A diferència d’altres ciències, la Psicologia és força ambivalent.
Les altres disciplines solen enfocar el mètode científic cap una mateixa direcció, per tractar d’explicar un objecte d’estudi comú. No conec altra ciència, a part de la psicologia (potser per ignorància) que porti intrínsicament tantes lluites entre les diferents corrents que intenten donar explicació als mateixos fenòmens.
La ment humana és un objecte d’estudi força ambiciós, i cap enfocament dels existents explica a la perfecció el seu funcionament. Són meres aproximacions a una realitat semi-abstracta. Per això trobo més interessant saber integrar (a nivell personal, tasca activa de cada professional) una combinació d’aportacions dels dispars corrents, que no l’encaparrament i especialització en un sol enfocament, desprestigiant els demés (per desgràcia, és l’habitual).
Aprofito per donar una breu pinzelladeta dels corrents psicològics principals, des de la gènesi de la psicologia (1879) fins l’actualitat.
Abans de l’expansió del Psicoanàlisi com a forma predominant de realitzar teràpia psicològica, coexistien els corrents Mèdic i el Corrent Psicomètric.
El
Model Mèdic, que explica la conducta a partir de les característiques biològiques de cada individu (anatomia i fisiologia del Sistema Nerviós, farmacologia...), s’encarrega d’establir diagnòstics a partir d’entrevistes clíniques, segons uns criteris de classificació de les malalties mentals estandarditzats.
El
Corrent Psicomètric o Perspectiva Disposicional cobrà força a principis del segle XX, impulsat per Galton, Cattell i Binet. La Perspectiva Disposicional entén el comportament humà a partir de les característiques de personalitat de cada individu, que concep estàtiques i diferents per cada subjecte. Sorgeixen objectius de quantificar la conducta a partir d’aquests atributs personals (Extraversió-Introversió, Neuroticisme, Psicoticisme...). Es crearen els tests psicològics com a unitat de mesura dels trets de personalitat: alguns avaluen personalitat normal (com el 16-PF de Cattell), altres personalitat patològica (com l’MMPI), altres intenten avaluar la intel·ligència (Binet, Terman, Weschler)... Encara avui s’utilitzen els tests que reuneixen millor validesa i fiabilitat per detectar certs trets de personalitat.
La
Teoria Psicodinàmica de Sigmund Freud, Carl Jung i Alfred Adler és, segurament, la que la població sovint imagina com el paper predominant entre els psicòlegs. El psicoanàlisis sosté que la major part del nostre comportament és explicat per unes forces interiors (el famós inconscient) que influeixen, sense que ens adonem, en el nostre comportament, i sobre les quals les persones tenim un control mínim. En el món inconscient, els impulsos més primitius -sexuals, agressius...- són anomenats l'
Allò, que dirigeix el Principi del Plaer (evitar el dolor, orientant-se al benestar). Les pulsions de l'Allò són reprimides per les normes socials que adquirim des de la infància: el
Superjo. El resultat d'aquesta interacció és el Principi de Realitat, el
Jo conscient. Freud sostenia que quan esdevenia un conflicte important entre els desitjos de l'individu i les normes del medi (és a dir, quan els intents del Superjo per mitigar els impulsos de l'Allò no eren prou potents), es desenvolupaven certes neurosis en les persones. La manera per curar-les era indagar en el seu món inconscient. Aquesta corrent s’allunya de la concepció científica de la psicologia, per les tècniques que utilitza (hipnosis, anàlisi de somnis, tècniques projectives, associació lliure...) per indagar en el món inconscient. Així i tot, està força estesa per tot el món, especialment a llatinoamèrica.
El
Model Conductista (Conductisme) sorgí als anys 50, com a conseqüència de la falta de validesa dels diagnòstics i per les crítiques als tests i la classificació psiquiàtrica. Pel Conductisme Radical només importa el comportament observable. El comportament humà s'explica de manera que estímuls de l’ambient produeixen una resposta en l’individu. Pels orígens del conductisme, el cervell es simbolitza com una “caixa negra” de la qual no en podem esbrinar cap procés. Dins aquesta corrent s’han estudiat experimentalment els processos d’aprenentatge: el Condicionament Clàssic de Pavlov opera en associacions entre estímuls; el Condicionament Instrumental de Skinner s’aprèn segons les conseqüències que implica una determinada conducta (associacions entre la conducta d’una persona i les conseqüències d’aquesta).
El Conductisme ha anat evolucionant des dels seus orígens a l’actualitat, integrant components psicològics. Així, Bandura descobrí que no era necessària la pròpia experiència directa amb l’ambient per aprendre, sinó que els nens aprenien observant les conseqüències de les conductes d’altres (modelatge).
El corrent
Cognitiu-Conductual prové del Conductisme, però aquest no només té en compte la conducta observable de les persones, sinó també tots els processos mentals, que cobraren rellevància en la dècada dels 70. El model Cognitiu-Conductual es centra en el reconeixement i l’anàlisi de la conducta encoberta i la seva relació amb la conducta públicament observable.
Als anys 70 sorgí el
Cognitivisme, com a reacció a les limitacions del Conductisme. El Cognitivisme es centra en allò que el Conductisme passava per alt, és a dir, en els processos mentals dels humans (la cognició). Es concep la ment com un ordinador: el
hardware, format per mil·lions de neurones connectades entre si per les sinapsis permet l'activitat del
software: el constant processament d'informació de l’entorn i les operacions que fem amb ella (emmagatzem, recuperem, reconeixem, comprenem, organitzem i usem la informació que rebem dels sentits). La conducta no s’explica com a meres associacions entre estímuls i respostes (conductisme), sinó que l’atenció de l'estudi i la intervenció es focalitza en aquella caixa negra on s’operen tots els processos mentals, tals com l’atenció, la percepció, la memòria, la motivació, les emocions, el pensament, el llenguatge...
El
Model Humanista és una concepció totalment positivista. Argumenta que les persones tenen control sobre les seves vides. Les persones tenen una inclinació natural envers el seu propi desenvolupament, buscant la seva autorealització i, si poden, tendeixen a superar-se i aconseguir el seu màxim potencial.
El
Model Sistèmic parteix del principi que qualsevol persona està inserida en un context, al que anomenen sistema (conjunt d’elements en interacció dinàmica). En aquest sentit si una persona manifesta una conducta anòmala, aquesta conducta afecta als que estan al seu voltant i, alhora, ells mantenen, provocant o inhibint aquesta conducta. Per aquest motiu, es planteja intervenir no només en l’individu, aïllant-lo del seu context, sinó en tot el sistema al qual pertany.
El
Construccionisme és un model de pensament basat en argumentar la construcció social de la realitat. És un enfocament molt apreciat i valorat en la Psicologia Social. Es basa en explicar que la realitat es construeix a partir del llenguatge i de les nostres interaccions amb els altres, i és a partir d’això que la nostra realitat i entorn esdevé significatiu i simbòlic.
Les institucions, públiques i privades, tendeixen a especialitzar-se en un (o dos) corrents psicològics. No només els centres de salut i la pràctica professional, sinó també les universitats tendeixen a enfocar la transmissió d’una sola visió de coneixement. A tall d’exemple, en la universitat on estudio jo es centren en la vessant Cognitiu-Conductual; en menys termini la Psicologia Social, per només haver-hi una assignatura optativa de la corrent Psicoanalítica i cap opció a les altres corrents, que no mereixen ser apartades.
Crec que és responsabilitat de cada terapeuta i educador saber veure la necessitat de fer una tria de les diferents aportacions de cada corrent, integrant-les com a manera complementària d'entendre el comportament humà i les seves anomalies.
