Més enllà de la veritat objectivista: la utilitat constructivista

Xoca saber que, a vàries cultures, el concepte de "veritat" ni tan sols existeix. La seva realitat està omplerta d'altres significats, per ells és totalment irrellevant aquesta noció que ens ha obsessionat durant mil·lennis.

Sembla que ens haguem d’aferrar a alguna cosa “certa” (Déu, teories, ciència empírica...), ja que la incertesa de les respostes incomoden aquestes ments que no paren de fer-se preguntes.

Al llarg dels segles, en la nostra cultura han quedat moltes empremtes d’aquest esforç epistemològic per accedir a la Veritat, tant en el terreny de la filosofia, com de la religió o la ciència.

Dins el camp de la Filosofia, pensadors de criteri gairebé antagònic compartien l’ànsia de poder accedir a la Veritat; els racionalistes refiant-se de la raó, els empiristes confiant en els sentits...

La religió, per la seva banda, professa la veritat moral, inalterable pel seu caràcter intrínsec de certesa divina inqüestionable. S’accedeix a aquesta veritat mitjançant la fe.

La ciència epistemològicament objectivista concep que l'observador pot enregistrar fidedignament la realitat externa i independent d'ell.

Un punt comú entre filosofia, religió i ciència objectivista seria assumir que existeix una realitat vertadera i que l’ésser humà pot accedir-hi, encara que el plantejament de les vies variï.

En les darreres dècades, no obstant, diverses disciplines científiques s'han topat amb innombrables descobriments contraris a aquesta suposada veritat objectiva.

Per citar alguns exemples, la física quàntica (el principi d’incertesa d’Heisenberg, el gat de Schrödinger), la biologia (l’autopoiesis Maturana i Varela, la proporció de 100.000 neurones que processen i creen la informació per cada cèl·lula sensorial que porta informació dels sentits (1 cèl·lula capta dels sentits, 100.000 modulen aquesta informació!), la cibernètica de segon ordre, la filosofia de la ciència (Popper, Lakatos) i la psicologia (la Teoria dels Constructes Personals de G. Kelly, la teoria evolutiva de J. Piaget, la teoria socio-cultural de Vigotsky o el Construccionisme Social de Gergen, entre moltes altres).

Així, davant la crisi objectivista, s'han anat postulant teories d'epistemologia constructivista. Aquestes últimes comparteixen una mateixa postura epistemològica: conceben que la realitat no és accessible per un observador extern a ella que la capta directament a través dels sentits, sinó que l'observador la construeix en base a les percepcions provinents de la seva observació.

Un exemple físic en què és notori que l’observador no és independent a la realitat que intenta observar, és que la naturalesa de la llum es capta en forma d’ones electromagnètiques o de partícules atòmiques depenent de l’instrument de mesura utilitzat, no de la naturalesa intrínseca de la llum.

En efecte, pels constructivistes, la realitat no se'ns presenta directament, sinó que ha de ser construïda. No tenim, doncs, accés directe a la realitat independentment de les nostres construccions o esquemes culturals, socials, psicològics, dins els límits determinats per la nostra espècie.

El trànsit de la ciència objectivista a constructivista, en síntesi, consisteix en què: la visió del món canvia de mecanicista i/o formista per passar a organicista i/o contextualista; el coneixement deixa d’entendre’s en base al fragmentalisme acumulatiu passant a l’alternativisme constructiu; l’ésser humà deixa de ser considerat reactiu, passiu, determinat per l’entorn i aïllat del medi social, per passar a ser proactiu, propositiu, en relació dialèctica amb l’entorn i integrat en el seu medi social. Per últim, el valor de Veritat de l’objectivisme (que suposa que la proposició certa es correspon inequívocament amb la realitat) es substitueix pel valor d’ús; aquesta utilitat ve donada per la seva capacitat predictiva i la seva coherència amb la resta del sistema.

Per tant, pel constructivisme (cada vegada més influent en la ciència i la filosofia), el coneixement és “cert” o “fals” segons la perspectiva que hem escollit assumir. La qüestió, doncs, ja no es basa en si les hipòtesis són certes o falses, sinó en quina d’elles pot ser l’eix de referència més útil per traçar cursos d’acció alternativa i per atribuir significat al feedback de l’experiència futura.

Així, un element o un concepte adquireix caràcter de "veritat" pels éssers humans en un procés de construcció i reformulació de significats. Per tant, no és que tot pugui col·lar-se dins l'etiqueta de "veritat" ni tampoc que certes coses no puguin considerar-se "més certes" que unes altres (es considera la validesa per altres criteris: concordància amb coneixements previs, ajustament entre prediccions i resultats i acord social), però neguen rotundament la "única veritat", com un únic dogma vertader, com LA teoria vertadera.

Les limitacions de l'epistemologia objectivista estan reorientant les premisses científiques i influint en les postures filosòfiques (que ja tenien pioners “constructivistes” com G. Vico o I. Kant), però les doctrines teològiques seguiran inalterables, doncs la fe no deixa entrar el qüestionament a casa, ni que vingui acompanyat d’un exèrcit de proves.

Quin atribut d'utilitat comporta el terme de "veritat", doncs?

Potser peco de pensament simplista, però jo concebo aquesta "il·lusió de veritat" com la meva idea de perfecció, és a dir, com un fi últim impossible d'accedir-hi que serveix d'incentiu per progressar en un seguit d’aproximacions que tendeixen a l’infinit.

Tu què en penses? I no val dir “que el que dius (no?) és cert”.

Monogàmia i fidelitat sexual

La monogàmia és la principal causa de la infidelitat sexual. Si fóssim polígams, pecaríem sense pecat: la llibertat de buscar el poquet que falta al matrimoni, permetria assaborir la gran part que aquest ens aporta. Sense sentiments de culpa, gels ni ressentiment. A més, tenint llibertat per buscar a fora, possiblement es perdria l'emoció i el morbo del que està prohibit. Crec que el concepte d'una monogàmia forçada debilita moltes parelles fins a la seva destrucció i que la permissivitat per estar amb altre gent podria ser, paradoxalment, un factor de protecció per la relació de parella.

La monogàmia seria una opció més o menys freqüent arreu, la poligàmia aprovada per la moral de la societat permetria escollir les relacions més satisfactòries. Els matrimonis no es pudririen d'inèrcia, ni enganys, ni culpa per trobar en altres el que el marit ja no aporta (romanticisme, detallisme, passió...).

Seria possible entrenar els gels perquè aquests no provoquessin malestar? Sense la gelosia, seríem lliures. Lliures per ser esclaus de tantes relacions com necessitats tinguéssim. Ara som esclaus d'una "llibertat" que ha perdut significat.

Com podríem sentir-nos especials pel nostre Company de Viatge i fer-lo sentir especial a ell/a, sense l'exclusivitat sexual? Amb separar la fidelitat sexual de l'emocional n'hi hauria prou?

Una altra pregunta que em ve al cap és: què passaria si es creen vincles especials entre vàries persones, més enllà dels interessos lúdico-sexuals? Com sentir-se i fer sentir especial a l'altre, com expressar la diferència entre ell/a i els demés, si aparentment no hi ha tanta diferència amb els altres?

Sense trobar resposta a les preguntes que m'anaven sorgint, he pensat d'afegir algun vídeo. No dóna resposta a això, però en aquest capítol de Redes, titulat "Monogàmia", dos científics (psiquiatra i psicobiòleg) intenten exposar que l'aparellament sexual exclusiu és una forma de vida antinatural i que, per tant, la monogàmia hauria de ser una elecció poc freqüent.

Vist l'anterior, sembla que la biologia ens constitueix per no aparellar-nos de manera exclusiva amb una sola persona. Així doncs, més enllà de religions antigues, la criminalització de l'esperit polígam és degut a les normes implícites i altres factors socials que ens influeixen? Però si, de fet, la nostra tendència natural és a anar contra de la monogàmia, per què aquesta impera en la nostra societat "desenvolupada"?

"Esforça't fins que no et quedi força"

Donar-ho tot per un propòsit, deixar-te la pell, dedicar tota l'atenció a una sola fita...

...t'aparta d'altres possibilitats

...i NO et potencia el màxim rendiment, doncs aquest s'assoleix en l'alternança d'activitats.

Tampoc et diria, vell amic, que seguíssim la llei del mínim esforç. Aquesta desperta la mandra natural dels humans, els manté en una inèrcia d'ocupacions inútils.

Sí que coincideixo en no esforçar-se al màxim del que un pot rendir, perquè el sobreesforç transpassa el llindar de la salut i causa tensions de tota mena.

Sobretot, no estem a l'altre extrem del sobreesforç^^", o acabareu com jo.

Et diré una mentida...

Ens han repetit que les mentides només porten problemes.

Doncs bé, això era una mentida de les grosses, no fotem.

Mentir et pot evitar càstigs i bronques, salvar-te el matrimoni, et donarà de menjar i viure si et dediques a la política o si ets venedor (d’objectes, de morals...). Mentir evitarà que s’aprofitin de tu; et permetrà, en definitiva, adaptar-te a una societat que no tolera les mentides però que les fa servir cada dos per tres.

Quan era petit, un dels meus propòsits era no arribar a mentir mai. De ben segur m’havien perjurat que mentir està molt lleig, molt mal vist, i jo volia ser un nen exemplar... En la innocència de la infància, alguns les consideren les seves enemigues, amb els anys els perdem el respecte que ens generaven, ens hi acostem, les mirem als perversos ulls i anem formant pactes malèvols amb elles.

Mentir, no ens enganyem, forma part del repertori dels humans; criminalitzar les mentides seria pretendre que qui diu això les desconeix. No em prengueu el pèl.

Es pot esser tot un expert de les mentides i les trampes, però s’ha de pensar de forma intel•ligent. Mentir malament (en situacions innecessàries, exageradament...) sí que comporta problemes. En el cas extrem, hi ha qui pot arribar a formar-se una vida de mentida, on la realitat es redueix a seguir mentint perquè la gran bola no es trenqui. No, no, així no farem res de bo.

Per cert, heu sentit a dir que mentir suposa una traïció de mort a la confiança?

Sí, sí, no sembla un disbarat, ja m’ho suposo... Però el que distingeix una mentida perversa d’una beneficiosa, és la intenció amb la que es diu.

Normalment les intencions de les mentides són purament egoistes, però a mi em fascinen les minoritàries: les altruistes. Mentir pel bé de l’altre! Que en resulta, de poètic, no us sembla?^^

Penseu en totes les mentides que recol•lectareu en una setmana (segurament sense adonar-vos, ni de que mentiu ni de que us menteixen), aviam si la balança està repartideta.

El silenci és la manera més subtil de mentir. Ocultar la veritat és la forma més senzilla de complicitat.

Els que acusen que no contar tota la veritat és, també, una traïció greu a la confiança, que es preguntin el motiu, la intenció, d’aquest ocultament. No, millor que no s’ho preguntin, viuran més tranquils.

Ara no em malentengueu, valoro la sinceritat en gran mesura. Però, quin preu té, de vegades, anar amb la veritat per davant?

Això sí, més val una veritat incòmoda, que una mentida mal camuflada. S’ha de saber mentir bé (altruistament).