Estudis, títols, quanta merda acumulada al currículum!

- Escolta, profe, et puc demanar una pregunta de Mates? - va preguntar la més esvalotada de les dues, durant una classe d'anglès.

- No seria el moment, però veig que no et concentraràs si no te la responc. Digues.

- Com es fa ..............................................................................?

Va ser una forta sotregada. Jo, a allò, ho sabia resoldre amb els ulls tancats. El més veloç de la classe, fins i tot. "Excel·lent", "excel·lent", algun notable, però sobretot "excel·lent". I ara estava en blanc. Hauria suspès amb un 0, més algunes dècimes per haver-ho intentat. Hauríem suspès tots.

Havia quedat pres d'un lapsus o ho havia oblidat? Tenia la resposta en algun indret recòndit de la memòria al qual no aconseguia accedir, o la proteïna de l'oblit havia treballat més del que em podria haver imaginat?

Poc després, em va venir al cap el procediment que va portar a la solució correcta, però és que, en aquella època, dominava les Mates. Què passa amb les assignatures que coixejaven ja aleshores?

M'imagino que, en alguns coneixements adquirits, després de molts anys sense tocar-los, necessitaries fer un petit repàs i t'ho enduries altra vegada molt més ràpid, però estic segur que en altres coneixements necessitaries començar de nou, de la més absoluta ignorància, com si ho veiessis per primera vegada. No ens enganyem, no siguem fantasmes, sabem que és així.

Al cap d'uns minuts, la nena em va fer una pregunta encara més difícil i inquietant:

- Joan, tot això que aprenem... de què ens servirà? Diga'm la veritat.

M'ho havia demanat moltes vegades, però sentir-ho a dir a algú de fora (i més jove) em va sacsejar encara més fort.

Realment ens creiem que ens servirà, en algun moment de la nostra vida, haver après a resoldre polinomis? Que ens recordarem de fets històrics que no han deixat cap repercussió en l'actualitat? I de l'extens etcètera?

Vaig preguntar als de la meva quinta si creien recordar gran part del que ens havien ensenyat a la secundària.

Un deia: "De res. Ho vaig oblidar tan bon punt vaig passar tal assignatura i tal altra. No ho he necessitat mai més".

L'altre el replicava: "Idò jo crec que me'n recordo de tot." (cosa que era pitjor, ell no sabia que havia oblidat, com li ho vaig intentar demostrar).

Un altre responia: "Potser l'objectiu no era que aprenguéssim els continguts específics, sinó les habilitats generals: l'esforç, la constància, tenir una noció general de varis temes...".

I tants esforços per al final acabar oblidant-ho tot, tret de que ens vam esforçar moltíssim? Ai, l'as...

La pregunta no ha quedat resposta. "Quina utilitat tenen tants anys d'estudi?"

Si l'aprenentatge no és acumulatiu (no és com un ordinador, que guardes les dades en una carpeta i sempre es queden allà, esperant a obrir-se tal qual s'han anat deixant), si me n'adono de tot el que he oblidat i del que oblidaré del que aprenc avui, la pregunta es torna inquietant de mena.

Pel que fa al meu cas, em consola comprovar que retinc bastant bé molts coneixements específics del meu camp, però ei, que vaig acabar la carrera l'any passat i segueixo estudiant. Què passa amb tots els professionals que, en aconseguir una plaça fixa de feina no s'actualitzen? Pitjor encara, què passa amb els seus clients, pacients, o les persones que contractin (pagant una bona suma) els seus serveis?

Fa temps que penso que posseir títol no garanteix que s'hagin adquirit els coneixements, habilitats i demés requisits al nivell esperat, i ara, paradoxalment, aniré a acabar de polir el meu currículum, perquè si no demostres que gaudeixes de gran titulitis, realment es creuen que no podries fer el mateix que un estudiant autònom. Ho entenc, cal regulació. És cert. No estaré menys qualificat que un que no ha estudiat una paraula del meu camp, però tampoc estaré a l'altura del que "demostro" conèixer. Ja no parlo de mi, consti.

No dic que estudiar i adquirir coneixements no serveixi de res, realment considero que m'estan formant molt útilment, però noto que molta gent es troba amb un títol sota el braç quan el tiren al circ de lleons (el món laboral) i li criden:

"Utilitza el sentit comú! Defensa't com puguis".

I contesta: "Però com? Amb el que m'heu ensenyat?"

I li responen: "No, idiota, no veus que això no es pot resoldre amb la teva formació? Inventa't qualque cosa que t'ajudi! Espavila't!"

Amb títol o sense, s'hauria espavilat o l'haurien fulminat igualment.

En fi, què li hauríeu respost a la nena de 14 anys que començava a tenir la sensació de que d'allò que se'n recordava del que havia estudiat de poc li serviria?

Legalitzar la prostitució

Abans d'esbandir la meva opinió, voldria recordar una distinció que sol donar peu a confusions: la prostitució i el tracta de dones.

La prostitució, coneguda com l'ofici més antic de la humanitat, consisteix en participar en activitats sexuals a canvi d'obtenir diners o béns. No s'ha d'oblidar que aquestes pràctiques poden ser perfectament voluntàries, on la venta d'uns serveis a canvi de diner ràpid pot ser considerat una manera més ràpida de fer caixa que treballant moltes més hores per un salari molt més pobre. N'hi ha d'altres que ho fan perquè les encanta el sexe. Els motius que siguin, les prostitutes voluntàries estan en el seu dret de prioritzar aquest intercanvi entre adults per davant d'un altre tipus de feina.

Evidentment, un percentatge descomunal es prostitueix per necessitat, o perquè són enganyades i explotades per les màfies de la tracta de dones, sobretot les immigrants (un 85% dels casos de tracta de dones).

La tracta de dones, a diferència de la prostitució voluntària, contempla l'explotació sexual d'una tercera persona, que treballa sota coacció (per abusos de poder, de necessitats...), per benefici de qui la té sotmesa. Una forma d'esclavitud moderna.

Es calcula que un 40% dels homes espanyols ha contractat els serveis d'una prostituta (només a Espanya, hi ha unes 300.000-500.000 prostitutes en actiu; unes 50.000 víctimes de la tracta); davant aquesta gran demanda, com posicionar-se?

S'han ideat diferents actituds davant aquesta problemàtica:

El sistema prohibicionista es caracteritza per la repressió penal. Alguns països anglosaxons admeten aquest model, on les prostitutes són considerades delinqüents que atempten contra la moral pública. Un sistema ineficaç al meu parer, ja que, per mitjà de sancions, els intents de control no fan més que augmentar les màfies i el tràfic de dones. Considero que s'ha de perseguir la tracta de dones, però donant alternatives a les que no tenen més recurs que prostituir-se.

En un sistema abolicionista, les dones no són considerades delinqüents sinó víctimes del tràfic humà. Es podria considerar que és la tendència actual a Espanya.

En canvi, en un sistema reglamentarista, l'Estat assumeix el control, atorgant-li drets a les prostitutes i imposant-les una sèrie d'obligacions. És com crec que s'hauria d'abordar el tema. Si es legalitzés el negoci que genera 18 mil milions d'euros l'any a Espanya, no sols es finançaria l'Estat en comptes de les màfies responsables del tracta de dones, sinó que es concedirien els drets de la Seguretat Social a les prostitutes desprotegides, que depenen dels seus explotadors.

La solució que hi veig és que la gent es consciencïi de l'inevitable desaparició d'aquestes pràctiques, i que respaldi el partit polític que arribi a la conclusió que la millor manera de protegir aquestes dones és legalitzant la pràctica de la prostitució, com un treball més en el qual s'ofereixen serveis (voluntaris, no per proxenitisme) a canvi de beneficis econòmics cap a la mateixa persona que decidís prostituir-se.

S'ha dit que la prostitució no és legal ni ilegal, sinó alegal, ja que es barreja l'ètica amb el mercat. Crec que és factible legalitzar-la; per exemple, a Holanda, els burdels disposen de seguretat, higiene, condicions de treball i se'ls hi han atorgat els drets de la Seguretat Social que avui no disposen les prostitutes d'aquí.

Em violenta que aquest tema no es posi més sovint sobre la taula i que se'n tractin d'altres menys importants (però més urgents?), per l'incomoditat que suposa acceptar certes realitats.

Tu què faries al respecte?

LOST (Primera Temporada)

Per les persones que no hagin vist la primera temporada de la sèrie, no donaré detalls de la trama. Per les que hagin vist més enllà de la primera, prego que no revelin el que esdevindrà.

El gran rebombori que ha despertat la sèrie “Perdidos”, em feia posar una mica recelós sobre la qualitat d’aquesta, com si la gent se la mirés perquè està de moda. Així i tot, entre els fans que me la recomanaven s´hi troba gent que considero intel·ligent i amb bon criteri, per tant em vaig decidir a començar-la. Ara que he acabat la primera temporada, he constatat que l’èxit és proporcional a la qualitat de la sèrie.

Un element característic de la sèrie són els constants flashbacks, que remeten al passat d’un personatge per a cada capítol, intercalant el present a l’illa amb el passat abans de l’accident. Així com de vegades he trobat que els salts temporals distorsionen la trama, en aquesta sèrie l’enriqueixen de contingut. Ofereix intriga a dos moments temporalment distanciats, donant vida a més d’una realitat i captant l’atenció de l’espectador en tot moment. A més, en els flashbacks de cada personatge es va creant la història de la seva vida passada, això és, un cúmul d’històries, cadascuna amb la seva intriga singular, que van dotant la sèrie d’uns detalls que permeten un joc de reconstrucció dels personatges constant, ja que els flashbacks solen guardar relació amb el moment present. Cada revelació del passat d’un d’ells, t’obliga a veure’l diferent a l’illa, comprenent més per què actua de la manera en què ho fa. O bé et descol·loca i et fa demanar què ha canviat, agafant ganes de conèixer, no sols el que els depararà a l'illa, sinó el passat més recent, que doni continuitat entre el passat més remot i el present.

D’altra banda, els protagonistes són fruit d’una acurada selecció de personatges provinents de diferents nacionalitats, i el fet d’haver de conviure després de l’accident ofereix una rica gamma de contrastos culturals (la medecina occidental vs oriental, el paper de la dona oriental...), així com també xoquen les diferents filosofies de vida dels protagonistes (per exemple, el racional empirisme científic front la fe en el destí). El protagonista que simbolitza la raó i la ciència es veu limitat davant els diferents fenòmens paranormals de l’illa, atorgant el dubte de fins quin punt es pot confiar en la lògica i on aquesta acaba els seus límits i comença la fe. Un equilibri brillant.

El que em desagrada una mica és la poca originalitat davant el triangle amorós de tres protagonistes: el típic “bo de la pel·lícula” (un guaperas milhomes que encarna el paper d’un metge que només confia en la ciència); l’antiprotagonista (l'atractiu rebel de torn que sempre és un obstacle però que al final sempre ajuda), i la noia sexy. De moment, la noia em sembla interessant (el seu passat, de calculadora sang freda, contrasta amb l’actual noia esporuguida a la que tot l’afecta massa). Segons molts fans de la sèrie, aquest personatge decebrà. De moment, m’agrada. Els altres dos, encara que personatges típics, són necessaris. L’originalitat no sempre ho és tot.

Ara bé, el que més m’ha fascinat és, sens dubte, John Locke. Em demano per què un home que s’aferra a la fe, al destí i a que tot passa per algun motiu, porta el nom del filòsof empirista anglès. La seva intuïció aclaparadora fa justícia al símbol de la confiança en l’inexplicable. És l'antítesi de l'efecte pigmalió: confia tant en el potencial humà, que aconsegueix anar més enllà d'on arribaria si es posés algun límit en la seva capacitat. No me digas lo que no puedo hacer.

Apart d’ell, no sabria dir quins personatges em captiven més (possiblement, el torturador Sayid).

L'home coreà representa la ignorància, atès que és l'únic que no entén l'anglès. No ha de participar en la presa de decisions, malinterpreta les intencions dels demés... viu unes passes al marge de la resta, abans d'adaptar-se.

A més de gaudir de molt bons diàlegs, les relacions que es van traçant entre els supervivents són força interessants: els esforços que un pare ha de fer per guanyar-se l’amistat del seu fill de 10 anys que no havia vist des del seu naixement, a pesar que aquest li tingui més afecte a Locke, la relació entre el matrimoni coreà... i moltes altres, que evito nombrar per no espatllar res.

La trama és dinàmica i l’argument convida a fer hipòtesis i a formular sempre noves preguntes, abans d’obtenir antigues respostes. Sembla ser que la història repta la ment de l'espectador actiu, a desfer suposicions per crear-ne de noves, sobre la marxa.

Ara que ha passat un mes des que vaig acabar la primera temporada, tornaré a meravellar-me de l'art de Lost. Per sort, encara em queden 5 temporades!