encara no en tenia prou, de resignació, en acceptar la frustració de no poder calmar mai la set sinó d'anar sobrevivint de gota en gota.

Així com vaig tribolant, passejant la vista d'un racó a l'altre, m'estic demanant quants de llibres m'hauria pogut llegir en aquests dubtes que duren segles.

Visita a la hipocresia

Diversos grups de policies recorden el recorregut del perímetre de la zona acordonada.

Davant la seva negativa de pas, l'aglomeració es va dissolent al ritme d'un riu que s'envest contra el dic que frena el curs. Alguns es queden per intentar imaginar allò que veuen els que han pogut passar a través d'una de les pantalles gegants, col·locades en torn de la Sagrada Família. D'altres, acoten la il·lusió, i refan el camí en sentit contrari.

Des d'on som, ens arriben els ecos dels cants, però cap imatge. Em faig espai entre la multitud, fins topar amb la mà d'un policia. Li pregunto, tan educadament com puc, si em permet el pas. Em respon, tan educadament com pot, que no. Tinc clar que travessaré aquella barrera.

Deambulo unes passes, visito un recinte catòlic de la zona; fent-me passar per un humil devot, em donen una invitació. Torno cap a la gentada, busco de nou aquell policia en concret, per veure-li la cara mentre em deixa passar.

A l'interior d'un enorme quadrat franquejat per barreres de policies, l'espectacular obra de Gaudí està rodejada per carrers farcits de cadires. Centenars, milers de cadires! N'hi deu haver més que la suma entre les que han cabut a les institucions per les quals he passat, des del parvulari a la universitat. Sols les dues darreres files gaudeixen d'alguna cadira orfe; amb tot, la meva intenció no és seure com fa tothom, mirant la inauguració de la Sagrada Família per la pantalla gegant.

Vaig passejant per un lateral, alternant la mirada de la èl·lit eclesiàstica de la pantalla als milers de fidels, molts dels quals han realitzat un llarg viatge per assistir a aquest moment.

De tant en tant, les càmeres enfoquen el rostre d'aquell home (m'abstinc de posar-li un qualificatiu), apareix un moment fugaç per la pantalla, els fanàtics s'afanyen a immortalitzar aquell rostre envellit. Molts treuen la càmera de fotos amb l'esperança de captar una instantània del pontífex. Alguns ulls s'humedeixen, senyores grans s'emocionen.

Des de fora, el fanatisme resulta incomprensible; per tant, intentant deixar les nàusees apart, recordo els sentiments d'un bon cristià: amant de la caritat, la proximitat amb els desvalguts, el rebuigs dels luxes... encara entenc menys la devoció cap a aquelles figures que no saben res de pobresa. Venerant els representants d'un missatge transformat, resten els fidels, deleitats pel trist espectacle.

Només arribo a dues conclusions alternatives d'aquest fanatisme: o bé són conscients de respaldar els líders d'un negoci que es fa servir d'una lloable ideologia, o bé no tenen prou capacitat crítica per discernir entre la naturalesa del missatge i l'emissor. Vull pensar que és el segon, encara que qualsevol de les dues opcions em costa de digerir (l'engany i la ceguesa), potser l'explicació és una altra que no arribo a entendre perquè no em sé posar prou en la seva pell.

Una llàgrima emotiva baixa per la galta de la senyora del costat. Jo em reprimeixo les gotes de tristesa que van creixent en veure la massa submissa a la fortalesa d'or que s'ha edificat sobre els ciments de fusta.

Segueixo passejant, posant la mirada en la pantalla que no té marc: la que mostra totes aquestes persones que noto a quilòmetres de distància. Per més que m'apropi a un grup de membres de l'Associació de l'Arquebisbat de Barcelona, encara que em trobi filtrat entre ells i que els braços meus i els d'un representant es toquin, pertanyem a un univers massa diferent. El seu company porta, sobre l'uniforme de la comunitat, una bandera espanyola a manera de capa, cobrint-li l'esquena, com alguns dels presents. De catalanes, no se'n veu ni una. Mai m'identificaré amb cap bandera ni amb un col·lectiu, però en qüestió d'afinitat, no sabria com adreçar-me a un individu amb aquestes devocions: nacionalista espanyol i catòlic. D'altra banda, estic convençut que d'entre els milers de persones, n'hi deu haver moltes de molt més interessants que no em penso, així que decideixo provar de rompre el gel amb algú.

M'acosto a una noia, que hauria resultat atractiva si no fos pel seu aspecte immaculat, com si posposés tocar la mà d'un noi per a després del matrimoni tradicional. Es torba tant quan veu que m'adreço directament a ella, que prefereixo dir-li que l'havia confós, en comptes de la pregunta que em ballava pel cap. Descartada.

Era de la meva edat, tot i que alguna cosa em diu que jo he viscut més que ella. La nostra edat no és la que abunda. Així com vaig caminant en perpendicular a les files de cadires, atrec alguna mirada (en veure que els miro a ells i no a la pantalla, alguns es sorprenen -deuen pensar que sóc un periodista que fa recompte?-), entre tots els ulls, em mira un nen petit. Se'n vol anar, els pares el fan callar, assegurant-li que aquest moment és molt important. El nen calla. Ens mirem. Rere els seus ulls, m'hi veig a mi, com si mirés la meva pròpia imatge en tenir la seva edat. Em pregunto si, rere els meus, s'hi amaga el seu futur, o si en créixer reproduirà el model dels que l'obliguen a interessar-lo per la disfressa del bon missatge que cada dia li deuen repetir més d'un cop.

Miro en torn: d'on veniu tots vosaltres? Heu estat nens com ell i com jo, per què la vostra fe us manté en la contradicció de creure en Déu i venerar aquesta gent?

Em crida l'atenció un home d'uns seixanta i més, membre de la mateixa associació que la noia tímida. L'observo abans de dirigir-m'hi. Sembla que ell serà més receptiu.

- Perdón, ¿puedo hacerle una pregunta?

- Sólo si la próxima es más interesante - diu, traçant mig somriure.

- Sí, señor. Esto... - sóc conscient que m'he de fer passar per un simpatitzant amb dubtes, no pel que sóc -, ¿qué opina usted de la jerarquía eclesiástica? ¿Cree que representa el mensaje de Dios o de Jesús?

Si em deia que no, m'hauria d'explicar el seu recolzament a la hipocresia; si em deia que sí, escoltaria la seva visió. El que no m'esperava, era aquesta resposta:

- En todo partido político habrá líderes que no convenzan o no gusten, que incluso hagan cosas contrarias a lo que le corresponde a su ideología. Un votante simpatiza con la ideología, por más que la mancillen. La misma relación ambivalente puede existir entre un creyente y la iglesia. Por desgracia, no tenemos nada mejor. ¿Preferirías que quien viniera fuese Rouco Varela?

- Desde luego, no. Aun así, hay muchos caminos para seguir a Jesús, no creo que apoyando el Vaticano sea uno de ellos.

- No pierdas de vista la perspectiva, hoy estamos aquí para asistir a la inauguración de esta magnífica obra, ¿tanto importa quien ha sido el que ha cortado el lazo rojo?

Tot i que no ha respost la meva pregunta de forma directa, m'he acomiadat satisfet amb part de la seva resposta.

Els altres amb els que he parlat, hi ha hagut de tot: a bastants se'ls veu bones persones, innocents i sense gaire capacitat de crítica; altres, trobo insultant que visquin amb la certesa d'estar "en el camí correcte".

Falta un quart d'hora pel final de la missa, pel discurs que tots deuen esperar. Jo me'n vaig ara, ja he vist tot el que volia veure. Torno a travessar les barreres, deixant enrere les banderes espanyoles, "La Razón" i altres diaris de dretes, els ultra-conservadors... deixo enrere la vergonya de Déu.

De camí a casa, em pregunto quants dels nens presents en l'acte, formaran part de la següent generació, i quants eligiran el seu propi camí, construiran la seva pròpia moral i seleccionaran quines directrius seguir i quines ignorar, amb el criteri que manca als seguidors dels que es fan dir pregoners d'una moral que prostitueixen.

Pobres ulls tristos

No podia apartar la vista d’aquells ulls. Tot i l’esforç que comportava aguantar el begut amic que tambalejava entre els meus braços tremolosos, no podia defugir d’aquells ulls que m’atrapaven.

Es sentia la música, el xivarri i les rialles de cada carrer; la llum groguenca i vermellosa dels pubs del voltant, i la gent, provinent de tot arreu i anant enlloc, una immensa gentada que camina sense direcció. Entre ells, uns ulls castanys que s’apropen als meus.

El meu amic emet algun soroll, em diu que ja pot sol i en un intent de posar-se dret, el deixo caure. El recullo del terra amb esforç, sentint-me trasbalsat. No per ell, sinó per aquella mirada.

Mentre ell i jo fem peripècies per mantenir-nos d’una peça, ella s’acosta. Estàvem connectats per la mirada, units pel mutu silenci, que desfà per demanar-me caritat. De bona gana li hauria donat bona part dels diners que tenia en començar la nit; no obstant, ens hem gastat les darreres monedes en alcohol i només ens queda lo just per tornar a casa.

“Please”, implora.

Rere seu, veig altres persones pobres divagant cap als rics que malgasten el que els sobra. Els rodamóns que acudeixen als beguts em recorden, si més no per un instant, a uns zombies d’un videojoc que vaig jugar fa anys, on aquests s’acostaven a les seves víctimes de la mateixa manera, per obtenir-ne el que necessitaven per viure.

Fora dels videojocs, aquí les víctimes són els que demanen, patint la indiferència dels rics com nosaltres, que hem malgastat els diners per no donar-los ni mig cèntim.

“Help me”, repeteix. A diferència d’alguns, jo no la ignoro. Li explico que em queda exactament la quantitat per tornar a casa, s´ho deu prendre com una excusa poc original. La miro als ulls, tornem a connectar. Em sento molt més compadit per la desconeguda que pel meu company. Dins el bar ha caigut sobre tres “Guiness”, llançant 15€ de cop. Penso que, si s´hagués pres una birra menys, el resultat seria gairebé el mateix, però ara tindria calés per donar a la pobra dona.

Després d’una breu conversa amb la rodamón dels ulls castanys, tornem cap a casa, dins el bus nocturn. Ell dorm la mona, o potser intenta no vomitar amb els ulls tancats, m’és igual. M’inspira tan poca llàstima com quan em recordo a mi mateix, fa temps, en la mateixa patètica situació.

Miro per la negror de la finestra i el meu pensament divaga entre els que no poden anar a casa perquè no tenen cap espai que s’hi assembli. Penso en el contrast de diferències socials, i en què, mal que em pesi, sempre existiran com mai han deixat d’existir. I lluny de sentir-me afortunat per on m´ha tocat viure, em sento incòmode. Un no sé què a l’estómac que res té a veure amb la cervesa, dibuixa uns ulls tristos dins la meva ment.

Coincidència?

En la primera pàgina de la meva llibreta, aquella que sempre deixo en blanc, hi ha escrit un nom, Ara, junt a un número de telèfon.

Aquest matí, pensava anar a entregar el resguard del títol al lloc on faré el Màster.

Després de recórrer tota la línia verda de metro com a escenari de lectura d’Oscar Wilde, de pujar tots els escalons de cada escala i de situar-me a una hora prudent al punt exacte on m’havia de trobar, m’he trobat l’edifici tancat. Romandria tancat tot l’agost. Afortunadament, no he pogut entregar el document. Si no hagués trobat tancat, les coses podrien haver anat diferent.

De tornada, he vist la mateixa noia que havia quedat enrere en passar de pressa uns metres més enllà d’on es trobava, exactament en la mateixa posició que ara: dreta, subjectant una bossa, mirant els fulls penjants d’una paret.

Sense pensar en una bona excusa, m’hi he aproximat amb pas decidit, però així mateix lent. M’ha vist, sabent que no em dirigia als documents. No se m’ha ocorregut una forma millor de rompre el gel que la de preguntar com arribar a un lloc que m’he inventat sobre la marxa. Una idea estúpida, doncs una negativa no dóna peu a un inici de conversa.

Si m’hagués respost qualsevol mot afirmatiu, m’hauria quedat amb un pam de nas. No ha estat així, no tenia ni idea de com arribar al Mercat de les Flors Negres. I ara què, un comiat més veloç que la seva negativa?

He fingit una gran desorientació.

- Los dos estamos bien perdidos!, m’ha dit, somrient amb l’exclusiva gràcia de les llatino-americanes.

La seva pell de delicat to mulato suportava millor les flames del sol que la meva. La visió de cap ombra al voltant m’urgia a tornar a redossa del cel, sota terra.

- Creo que ya no me encontraré, será mejor que vuelva al metro.

- Oh, ahí mismo me dirijo yo. Parece ser que la secretaría del máster en el que estoy interesada no abre hasta septiembre.

- Qué estudias? – he demanat per cortesia. Estant en un lloc tan apartat del meu, no devia estudiar res relacionat amb...

- Psicología.

- Oh, ya somos dos. Yo venía a dar el certificado de mi título.

- Ah, eso... a mí me queda una asignatura para poder tramitarlo en este país...

He suposat, doncs, que teníem la mateixa edat: no sols perquè l’aparentéssim, érem recent llicenciats i buscant un màster. M’he equivocat d’una hora enfora.

Després d’intercanviar orígens, destins, passats i presents, m’he endut la sorpresa de la meva vida: tenia 31 anys, s’havia tret la carrera a la meva edat (el que li faltava era l’homologació del títol a Espanya, no el títol en si)...

A mesura que parlava, més fascinant trobava la coincidència. Al seu país d’origen (era Colòmbia?), a més d’exercir com a professora universitària, havia treballat en diversos centres clínics (al departament d’oncologia...), i s’havia tret el Màster en Teràpia Familiar Sistèmica (el que m’interessa a mi en últim terme), havent treballat com a psicoterapeuta ben recomanada.

Sempre porta un llibre a sobre, estant convençuda que en tot moment li faltarà molt més per saber que el que podria aprendre en tota una vida. Ara es veu obligada a treballar de cambrera, a pesar dels vuit anys de formació (que, segons diu, no són els que distingeixen un bon terapeuta, sinó el treball que després aquest fa a diari per renovar-se i mai deixar d’aprendre). Evidentment, ja sabia això i altres coses que explicava, però ha estat de molt bon gust topar amb algú així.

Els meus ulls s’han inundat així com anava escoltant les seves experiències professionals i alguna anècdota. M’he trobat amb una persona que sembla situada en el futur de la meva trajectòria; les decisions que, per edat, he pogut prendre, coincideixen (ha cursat la meva mateixa carrera en l’itinerari clínic i ha realitzat el màster pel qual m’he decidit); les altres, totes se m’han passat pel cap (assessorar als familiars de malalts terminals, per exemple).

Una coincidència així, m’ha fet qüestionar la casualitat. La visió “científica”, empírica, careix de romanticisme. Per això uns altres preferirien pensar que la fortuna de la casualitat està més vinculada al destí que al determinisme o a l'atzar.

Preguntes sense una resposta més vertadera que una altra, doncs les respostes són simples preferències personals.

Un altre dia no ho sé, però avui estic romàntic. Ella viu a Barcelona, ha tingut tots els dies del món per fer una escapadeta de la feina, però per una raó o per l’altra, ha esdevingut l’únic dia disponible per mi, i fins i tot el moment ens ha unit. La meva decisió final, d’acostar-m’hi, aquesta curiositat que per un moment m’ha dominat, sembla la darrera empenta del destí, de l’ordre universal, de la xarxa de connexions, de qualsevol ent que no tingui una explicació lògica. Avui, m’he sentit còmode en no comprendre el perquè un esdeveniment havia passat, atès que només importava el què.

He baixat a la seva parada, per agafar el pròxim metro que passés en tres minuts en la mateixa direcció que anàvem, després de preguntar-li, tímidament, el número de telèfon. Me l’ha regalat de bona gana, amb l’amabilitat de la seva raça, que les fa tan adorables.

La meva llibreta s’ha anotat un triomf. Guarda un tresor.

De cap per avall

- Vaja... ja torna a ser divendres. Arriba el cap de setmana i ara m'entren ganes d'anar a la uni.

- No estàs cansat dels darrers dies?

- Sí... Però no he sortit de casa. Ara voldria canviar i anar a classe, i resulta que demà torna a ser dissabte!

- Bé, tranquil, en dos dies més hi podràs anar.

- Llavors no em vindrà de gust! A partir de dilluns és quan no trepitjaria la universitat i em quedaria vaguejant per aquest sofà... però el cap de setmana, tinc l'impuls d'anar-hi, m'entens?

- ...

Empañada mirada

La noche se deshace por destellos de relámpagos, alumbrando con el reflejo de cada charco millares de cuchillos de agua que, a su vez, regarán las calles, ríos y mares de todas las ciudades, robando todo lo confortable que ofrece el llanto del cielo.

Inundados están los llantos de los que padecen la cólera del frío y del rayo, ahogados son los que ni ven ni son vistos por las cortinas de lluvia que mojan el asfalto y anegan los pastos, arrastrando su líquido, conquistando poco a poco todo lo que la lluvia hunde a su paso.

Se deshacen los periódicos que cobijaban al mendigo de sus terrores nocturnos, se empapa la manta del alcohólico, el frío se cuela entre las rendijas de su abrigo. Cala hondo.

Le fastidia ver correr hacia sus hogares a las tropas de zapatos que chapotean apurados por huir de donde él es preso, fuera del cobijo de todo paraguas.

Un grupito de chicas lo han visto, tras un instante de vacilación han preferido voltearse, rehuyendo el inevitable encuentro de miradas, soltando un enjambre de histéricas quejas ("¡ay, que me mojo!"), quejas de quienes no conocen el sufrimiento y que, en su afán de lamentarse por algo, protestan por tener que andar bajo paraguas. La delicadeza no es el valor más cotizado, ni es prestada al marginado.

Sólo le acompaña la resignada soledad. Ha aprendido a convivir con ella, muy a su pesar, entre todo el gentío que le rodea a diario (¡qué remedio le quedara al indigente de la esquina sino ése!).

Ahogados permanecen los libros que sólo vivirán en su memoria, la historia de cómo lo perdió todo y su vivienda se transformó en esa chabola nómada.

El aguacero expone la pobreza, firmándola con su nombre verdadero, aquél que nunca revela a los extraños inquilinos de la calle; pobres alcoholizados, jóvenes dementes, prostitutas elocuentes que una vez le ayudaron y otras diez le traicionaron.

Sin poder soñar en un día distinto, la noche, tarde o temprano, pasará de largo. Sin embargo, su estela ha dejado unas huellas perennes.

La Mansió dels Objectes Perduts

Passa en una fracció de segon inadvertida.

És l'instant en què es separa de tu i tu no ho notes, et crida "ei, que se m'emporten!", però tu no el sents.

Segueixes la rutina tan tranquil. Quan el busques i no el trobes (la primera vegada), penses que te l'has deixat a casa i no li dones més importància.

Al final del dia, comproves que a casa tampoc hi és. Se't queda cara de tonto, col·lapsat per un cop de realitat duríssim: s'ha perdut, en algun lloc, una gran part de tu.

T'angoixes, el cor obstrueix els pulmons, penediment, impotència, ràbia...

Penses en tantíssimes petites decisions que l'haurien salvat (per començar, fer còpies de seguretat; per acabar, no emportar-me'l)... si no hagués fet allò, si hagués fet allò altre... si... si... doncs no.

On deu ser? Si me l'han robat, ja l'he vist prou. Si no, com trobar-lo després de regirar-ho tot i rebre mil negatives? Si el troba algú ara, com me'l faria arribar, si no té incrustrat cap dada personal? Merda...

Fins i tot hores després de regirar la casa i tots els llocs quotidians, de preguntar a tort i a dret i obtenir sempre un "No, ho sento", et negues a creure't-ho. Segueixes pendent de mirar en els llocs més inesperats: a n'aquell racó que mai t'hi fixes, en el terra del carrer (ja em diràs!)... per si de cas. No, no, res.

Tan de bo inventin un dia un microlocalitzador, o un invent que piti quan un objecte es separi de l'amo... així deixaria de regalar una col·lecció d'objectes de gran valor personal a qui no en veurà més que el valor material.

Faci el que faci, encara que procuri anar amb cura, segueixo perdent coses importantíssimes... visc en pròpia pell com la Indefensió Apresa porta al pitjor estat anímic.

Era digital

La mare va notar com la filla es parava.

- Com és que et quedes quieta?

- Mira aquella senyora... està tirant una carta!

- Sí, abans ens comunicàvem així. D'això groc se'n diu bústia.

- Oooh... - va fer la filla, com quan li contaven històries de com era el món abans que ella el conegués.

Res és permanent, tret del canvi.

Gato Perdido, perdido yo

Felino ignorante de la infelicidad, ¿dónde andarás?

Te busco sin cesar, aquí y allá, peinando habitaciones, saqueando roperos y rincones, desesperando la esperanza, temiendo no verte más. Odiado y amado gatito, ¿dónde andarás?

Mi agonía crece y supera mi razón, ¿te habré dado libertad en un descuido inoportuno?

Ignórame, mugriento, que por no encontrarte me tienes desviviendo y sufriendo por temer que no me estés tomando el pelo y, ajeno a aquél que va gritando tu nombre a la desesperada, hayas marchado lejos para jamás volver.

Figaro, Figaro, Figaro, ¿dónde andarás?

Mas por afligido que mi corazón se queje, nada perturba tu descansar, acurrucado como una bolita de negro soñar.

Lladregots involuntaris

Una amiga que tornava a existir a la meva vida després de mesos a l'estranger, recollia el paraigües del terra d'una altra vella amiga. Plovia a bots i barrals.

L'obrirem per refugiar-nos-hi a sota, menyspreant l'agradable carícia de la pluja.

Entre riures i enyorança, el paraigües passava la tarda rodant de mà en mà.

Tots convençuts que era d'algú de nosaltres.

Aquella tarda, els tres amics abraçaven els records sota el paraigües d'una noia que l'hauria perdut per sempre.

Biblia, que no Blabla

Un diumenge de primavera, a n'aquelles hores en què un acostuma a dormir fins que el sol li permet, vaig respondre el timbre de la porta amb una mirada de fàstic.

Al cap d'unes frases d'intercanvi, vaig dir-li secament al Testimoni de Jehovà:

- Mira, amb tot el respecte, no em convencereu. Venir aquí us suposarà una pèrdua de temps. No us canseu de les negatives de la gent?

- Tu no ens has tancat la porta als nassos, però no és per això pel que seguim parlant. Sempre és de grat conversar amb gent que discrepa del teu punt de vista. No per convèncer del propi, sinó pel plaer que té trobar algú amb inquietuds, més si és jove.

- Seré jove, però no fàcilment influenciable. Tinc clar que no s'han de tenir les coses clares. Sempre pots estar equivocat, sempre pots aprendre a esquivar maneres rígides de pensar.

Un cop ens vam convidar a conèixer, rompuda la primera barrera, em va sorprendre la ment flexible i oberta d'aquell home, dins el que cap. En el seu cap que no hi cap la hipocresia del negoci.

Respecta els punts de vista diferents i accepta les dures crítiques com no és habitual d'algú que creu en Déu. El més fort, sap argumentar el que sembla inargumentable, recorrent, fins i tot, a fets científics demostrables per cada principi que defensa.

Algun cap de setmana, el Jordi em confirma que els prejudicis, que poden ser infundats en major o menor mesura, no són extrapolables a tots els membres d'un col·lectiu. Un home culte, que ha viatjat i estudiat dues carreres i ha triomfat en la feina... decidí investigar en misteris de la vida i la religió pel seu compte.

Res a veure amb els que van a "menjar el tarro" amb arguments tan repetitius que semblen sorgits de cervells defectuosos.

Destruint la "L"

Un any de llicència per atropellar. Pau a l'ànima de la "L".

Paper mullat

Sortia des Forn del Ranxo amb una coca amb tomàtiga sota els braços i un bitllet de 20 euros agafat entre els dits d'una mà. Pagaria en tornar a cercar la segona. El sol del migdia m'incitava pensar en aigua i mar, però el bitllet m'embrutava les mans d'altres pensaments.

Estava meditant sobre els diners mentre feia camí cap al cotxe, potser l'invent que més mal ha causat a la humanitat. Tanmateix el considerem imprescindible per viure, en la nostra societat seria una bogeria negar-ho. Qui seria emprenedor de cap projecte si no se'l compensés econòmicament? El motor de l'acció són els mateixos diners, passen al davant de prioritats més importants.

Pensava en les mans que ha tocat aquest bitllet que tinc entre els dits i les que encara l'adquiriran, negociant la codícia dels rics, vivint de les necessitats dels més pobres. Passaran de mà en mà, per mans netes i per mans brutes d'engany.

Seria interessant poder-hi veure a través seu, potser arribarà fins alguna màfia que trafica amb els drets humans, tal vegada quedarà enterrat amb molts companys seus en una mansió on no se'l necessitarà... o bé, si ens hem de posar a esperar el millor de la gent, podrien servir d'abric de qui pateix fred. Què es veurà a través dels vidres d'aquests ventanals gòtics pintats de blau?

Estava pensant que cada cop se'ns farà més àrdua la tasca d'intentar donar un paper secundari a aquests simpàtics papers tenyits de colors i de mesures de seguretat hologràfica i marques d'aigua que asseguren la seva autenticitat. Ja es fa difícil pensar que ho hauríem d'intentar.

Caminant, caminant, em ve al cap una frase de Fito: "El dinero que te salva es el mismo que asesina".

Mentre anava cantant la cançó, ha passat un fet insòlit: he tornat al forn amb les mans buides, havia deixat la coca al cotxe, però a l'hora de pagar, no conservava un cèntim. No m'han pres per un espavilat perquè allà em coneixen, ni tampoc m'han robat: sigui com sigui, el bitllet s'ha evaporat inexplicablement.

Els diners van i vénen, per A o per B en perdrem molts un dia i els recuperarem un altre, això no m'ha fet tanta ràbia com haver-los desaprofitat així.

M'esgarrifa imaginar les hores de treball infrahumà que necessiten molts nens (i no tan nens) per aconseguir el que jo he deixat perdre en un obrir i tancar d'ulls. D'altra banda, em posa la pell de gallina recordar quanta gent "rica" gasta, sense mesura, molt més de 20 euros en quefers inútils, que no fan cap mena de falta ni servei a ningú.

Aquesta visió dels calés és la d'algú que mai els ha necessitat amb urgència i desconeix la noció d'apretar-se el cinturó, però no tindria per què protagonitzar-los si visqués en altres condicions.

Fa unes setmanes convivia a l'altra banda de l'oceà, amb una família que passa pena per arribar a final de mes, però no veuen els diners com un problema, ni tenen interés per ampliar la seva economia. Ens donen deu mil voltes, sens dubte, en saber cuidar i enriquir les relacions entre les persones, amb una humiltat i humanitat que aquí no es veu enlloc. Més endavant dedicaré escrits a algunes lliçons d'aquell viatge.

Compte enrere amb tic-tac

No calen exàmens finals per tenir la sensació que el temps oprimeix per totes bandes.

Sprints, suades, nervis, carreres, dubtes, angoixa, accions desesperades, pavor, miratges, falses esperances, més accions desesperades... seran suficients per superar la prova?

El compte-enrere marcarà el 0 en unes hores. No queda temps per pensar, només per prendre ràpides decisions. El mínim error costa car. Però el temps mai s'atura, i algunes vegades s'és tan conscient d'això com si contessis tu mateix cada segon que passa.


Un avió partirà a Mèxic. Aconseguirem ser-hi a dins?

____________________________________

Pregunta retòrica pels silenciosos lectors: què faríeu si haguessiu d'agafar un vol inamobible per anar a Madrid demà (no perlo d'un "demà" metafòric, sinó en 24h), per embarcar d'allà a un avió transoceànic si, de moment, no us han enviat la clau, el número de vol ni cap altra informació necessària? D'on es treu el valor de seguir confiant que hi pot haver una possibilitat d'embarcar, quan tothom es rendeix i només tu vols lluitar fins el darrer alè?

El més bo de dir (i el més difícil de fer), no perdre la calma ni l'esperança.

Fallat això, què queda?

Ah, exàmens, exàmens...

Aquests dies, les aules de la facultat són testimoni de mirades que només es creuen quan es necessiten. Tants desconeguts que només coincideixen en activitats que sols compartiran si obtenen quelcom a canvi. Tantes persones que mai descobriran si el company del costat val la pena de conèixer. No per mitjà d'un cortès intercanvi de "hola, com portes l'examen?", sinó amb una cerveseta abraçant la mà i un somriure sincer acariciant-li a un per dintre, intercanviant paraules amb contingut. Companys de classe han tornat a ocupar els seients oblidats dues setmanes enrere.

Es respira silenci absolut mentre reparteixen les diverses proves, és un silenci sincer. Normalment el silenci veritable queda camuflat per fluxes d'ones sonores que no diuen res més que formalismes entre persones que no s'importen entre si. La tensió del moment despulla aquesta veritat, reduint-la a l'aparent calma d'un silenci inquiet.

I ara, tots juntets d'una revolada, ens concentrem en el full que damunt la taula ens exigeix coneixement. Intentem ignorar la calor, les preocupacions del món exterior... tot pensament es centra en aquest tros de paper que, dies després, tindrà la barra de pretendre qualificar el nostre aprenentatge. Si la nota és elevada, ens sentirem millor, més preparats, més cracks... ens equivocarem més, tant, com si ens sentim fracassats per un suspès.

A poc a poc, un aprèn a desmitificar el prototip dels alumnes "exemplars", models absurds de gent amb poc criteri. Quants ineptes tenen diploma i quanta gent brilliant va aprovant justet, desmotivada per alguns continguts que li obliguen a empollar... com ens han convençut del popular vincle entre competència i resultat?

Cada cop m'importen menys els exàmens. Angoixen a molts estudiants, en veure's aquests poc preparats. A mi també em preocupaven de mala manera temps enrere, suposo que la gent canvia (tot i que a poc a poc). Avui em puc encarar amb sobrada indiferència a una prova, sentint-me poc preparat: és un examen, sols un examen. Quin pes té a la vida? Ni un gram. Cadascú és responsable de la utilitat que li dóna al coneixement que va adquirint. Un títol no garanteix res; aquest sistema pot crear excel·lents coneixedors d'estratègies per anar aprovant cursos (i amb bona nota), però la bona formació no depèn d'aquestes qualificacions.

Però pel que sembla cal crear-se un currículum prou òptim per ser acceptat en un lloc de treball que, en el fons, no requereix de les competències que demana, sinó de la passió en què estàs disposat a dedicar-li esforç. Però igualment et demanaran un paperet que reconegui que "has assolit" certs coneixements. Així que passades una o dues hores (segons es miri, només uns segons), entreguem l'examen, intercanviem paraules amb els companys, tornem a casa, desconnectem.


Aquelles cadires que tornem a deixar passaran mesos sense més companyia que les fidels taules. Quan la calor vagi minvant, tornaran a aparèixer per ses portes nous alumnes, noves persones discretament desconegudes pels seus companys. I així any rere any, la pissarra plorarà davant cada nova generació, més impersonal, més hipòcrita, més freda. I són estudiants de psicologia, la ciència que s'interessa pel comportament humà! Com deuen ser les aules de la facultat d'econòmiques?

Catarsis a llum de lluna

M'havien dit, feia poques setmanes, que no sabia apreciar la bellesa de les petites coses que enriqueixen la vida, oferint grans moments de felicitat. I m'ho havia cregut.

L'últim tren ha partit de Sants, un cop més, sense mi. Però avui no m'ha importat el més mínim: m'ho he agafat com una oportunitat per gaudir de les meravelles d'una nit que hauria passat inadvertida, de no ser per aquest imprevist.

Ja tornaré amb el primer bus-nit, des de Plaça Catalunya. De moment, disposo d'una hora per no pensar en res urgent i irrellevant (com la responsabilitat dels exàmens). Puc dedicar la ment a l'important de l'ànima, com a recompensa pel duríssim dia de frondós treball.

Decideixo distreure la ment vora el mar, més negre que el cel enfosquit per la negror d'una nit de poca lluna. Em sento preparat per desafiar el cansament, la gana, les ànsies de volar assegut.

Em fan companyia silenciosa un vellet de roba gastada i mirada somiadora, un noi melancòlic i un gos de carrer. Tots quatre mirem cap un horitzó que no aconseguim distingir de la fosca que l'embolcalla.

He conversat amb la lluna sense articular cap mot. Ella va traçant un reflexe que il·lumina l'escultura d'un nen orinant al mar. Potser sap que fa unes 17 hores que m'aguanto, però no puc imitar l'escultura, hi ha masses ulls fixats en les aïgues que m'inciten.


Aquestes mateixes aigües que m'observen, també banyen l'estimadíssima Menorca. Aviat m'hi portaran. Em sento despert i enèrgic, més eufòric que un psicoestimulant. Sembla que hagin de passar setmanes fins que el sol doni pas al nou dia; per ara, la nit és meva fins que somïi que desperto.

Saborejant cada nota que m'acaricia els timpans, començo a caminar. La música de la nit m'impulsa a desconnectar.

Imagino l'imminent viatge a Mèxic, el càl·lid retrobament, la tornada a Menorca (potser acompanyat de la millor companyia)... és impossible no somriure davant els dolços records del futur.

A banda i banda del pont per on passejo, els màstils dels velers es tambalegen al ritme de la banda sonora "Bailando con lobos", a veu d'un instrument de vent que em fa vibrar per dins. Els vaixells dancen al compàs de la dopamina que a la sala Accumbens domina un vals. Què poètic aquest moment! Quin gust, trobar harmonia en el balanceig dels vaixells!

Acabades unes obres de Tchaikovsky, la bateria del mòbil no s'ha resistit a la son que jo he despreciat; l'aparell que fins ara cantava no ha arribat a veure el seu portador acabant la melodia per ell, a pas decidit, per la Rambla nocturna. Només faltava pluja.

Morta la música, torna el xivarri al voltant: els pakistanesos intentant vendre per enèssima vegada una cervesa a la persona que ha dit "no", les prostitutes procurant arreplegar clients... en fi, Barcelona de nit romp tot encant, inspirador de fals romanticisme.

Se m'acosta una d'aquestes dones. M'agafa desprevingut, posant la mà directament al paquet, sacsejant-me el membre amb frènesi. Li intento fer entendre, retirant-la amablement, que no busco mullar aquesta nit. Insisteix. No la convenço dient-li que no em queden diners (tot i ser veritat). L'esquivo com puc.

Al cap d'unes poques passes, una altra prostituta (de molt més bon veure) m'agafa del braç i, arrimant-se de manera provocativa, caminem plegats mentre intercanviem quatre frases.

- ¿Quieres follarme, guapo?
- Tengo tan pocas ganas como tú y, además, no llevo dinero.
- No te preocupes chico, ahí hay un cajero automático. Y, sabes qué, no me creo que no te quieras montar este cuerpazo. Eres joven y estás bueno, seguro que ambos pasamos un buen rato.
- No lo dudo.
- ¡Pues anímate, chaval! - Em guinya l'ullet-. ¿Qué te parece si me tienes por sólo 20€?
- ¡Me parece un timo por mi parte, la verdad! No pondría precio a nadie, pero puestos a hacerlo, ¡que haga justicia a lo que se vende! Tus encantos no bajan de 100.
- ¡Anda!
- Seguro que hay tíos más interesantes (y ricos) que yo por aquí que te pagarían esa cantidad. Buena suerte.
- Adiós, chaval - m'ha fet adéu amb la mà, amb un somriure. És la primera vegada que veig una puta mostrant-se amable tot i saber que no cobrarà.

M'han cridat l'atenció dues dones més abans no he arribat a Caneletes. Encara que sembli mentida, no se m'ha acudit l'excusa de sempre, la més fàcil: un simple "soy gay". Potser l'alegria desmesurada que m'acompanya avui, m'anima a mostrar-me amable amb tothom. Quin paio tan estrany, em dic, rient sota el nas.

No cal fer públics els principals motius que contribueixen a aquesta eufòria, simplement desitjo que no s'acabin.

El compte enrere que cada cop més m'apropa al final, no permet gaires moments de parèntesi. Amb tot, crear petits foradets d'espai són necessaris per deixar en llibertat els ocells que necessiten volar. No es pot deixar morir la il·lusió de Viure, ni en temps d'exàmens.

Bona nit!

Els avis que no tenen néts

Entremig d'uns edificis que envegen l'alçada de les muntanyes que perfilen l'horitzó, es perd una acollidora plaça. Oblidada pels que no saben descobrir la tranquilitat a la Vall d'Hebron, es deixa veure per les ments que reclamen repòs.

És un espai que contrasta amb el seu voltant. No per les fileres d'arbres, car de vegetació n'hi abunda fins on arriba la mirada. Tampoc és per l'aire net que s'hi respira que ho dic, ni per la combinació egodistònica del soroll dels cotxes i el cant dels ocells.

El que fa única aquella plaça són les persones que la freqüenten.

En els seus bancs només reposen persones de cabells blancs o descaradament tenyits de falsa joventut. L'excepció és només un noi d'uns vint anys, que es troba descobert allà per l'estrany destí que li han marcat uns passos extraviats.

Cap mirada no pot evitar observar-lo de tan en tan, i ell, quan descansa de llegir uns apunts o d'anotar alguna cosa en una petita llibreta, tampoc se'n pot estar de contemplar-los. Ningú està acostumat a veure tal panorama: ni el jove ha vist fins llavors més de 40 vellets passant la tarda sense cap més companyia que ells mateixos, ni ells fan cara d'estar acostumats a tenir persones noves al seu voltant.

Cap nét els acompanya. El parc infantil passa gana, ja mai més rebrà l'aliment de corregudes entremaliades: avui dia és un desert; els engronxadors esdevenen relíquies d'una altra època.

Els nens de la societat moderna juguen i es relacionen entre màquines d'esbogerrades realitats, ben diferents als jocs tradicionals de sempre. Trista història.


On han fugit els temps en què els al·lots escoltaven, embadalits, històries i rondalles dels avis?

Sóc l'únic que mira l'hora de tan en tan. El rellotge que m'acostumava a abraçar el canell esquerre quedà oblidat a Praga, però el temps continua passant per mi. En aquell indret no afecta aquesta invenció humana. Allà alguns ancians seuen i pensen, altres parlen acaloradament de xafardejos (sobretot les dones), altres cuiden la parella més envellida del vell matrimoni... però amb tanta calma i parsimònia que sento impulsos d'agafar aquesta fantàstica percepció del temps i tirar-la sobre Barcelona i la societat estressada.

Tot i la serenor del moment, l'admiració per la natura que comparteixo amb els vellets i l'alliberament del món exterior, trobo a faltar nens ajudant-los a aixecar-se, provocant-los un somriure, abraçar-los la mà...

Enyor aquesta imatge. Avi Pepe, senyor Oleo... digueu-me on puc trobar un bon home que ompli el buit que vosaltres vau deixar. T'enyor, àvia Juanita, però a tu et podré tornar a veure prest. Després de tu, de qui em creuré les històries que em vulguin contar?

Idiot Savant

És dimecres i no em trobo a la classe on, en uns minuts, el meu grup de treball comença una exposició oral. Imagino que, tot i haver enviat un sms a les meves companyes advertint-les de no arribar a temps, deuen estar mirant una porta tancada, per decebre's cada cop que algú l'obre i no veure'm entrar a mi. Ens separa més de mitja hora de camí, no arribo.

Comença a fer caloreta, ja estem a principis de maig i en l'aire es repira l'estiu que s'apropa. Heusme aquí assegut, pensant amb la calor de l'estiu, quan ara mateix tinc un compromís i no hi arribaré a temps... per no parlar dels exàmens que separen l'estret interval entre l'estiu i el dia d'avui. M'angoixo altre cop. Què burro que arribo a ser, a vegades! Perdre el temps d'aquesta manera només em passa a mi. Segueixo maleïnt la meva poca-traça unes quantes vegades, mentre espero assegut un tren que de moment no arriba.

M'he despistat. No acostumo a agafar els Ferrocarrils i m'he equivocat de tren. M'ho puc prendre amb calma, no arribaré a l'hora, per més que ho desitgi. Només queda esperar que un altre tren em retorni al punt on el camí s'ha bifurcat, allunyant-me de la universitat.

Aparto la lectura de la Teoria les intel·ligències múltiples, de Howard Garner, per fixar-me en la gent que m'envolta, com a tècnica de distracció inútil.

És una hora crítica, lleugerament posterior a l'hora punta. No hi ha l'aglomeració de les vuit del matí (almenys en aquesta estació), i em puc fixar bé en les persones, perquè no són elements fugaços que passen apressuradament pel costat, sinó companys d'aquesta sala d'espera a l'aire lliure.

M'adono que vàries persones tenen una boira al rostre que segurament també comparteixo jo. Ensombrits per l'estrès del temps, sovint comproven rellotges i mòbils, sense treure aquesta cara de neguit que fa posar malalt. N'hi ha que escolten música, com jo. Altres aprofiten per dormir. Ja em convindria, un xubec com déu mana... no sé com em mantinc despert havent dormit tan poc. Em sento marejat, també, per la gana.

Entre la multitud anònima, m'irrita l'escàndol que pren forma de veu femenina. Sigui qui sigui crida tant, que no sento bé la música de l'MP3. Me'l trec, irritat, per mirar-la de reüll amb despit.

Tot d'una em penedeixo d'haver-me enutjat amb ella: se la veu víctima d'algun trastorn mental sever. M'interesso des de la distància. I aleshores em dóna una lliçó exmplar, pròpia d'algú que em supera clarament en la intel·ligència més important de totes (i que Garner no contempla en la seva obra, potser perquè és d'una naturalesa diferent a les altres 7 intel·ligències que defensa).

- EH, TU, REVISOR! VOLS SER AMIC MEU?!
- Correcte, tens la targeta validada...
- QUÈ IMPORTA, UNA TARGETA? T'OFEREIXO AMISTAT! Que no tens amics? - li demana, amb carona trista.
- Eh... - vacil·la, se'l veu sorprès que un passatger li doni conversa.
- DONCS JO SÍ QUE EN TINC. I A TU ET CONVINDRIEN TAMBÉ, AMB AQUESTA CARA-LLARGA QUE FAS. VA, ANEM A PRENDRE UNA BIRRA! =)
- No puc, estic treballant, no ho veus?
- I QUÈ? DESPRÉS DONCS! QUAN PASSES A BUSCAR-ME? O VOLS QUE VINGUI JO?
- Em sembla que no, gràcies. Eh... estaré ocupat.
- ELS ADULTS SEMPRE, SEEEEMPRE, ESTEU OCUPATS, HAY QUE VER... SEMPRE! JO NO PENSO TORNAR-ME ADULTA MAI! VIURÉ ALEGRE I MORIRÉ AMB UN SOMRIURE! SEMPRE.

Certament, el somriure era un tret imborrable de la seva cara. Devia formar part del trastorn. Mira-la ella, ignorant, sí, però sens dubte més feliç que tots els que estem aquí. Potser tot són aparences; tal vegada rere la seva alegria plora una nena; però em costa creure que sota l'angoixant mirada de tota la gent s'amagui un nen rient i posant-se a cridar al món sense temor. Del meu interior surt una veu que em diu: "per què no ets capaç, tu?", i el sentiment d'inferioritat aviat es substitueix per una nova força.

Se'n diu Idiot Savant (Idiota-prodigi) d'una persona de pocs recursos intel·lectuals, però que posseeix una capacitat excepcional per l'aritmètica mental, per recordar dates o números, o per realitzar altres tasques mentals, amb una eficiència que quasi totes les persones normals són incapaces.

Aquesta noia, tingués el que tingués, era, sens dubte, una Idiot Savant. Potser no tenia tantes llums com els que la contemplàvem, amb irritada paciència, però sens dubte aconseguia d'una manera molt brillant el que hom desitja i només aconsegueix de manera esporàdica: viure despreocupadament i feliç, dins les seves possibilitats.

Gràcies a aquella fortuna de l'atzar que ens feu coincidir en la mateixa estació, he somrigut tot el dia.

Un cop a la universitat, somric sarcàsticament en adonar-me que massa sovint ens preocupen fets gens trascendents, que ens priven de sentir-nos plens d'energia.

També ric feliçment, perquè en mirar cap un futur pròxim, em veig nedant a les aigües transparents de Menorca, abans d'enlairar-me en un avió que creuarà l'oceà, per retrobar-me amb la persona més important que he conegut, a la terra que em concedirà algunes respostes.

I també somric per avui: he tingut la sort que se'm despertés la passió per la vida i se m'adormissin preocupacions absurdes, com els exàmens que arribaran i passaran, com totes les altres proves, més "sèries", que fins ara he anat passant i cada cop em preocupen menys. Penso també en la mossa que he deixat dormint a casa seva, recordo la dança dels seus moviments i la melodia d'una veu, i em basta per somriure tant com aquella noia de l'estació. Potser amb més motiu.

Gràcies per la lliçó, Idiot Savant!

Bloc del 6 de maig: Mai podem descartar que una persona a qui no prestem atenció ens reveli una veritat que canviarà la manera de veure el món.

A volar

La meva maleta s'està cansant de que no li faixi gens de cas. Que segueixi esperant una estoneta més, impacient com una criatura, com jo mateix em comporto en moltes situacions.

Demà m'enlairo a Londres amb mons pares, encara no me n'he fet a la idea. Els viatges que mai varem gaudir temps enrere, en l'època en què ells i jo acostumàvem a no separar-nos, es concentren ara any rere any. París, Praga, Londres... el futur n'omplirà altres noms, de capitals (o potser no) d'altres països o d'aquest.

Un parèntesi, format per dies disfressats de setmanes, en una vida que va perdent objectius i metes que la reconduïen. Potser en la tornada descobreixo algunes respostes que, de moment, ni tan sols tenen una pregunta clara.

Potser dintre d'uns anys em veig amb forces per conèixer món sense anar-hi de passada pocs dies, convivint de veritat amb les persones autòctones.

Recuperarem la il·lusió, perdrem el temor, i sortirem a l'aventura de conèixer móns nous.