Estoy perdido desde que te perdí

Mi paciencia se ha quedado huérfana. Imitando, sin proponérselo, a esos cyborgs que confunden correr con pasear y seguir con reposar, entre mis prisas por llegar a algún sitio a tiempo, la paciencia se me coló por el agujero del bolsillo. Rodando unas cuantas vueltas, acabó por marearse y vomitar en un charco cualquiera. Mi querida paciencia no sabe encontrar el camino de vuelta y lo celebro enloqueciendo la parte sensata de mi locura. Por más que la añore, ya soy un extraño para ella. Tal vez se esconderá de mí o beberá para olvidar que un día jugábamos al escondite. Sea como fuere, si alguien la ve, anda con una calma inusitada, cabeza gacha, expresión reflexiva y no sabe sonreír. Va vestida color orden, de habla monótona y tras su gabardina de tranquilidad esconde el miedo a arriesgarse. Si te topas con mi paciencia, por favor, quédatela. Te irá bien una temporada. Pero devuélvemela cuando te canses de jugar con ella, pues todavía estaba en mis planes robarle el don de tolerar la frustración, ¡y se fue sin avisar! Vuelvo a mis orígenes, donde el tiempo gatea yendo a besar el mar. Y tú no estás. Empiezo a perderte otra vez... ¡pacienciaaaa!

Mala pata

Aquest esplèndid aràcnid representa una persona. Qualsevol persona. Les seves potes, que sostenen l'aranya donant-li seguretat i equilibri en cada acció, són, per nosaltres, els pilars fonamentals que ens mantenen actius, autònoms, productius, desperts. Són els amics, la família, la feina, la parella, la cultura, l'oci...

És el conjunt de tots ells el que dóna l'equilibri vital. Si l'aranya comença a fer malabars i aprèn a caminar sobre una pota (o dues), aconseguirà una relació única amb la seva estimada pota, profunda... però irrepetible.

Si, per aquells imprevistos del demà, l'única pota, el pilar imprescindible, li falla un bon dia, les altres no s'hauran enfortit prou per donar-li el que rebia de la pota trencada. No podrà donar un pas per si sola, quedant esclava de la connexió rompuda, lamentant no haver repartit els pilars entre més d'una mala pata.

Eleccions: A, B... o C?

A és A. Una A plena de virtuts i defectes, una A per la qual val la pena lluitar.

B no és A, B és B i això implica vida i esperança, però, com ja hem dit, no és A.

C és: ni A ni B. Requereix renunciar a les dues opcions, construir el propi camí. És l'única resposta oberta a una pregunta tancada, l'única creativa, l'única que fa pànic de prendre.

No hi ha l'opció D (=totes les anteriors són possibles); si hi fos, la resposta més convenient seria aquesta. Però, per A o per B, aquesta opció no hi és.

La vida és un seguit d'exàmens tipus test, podem deixar en blanc les eleccions més puerils, però davant les decisions més trascendents (kill-questions), no podem mirar a una altra banda, hem d'estar preparats per equivocar-nos. Sí, ens equivocarem. I si no, com ens convencerem de que el que hem triat era la millor opció?

Elegint B, es perdrà el món de A; elegint A, B deixarà de brindar felicitat. Una lletra ha de sobreviure. Una.

És senzill d'entendre, molt difícil d'aplicar quan el risc d'error està al 50% i, sobretot, quan A és la meitat de la teva vida i B l'altra meitat.

Però l'examinador ha proclamat que el temps s'està esgotant, així que: una cosa o altra, o cap.

No hi ha més a dir, és així de senzill, així de difícil, així d'aterrador.

Lladre-gota!

Vaga un perillós individu per les contrades de l'exili, amb la ment assedegada d'idees. Apareixen miratges fugaços, deliris d'ombres i sons, que s'esvaeixen com l'aigua que escasseja.

L'aigua que escasseja juga a fet i amagar dins l'Estany de la Incentiva, que ja ha desaparegut totes les vegades que una al·lucinació permet seguir-lo buscant. La superfície eixuta desprèn olor a aigua, i aquesta aigua ha de ser, per força, real.

Tan real com la calor abrassadora que la crema, la que ha evaporat gairebé tot el líquid que contenia l'estany i ha fulminat la riquesa d'una ment... A pesar de tot, enmig del vapor creixent, una tija es rebel·la concentrant tot el poder de l'aigua: d'ella s'estiren fresques gotes que contenen un univers en cadascuna; si toquen a terra, s'oblidaran la història que totes tenen per contar.

Per recuperar històries, l'individu allarga la llengua acartonada, tanca els ulls per assaborir la inspiració... com en instants previs a un orgasme, tremola de desig.

De desig també s'agita la inspiració, essència de l'aigua; una força ventada vola la gota fent l'amor amb el vent, que la fa caure uns metres a l'esquerra de l'intrús: es desfà pel terra, l'absorbeix l'arena: tots els personatges del conte moren abans d'existir.

Cada gota es desprèn de la planta quan ha de fer-ho; no en caurà cap altra fins que no estigui preparada, i preparar una gota porta el seu temps.

"Una altra oportunitat perduda", es diu.

L'individu l'hauria lamentat a mort si, com de costum, no hagués sabut arribar fins l'estany, si la idea hagués caigut cap a l'oblit, si el neguit causat fos per sincera cobardia, per no confiar en trobar l'Estany de la Incentiva. Sovint no arriba a temps de parar boca quan una gota aterra, però mai fins avui se l'havien robada de la gola.

Ha perdut El Moment, però sap com trobar l'Estany. Tornarà l'aigua a la seva boca, no li ho impedirà res, mentre la Tija degotegi idees.

La lladreGota és el vent en el símil, però fora d'ell, pren massa formes: avui, la distracció.

Interferències imprevistes

Tens un dia perfectament planificat? Serà interromput, de manera inoportuna, a cada moment.

Pots preveure possibilitats, calcular opcions, intentar escanyar l'atzar... ell t'haurà disparat abans que el miris als ulls.

La silueta d'un cos de noia s'adorm quan el despertador es posa a cantar. No segueix al teu costat, com cap matí. Només en somnis et visita la inspiració, només en somnis no premonitoris ni recordats. Despert, no la coneixes, tan sols tens una vaga idea del que és.

L'aigua de la dutxa et romp el llindar de la tortura, i el dolor congelat et protegeix de pensar en el preu d'un calefactor nou... i més val que sigui així: no són barats.

Surts net i planxat, tremolant, tremolant esmorzes, pensant en com menjar-te el nou dia... ell està maquinant com et devorarà a tu. Ho té tan fàcil que la seva tria és més difícil que escriure sobre qualsevol tema, tasca que et sembla impossible de fer en el poc temps que et queda per entregar la proposta...

Per si no t'ho havien dit mai, ets molt afortunat. L'ordinador es col·lapsa quan estàs a punt d'acabar hores infinites d'esforç matutí. No, no se t'ha acudit una còpia de seguretat, i ara no saps qui tirar per la finestra: si a l'ordinador o a tu. De moment, decideixes tornar a refer-ho tot de cap a peus... resisteixes, sobrevius. Pots arribar a temps.

No han anunciat la sortida del teu tren per megafonia. T'has fiat de l'avís mut. El tren marxa i tu et quedes lluint cara d'estúpid. Però no et rendeixes.

Agafes rutes alternatives, dreceres tallades culpa d'un suicida que s'ha tirat a la via, el temps fuig de tu, està tan enfora que ni se'l veu en la llunyania de la desesperació. Has de fer arribat el mecanoscrit com sigui...

Fora de tota perspectiva, la mort, quan té gana, va picant les preses improbables, que són sempre més saboroses que les velles. Tots els anys reunits es perdran al ritme d'un segon, en forma de l'accident més enginyós.

Botelles d'explosions obren el tap: en surt un fum que proclama destrucció.

"Bateria baixa", respons sense voler-ho, als crits d'ajuda dels desconeguts del vagó.

El fons marí va col·leccionant vaixells... el finis mundi dels peixos són unes xarxes... el nostre ha estat un cuc de ferro, apresat pel pitjor depredador: l'esperança.

És tan fàcil rompre el curs natural dels esdeveniments, que qui es crea expectatives sempre pot equivocar-se (fins i tot si s'han complert, pot errar la causa). El curiós és que, tot i les possibilitats que alguna cosa ens desvïi de l'objectiu que esperem, no deixem de pensar que l'aconseguirem. Potser és aquesta convicció el combustible de la màquina d'objectius idealistes.

Rates esclaves de la llibertat

Com reaccionaria una rata de laboratori, si un bon dia no es trobés atrapada dins la gàbia?

Què faria en no veure's obligada a produïr un seguit de respostes per aconseguir menjar o droga, i tingués absoluta llibertat per funcionar al seu aire?

Segurament, la rata, a més de desorientada, no sobreviuria gaire estona a un medi de tantes possibilitats, i s'acabaria adaptant a unes noves rutines per aconseguir menjar. Necessita seguretat i tenir el temps ocupat. Actuar d'una manera predeterminada pel seu substent.


Les persones, segons es miri, no funcionam de manera gaire diferent.

Anam canviant d'ocupacions, de rutines, i quan se'ns presenta l'oportunitat, cal deleitar la sensació de llibertat del poder decidir.

Jo no sóc una rata, i retirada la gàbia (o biblioteca) que m'encadenava a un patró d'estudi a canvi d'algun reforçador intermitent (examen, retirada de tones de fulls), veig la llibertat amb uns altres ulls.

Aquests ulls amaguen més d'un univers quan brillen d'emoció degut al "poder fer", neden llàgrimes de felicitat quan la gàbia marxa i el firmament d'horitzons atractius em convida a decidir on anar i què fer.

L'agonia ha acabat. Comença la vida!

El vertader arbre nadalenc

L’arbre dels destijos gaudeix d’un bon abric, bufanda i guants. No passarà fred, ni aquest hivern ni mentre perduri la il·lusió dels cors purs.

No es pot dir el mateix dels companys que el rodegen d'empeus, els quals porten collars de llum rodejant uns caps despullats de fulles.

Els indigents tracten de llegir el mosaic de notes que cobreix el tronc d’aquest arbre peculiar, tan ben abrigat com està de caligrafia d'infant.

Al costat de l’església de Cerdanyola, així com surts a mà esquerra (o així com no-entres a mà dreta), s'hi troba l'arbre dels desitjos. Tothom pot acostar-se a llegir-lo, però la gent sol passar de llarg, comprant regals en el mercat a manera de demostrar afecte o compromís.

El vent escampa records, disipa les boirines del futur que esdevindrà. Desferra, un a un, les bones intencions que els nens han escrit a cada branca.

En llegir-les, penso en un desig malalt d'esperança. Que els anhels (no materials, desinteressats i altruistes) d'aquells nens no canvïin en créixer. I que els que hem crescut recordem els que devíem tenir a la seva edat.

La Sala d'Espera de l'Acció

De quin pobre color estan pintades les parets d'aquesta sala? Diviso quadres que la decoren, pintats de silenci i pausa.

Carreteres de llibres es perden abans de trobar la sortida; alguns, de tan en tan, aconsegueixen fugir i són llegits amb les ànsies que desitgen tots els altres.

Fòssils de música engolleixen un instrument abandonat.

Al costat d'una pluma que descansa sobre fulls inmaculats, reposa un rellotge d'arena que cau cap amunt: la idea de controlar el temps.

La Terra roman empresonada en una càpsula per on surt un ocellet, cantant, triomfant, la victòria del planeta sobre els humans.

Amb indignada paciència, els pacients oblidats, esperen. Esperen que el seu amo deixi de dedicar temps i esforç al més urgent, i despullat de tota mandra, torni a deleitar l'ànima de tota la riquesa que té a l'abast i que, per ara, ignora mirant cap una altra banda.

De tan en tan, crida una veu: "El següent!", i allò pendent es fa acte.