A darreres hores de la matinada del 9 de febrer de 1910, en Marcel Bodez quedà atrapat dins una petita cova, agafat a unes fustes malmeses, que el salvaguardarien de la fúria del mar. Sense poder sortir d'aquella ratonera que el preservava viu però aïllat, intentava no veure el sinistre panorama
.
Una cala, rodejada de penya-segats de roca punxeguda, plena de cadàvers flotant entre sang i aigua, restes del buc i la fina mort escampant, a pedaços, braços sense cos, peus sense cames, cossos sense coll. No es veia cap resta del vapor: les úniques deixalles que en quedaven eren trossos de fusta, i un sarcàstic salva-vides amb la inscripció: "Général Chánzy".
Bufava la tramuntana més forta que havia vist en els seus 23 anys. Era, també, la més forta que haurien vist tots els altres que s'havien embarcat, des dels més joves als més ancians. Des de feia un mes, no sortia cap barca pescadora de Marsella, i si no haguessin confiat en l'experiència del capità, Bruno Cayol, que havia creuat la travessia incomptables vegades, ben pocs s'haurien aventurat a fer-se camí entre les onades. L'Alger quedava molt lluny. Ara tot havia quedat enfora.
El temporal no intimidà el capità, que tranquil·litzava la tripulació: havia navegat moltes milles perseguit per forts vendavals. Aconseguia, amb les seves paraules, propagar tranquil·litat i confiança. Fins i tot el company d'habitació d'en Marcel, que també treballava en el vaixell, havia tret importància a la tempesta. En sentir-lo parlar, havia aconseguit conciliar el son en el seu camarot... fins que el despertà una forta sotragada.
Els homes de bord li digueren que estés tranquil, que no havia passat res. En no creure's-ho, va pujar a coberta amb una trentena d'homes i dones, i en veure com les aigües anaven devorant la coberta, es va fermar un salva-vides i, aprofitant una onada menor, es llençà al mar amb decisió, al temps que les calderes explotaven al seu darrere. Després d'això, no va sentir cap soroll més potent que el del mar xocant contra les roques, on es va envestir fins a trobar una cova petita que amagava redoça.
En Marcel intentava no pensar en els 156 cossos que, a la inesperada, havien estat arrancats del viure, trencant famílies, avançant un punt final injust. Intentava no imaginar com rebrien la notícia des de la còmoda França, ni en l'esperança perduda de la seva mare de tornar-lo a veure.
Feia fred, molt de fred. El nou dia il·luminava l'escenari tètric, però el sol no escalfava l'aire ni l'aigua, ni oferia cap mena de consol: només la visió abominable de tot el que el vaixell havia deixat al seu descens.
A la llum del dia, en Marcel corroborà que estava sol del tot. Era l'únic supervivent. Romania, nafrat de per tots costats, afamat i mort de set, dins la petita cova. Resistiria l'embransida de la mar conservant certa redossa; car si l'aigua no es calmava prest, ell també s'uniria al festí de fantasmes.
A través de l'escuma que la mar escupia amb la ràbia de la dessolació, mirava a una banda i a altra, qualque punt feble del penya-segat per on enfilar-se, però la tempesta era forta i la seva lluita per sortir de la ratonera, ridícula.
Passaven les hores, els cadàvers dançant al seu voltant, els trossos de fusta entrant i sortint de la caverna. Desesperat, va veure venir la fosca d'una altra nit abans que pogués posar-se a un altre resguard. La mar li banyava les llàgrimes, poc a poc l'aniria devorant també.
Després d'una nit de no dormir i de veure la impotència de la derrota, a trenc d'alba, en Marcel va poder alçar-se d'entre les roques, i escalar per l'acantilat així com podia, amb unes fustes fermades als peus a manera de sabates. Pujava sense mirar la mort dançant al seu darrere, trepava decidit a sobreviure, a qualsevol preu.
En ser a dalt, l'angúnia el paralitzà de cap a peus. Un terreny inhòspit, de pedres punxegudes, per a on caminar descalç seria clavar-se una ferida a cada pas, s'estenia fins l'horitzó. Cap indici de vida enlloc: només vent, fred, i pluja.
Creia que havia sobreviscut al naufragi per poder-ho contar, però moriria abandonat enmig del no-res, on ningú en tindria notícia. Vés a saber quants vaixells més havien naufragat en aquest maleït indret, emportant-se la tragèdia en silenci cap al fons...
Després de deambular gairebé una hora cercant auxili, va veure un lloc (masia).
El pagès de Son Escudero no se'n podia envenir de l'estrany visitant, que semblava ben sorgit de la tempesta, malvestit, malplantat, ben nafrat. Xerrava una llengua estrangera. Francès. Li va oferir menjar i el va portar a la llar de foc perquè s'escalfés. El visitant va agafar cendra, i s'afanyà a dibuixar a la paret més propera una nau que s'enfonsava. A sota, escrigué:
Général Chanzy
100 hommes morts
Feia anys que els menorquins reclamaven un altre far a la Costa Nord (només s'hi trobava el de Cavalleria). Arrel del naufragi del General Chanzy, el govern autoritzà la construcció del far de Punta Nati, el qual s'inaugurà el 1913.
