Més enllà de la veritat objectivista: la utilitat constructivista

Xoca saber que, a vàries cultures, el concepte de "veritat" ni tan sols existeix. La seva realitat està omplerta d'altres significats, per ells és totalment irrellevant aquesta noció que ens ha obsessionat durant mil·lennis.

Sembla que ens haguem d’aferrar a alguna cosa “certa” (Déu, teories, ciència empírica...), ja que la incertesa de les respostes incomoden aquestes ments que no paren de fer-se preguntes.

Al llarg dels segles, en la nostra cultura han quedat moltes empremtes d’aquest esforç epistemològic per accedir a la Veritat, tant en el terreny de la filosofia, com de la religió o la ciència.

Dins el camp de la Filosofia, pensadors de criteri gairebé antagònic compartien l’ànsia de poder accedir a la Veritat; els racionalistes refiant-se de la raó, els empiristes confiant en els sentits...

La religió, per la seva banda, professa la veritat moral, inalterable pel seu caràcter intrínsec de certesa divina inqüestionable. S’accedeix a aquesta veritat mitjançant la fe.

La ciència epistemològicament objectivista concep que l'observador pot enregistrar fidedignament la realitat externa i independent d'ell.

Un punt comú entre filosofia, religió i ciència objectivista seria assumir que existeix una realitat vertadera i que l’ésser humà pot accedir-hi, encara que el plantejament de les vies variï.

En les darreres dècades, no obstant, diverses disciplines científiques s'han topat amb innombrables descobriments contraris a aquesta suposada veritat objectiva.

Per citar alguns exemples, la física quàntica (el principi d’incertesa d’Heisenberg, el gat de Schrödinger), la biologia (l’autopoiesis Maturana i Varela, la proporció de 100.000 neurones que processen i creen la informació per cada cèl·lula sensorial que porta informació dels sentits (1 cèl·lula capta dels sentits, 100.000 modulen aquesta informació!), la cibernètica de segon ordre, la filosofia de la ciència (Popper, Lakatos) i la psicologia (la Teoria dels Constructes Personals de G. Kelly, la teoria evolutiva de J. Piaget, la teoria socio-cultural de Vigotsky o el Construccionisme Social de Gergen, entre moltes altres).

Així, davant la crisi objectivista, s'han anat postulant teories d'epistemologia constructivista. Aquestes últimes comparteixen una mateixa postura epistemològica: conceben que la realitat no és accessible per un observador extern a ella que la capta directament a través dels sentits, sinó que l'observador la construeix en base a les percepcions provinents de la seva observació.

Un exemple físic en què és notori que l’observador no és independent a la realitat que intenta observar, és que la naturalesa de la llum es capta en forma d’ones electromagnètiques o de partícules atòmiques depenent de l’instrument de mesura utilitzat, no de la naturalesa intrínseca de la llum.

En efecte, pels constructivistes, la realitat no se'ns presenta directament, sinó que ha de ser construïda. No tenim, doncs, accés directe a la realitat independentment de les nostres construccions o esquemes culturals, socials, psicològics, dins els límits determinats per la nostra espècie.

El trànsit de la ciència objectivista a constructivista, en síntesi, consisteix en què: la visió del món canvia de mecanicista i/o formista per passar a organicista i/o contextualista; el coneixement deixa d’entendre’s en base al fragmentalisme acumulatiu passant a l’alternativisme constructiu; l’ésser humà deixa de ser considerat reactiu, passiu, determinat per l’entorn i aïllat del medi social, per passar a ser proactiu, propositiu, en relació dialèctica amb l’entorn i integrat en el seu medi social. Per últim, el valor de Veritat de l’objectivisme (que suposa que la proposició certa es correspon inequívocament amb la realitat) es substitueix pel valor d’ús; aquesta utilitat ve donada per la seva capacitat predictiva i la seva coherència amb la resta del sistema.

Per tant, pel constructivisme (cada vegada més influent en la ciència i la filosofia), el coneixement és “cert” o “fals” segons la perspectiva que hem escollit assumir. La qüestió, doncs, ja no es basa en si les hipòtesis són certes o falses, sinó en quina d’elles pot ser l’eix de referència més útil per traçar cursos d’acció alternativa i per atribuir significat al feedback de l’experiència futura.

Així, un element o un concepte adquireix caràcter de "veritat" pels éssers humans en un procés de construcció i reformulació de significats. Per tant, no és que tot pugui col·lar-se dins l'etiqueta de "veritat" ni tampoc que certes coses no puguin considerar-se "més certes" que unes altres (es considera la validesa per altres criteris: concordància amb coneixements previs, ajustament entre prediccions i resultats i acord social), però neguen rotundament la "única veritat", com un únic dogma vertader, com LA teoria vertadera.

Les limitacions de l'epistemologia objectivista estan reorientant les premisses científiques i influint en les postures filosòfiques (que ja tenien pioners “constructivistes” com G. Vico o I. Kant), però les doctrines teològiques seguiran inalterables, doncs la fe no deixa entrar el qüestionament a casa, ni que vingui acompanyat d’un exèrcit de proves.

Quin atribut d'utilitat comporta el terme de "veritat", doncs?

Potser peco de pensament simplista, però jo concebo aquesta "il·lusió de veritat" com la meva idea de perfecció, és a dir, com un fi últim impossible d'accedir-hi que serveix d'incentiu per progressar en un seguit d’aproximacions que tendeixen a l’infinit.

Tu què en penses? I no val dir “que el que dius (no?) és cert”.

Superherois

Els superherois dels nostres pares amagaven els seus superpoders rere una màscara de persona normal i corrent. Tot i que cara al públic es mostressin com eren en realitat, entre els seus amics i familiars passaven per ciutadans respectables i se les enginyaven de tots colors perquè la seva màgia romangués oculta, com si haguessin d’amagar les millors qualitats per no destacar entre els seus com un desviat, un boig.

Sembla que molts de nosaltres també adoptem aquesta actitud retraiguda davant els iguals (no dic que l’origen estigui en els superherois, és només una comparació) i quan ens creuem amb algú que ens importa, intercanviem paraules que no acaben de delatar la nostra bogeria, només deixem intuicions. Sense mostrar què pensem o què sentim protegim la nostra essència front les persones significatives, les que la seva opinió sobre com ens mostrem pot col·lisionar i fer prendre un rumb imprevisible que ens faci dubtar de si és acceptable la nostra manera de ser.

Les vegades que he intentat trencar màscares la gent s’ha alarmat, no està preparada ni disposta. L’aprenentatge que en fas és simple: “comporta’t com s’espera que et comportis, encara que ningú mostri la persona que és i s’intercanviïn superficialitats respectuoses”.

Hi ha superherois que davant els estranys no tenen por de fer el que en altres contexts semblarien ximpleries, perquè no els importa el que pensi la gent amb qui no comparteix cap mena de simpatia ni antipatia. Però entre les persones importants per ell/a, van en peus de plom per no fer ni dir res que alarmi.

M’alegra topar-me amb un de cada molts individus, que ho fa al revés: mostra davant els seus l’extravagància i la genialitat que té com unes de les seves millors virtuts i, en canvi, de cara als desconeguts, es relaxa rere una aparença tranquil·la d’observació respectuosa.

Qui són els vertaders superherois? Els que mostren com són de cara als estranys i s’amaguen davant els seus per no semblar extravagants? O els que tenen la valentia de mostrar la seva excentricitat davant els seus (amb el risc que els prenguin per bojos) i davant els estranys adopten una postura tan neutra com l’afecte que senten per ells?

Jo ja he dit perquè he après a amagar (quan convé) aquesta bogeria que tant m'agrada de mi. I tu, com et mostres davant els teus i la resta? Com t’agradaria mostrar-te? Què et frena? I, el que no sé respondre, com treure el fre?

El mèrit de l'invisible número 2

Només es filtren per la retina o els timpans els noms dels guanyadors que destaquen com a números 1.

Un mallorquí sabrà qui és Michael Phelps, un nord-americà associarà Rafa Nadal al tennis, un irlandès potser haurà llegit a Gabriel García Márquez, així com un colombià coneixerà James Joyce. Segurament cap d'ells sabrà qui va arribar nedant poques dècimes després de Phelps o els que han arribat a poder medir-se amb Nadal.

En algun lloc entre aquests països, el públic aplaudirà l'orquestra sencera, emportant-se, a més del nom del director, el de la (o el) solista. Segurament els espectadors marxaran del recinte sense saber de l'existència del seu potencial substitut, capacitat per imitar-lo a la perfecció.

És la final de tennis de X torneig: Nadal contra qui sigui. "Què bo que arriba a ser el mallorquí!", pensa un espectador mentre aquest despatxa el seu adversari sense gaires escomeses. I té raó. Però el seu rival és igualment excepcional. Malgrat tot, entre 2, recordarem el triomfador, no a qui haurà derrotat a tots menys a un.

El pòdium de tres té una plaça per la memòria i dues per un reconeixement fugaç.

Em demano qui valora als que es queden a les portes de l'èxit, que segurament es mereixen el primer lloc tant com el guanyador. Potser han fet una demostració més ressolta que l'adversari que els ha arrebatat la glòria per un cop de sort. O tal vegada, certament, el triomfador ha tingut millor destresa a l'hora de jugar amb la seva habilitat. Sigui com sigui, el mèrit no es reparteix entre un i altre: en una competició un guanya, l'altre perd; un triomfa, l'altre fracassa; un es recorda a la memòria col·lectiva, l'altre s'oblida l'endemà.

No em dedicaré a recordar els que queden entre els 12 primers, però sé que si jo mai tornés a quedar primer en un concurs, tindria molt present que no seria millor que els que s'han quedat a dos pams de mi, com ara sé que no sóc millor que tots els altres aspirants que han quedat darrere i ningú sabrà quin mèrit té un número anònim, com havia estat el meu cas algun cop. Sé que, en tot cas, sóc millor que jo-fa-una-temporada, per això estic content: perquè em supero a mi. La competitivitat amb un mateix és sana.

El navegant entre crisis

Ell no sap xinès, però ha llegit que aquest idioma no diferencia entre "crisi" i "oportunitat": són sinònims.

No és que ell vagi de crisi en crisi (i tiri perquè li toqui), no és que les busqui com a condició per a caminar, però tampoc no espera plàcidament a que apareixin abruptament, ni les intenta evitar fins que ja no es poden ignorar. En tot cas, no atorga a les crisis cap sentit negatiu, sinó la certesa d'un canvi i la incertesa de si serà positiu o negatiu. En tot cas, haurà estat necessari.

Ell sap que la seva estabilitat transcórre entre la crisi anterior i la propera, i que mentre duri el terratrèmol es destruiran parts anteriors d'ell, donant cabuda a altres de noves (possiblement millors que les existents), que per ara no coneix.

Ell intueix que aquests cicles són saludables, per això no s'esvera quan entra en crisi, ni tampoc no fa cas de la reacció alarmada de la gent en sentir-li dir que està entrant en crisi personal/existencial. Per ell, és una manera de dir "canvi d'estructures".

Ell no s'aferra a l'estabilitat dels períodes no-crisi, perquè sap que resistir-se a transformar-se davant indicis de necessitat, implica no evolucionar, estancar-se, perpetuar-se, sense progressar en cap direcció (o potser només en unes poques, obviant les més útils).

Algunes de les crisis que pateix ell, són fruit d'adonar-se'n que està seguint un rumb que porta a un destí que no el satisfà (direcció que potser va traçar temps enrere i la seguia per no haver pensat altres alternatives, o potser fou delimitada per altres), i llavors, en adonar-se que no vol seguir aquest encaminament, es diu: para't, emproa't, que la vela flamegi i la nau es quedi de través, a la deriva, fins que sàpiga de nou per quines aigües navegar.

I no passa res per reconèixer la incapacitat de seguir com fins ara i donar-se un espai per projectar-se creativament diferent. Així s'assegura que, quan viri, haurà girat el timó cap allà on es vol dirigir i no com a resposta al malestar produït per la inèrcia.

Ell no té pànic a les sacsejades que les crisis produeixen. El que l'aterroritza de debò és la inèrcia mantinguda per la por al canvi. És comprensible que es temi a aquest canvi tan essencial; és una juguesca, on el que s'hi aposta et posa a prova perquè t'encares contra tu mateix i no pots saber si els guanys seran majors que les pèrdues, si valdrà la pena construir sobre la dessolació, si podràs reinventar-te millor que el que has descobert que ets. No es pot controlar ni predir el resultat, és totalment atzarós, i l'atzar sabem bé que posa la pell de gallina.

Malgrat tot, si una cosa té clara és que no hi ha res més cert que la incertesa. Encara que incomodi.

De les dues actituds adoptades en encarar-se amb un mateix, tot i que s'hagi escrit molt a favor de l'acceptació d'un mateix i en contra del desig de canviar-se, ell opina que malgrat és indispensable acceptar-se com un és, això no implica conformar-se i no apostar per canviar les parts millorables.

Ell no és ningú que conegui, ni tan sols sóc jo, només existeix com a projecte. És l'actitud que m'autorecomano adoptar davant les crisis. Estic orgullós de veure que cada vegada m'apropo més a aquest nou destí interior, i això que la travessia és mogudeta...

Fidelitat vs llibertat sexual

Opino que hi ha persones més monògames i d'altres més polígames, i que les lleis socials que imperen en una cultura, no s'ajusten a aquesta gran varietat d'actituds a l'hora de tenir relacions sexuals amb una o més persones.

Els valors i les creences que predominen en una societat són molt més dicotòmics que les persones que la conformen, per això molts dels seus integrants no s'acaben d'adaptar als rols que els toca representar. Com podria estar còmode una persona que vol tenir més d'una parella sexual en la nostra societat? I al revés, en una societat polígama, com estaria a gust aquell/a que vol estabilitzar-se amb un/a sol/a company/a?

En una societat monògama, on només està ben vist l'aparellament 1x1, la inclusió d'un tercer (o d'un vint-i-dosè) membre, es considera una falta de respecte, una ofensa greu. Es debilita la confiança, base per a tota relació sana.

Però, com deia, hi ha persones que són més polígames que monògames; en definitiva, les dues persones que formen una parella no necessàriament comparteixen la seva ànsia d'estar amb una sola persona o amb més.

En els casos en què ambdós cònjugues coincideixen, en la seva visió sobre la fidelitat, en principi s'estalvien molts problemes, ja siguin més monògams o més polígams ambdós.

Els casos en què ambdós cònjugues es tanquen, l'un amb l'altre, descartant tota altra persona (doncs considerarien una traició per part de l'altre si aquest/a el compartís), si ambdós no canvien la seva visió i pensen d'aquesta forma possessiva, endavant, sortirà una estable relació monògama i els dos podran arribar a ser feliços, com a parella i com a individus.

De la mateixa manera, en els casos en què ambdós cònjugues tenen superats els sentiments de possessió i zels, i poden respectar-se mantenint una relació oberta i madura, sense descartar relacionar-se esporàdicament amb altres, també podran gaudir d'una relació sana. Distingint la fidelitat sexual (poc important al seu criteri, per ser purament fisiològica) de la fidelitat emocional (el pilar de tota parella sana), compartiran un equilibri on parlar de "infidelitat sexual" deixa de tenir sentit. Tots dos comparteixen la idea que estar sexualment amb altres de manera esporàdica no implica traició ni "infidelitat", ja que són dues persones lliures de fer el que volen amb el seu cos. També podran arribar a ser feliços.

El problema ve quan n'hi ha un de cada. Una societat monògama com la nostra està sotmetent la llibertat sexual a la fidelitat sexual, forçant a tenir només un/a company/a sexual. Si un dels membres viu d'acord amb aquesta filosofia de parella i l'altre no, el problema és gran, ja que el membre que comparteix els valors de la seva societat, pot pensar que aquests són més justos, que la seva visió és la correcta, que la de la seva parella és esbiaixada i s'ha de rectificar. És un problema enorme, ja que afecta a moltes parelles i condueix a vàries dinàmiques insanes. Entre d'altres, podria passar que:

* El membre monògam intolerant (que no respecta la llibertat sexual del seu company) pot intentar canviar la seva parella (fent-li tenir sentiments de culpa, remordiments i la creença que el que està sentint va contra-natura), en comptes d'intentar acceptar-la tal i com és.

* El membre que desitja relacionar-se amb més gent, o bé ho deixarà de fer (sotmetent la seva manera de ser en nom de l'amor, reprimint-se insanament), o bé seguirà relacionant-se amb altres en secret (per no ferir el seu cònjugue, l'estarà realment enganyant), o bé li ho contarà (fent que augmentin els zels i el sentiment de possessió per part del monògam).

Tota la problemàtica es resumeix a una realitat: la influència del que Freud anomenava "Superjó". En el moment que les normes socials (el que està ben vist per ser acceptat en una societat) regeix el comportament d'una persona, en contra del que realment desitja, aquesta persona perd la llibertat per ser si mateixa. I si la busca, sense voler perdre l'acceptació a unes normes on no encaixa, llavors els esforços per ser si mateix/a i mirar de donar una versió de si mateix/a ben vista pels demés, consistirà la gran mentida, la gran infidelitat, perquè llavors es traiciona la sinceritat, la sinceritat de reconèixer que no tots estem fets per ser acceptats.

Sols calen dues paraules (difícils de portar a la pràctica) per mitigar el patiment de qui no encaixa en un conglomerat de valors no compartits: respecte i acceptació.

La paradoxa de la contradicció

Si assumim que entenem la realitat basant-nos en el continu que es traça entre l'oposició de termes contraris (ex: egoisme vs altruisme), si, en efecte, les nostres opinions són matisos de tonalitats grisenques, que es tornen més clares o més fosques en cada context, per què no acceptem les contradiccions?

En tot hi haurà un poc de negre, però això no implica que també hi hagi un poc de blanc. Així mateix, un pot manifestar sentiments aparentment contraris (com odi i amor) cap a un objecte o una persona de manera simultània, un pot posicionar-se sobre un tema tot i que algunes coses el tirin enrere, un pot afirmar i negar al mateix temps, fins i tot pot arribar a contradir-se, si després de la contradicció arriba a un nou descobriment... És perdre la coherència? Potser és admetre que forçar-se a depurar les contradiccions és una tasca artificial, encara que segurament convenient.

Sovint em diuen que em contradic i és perquè intento mirar des de diferents angles, sense perdre la perspectiva de referència. Evidentment, molts aspectes xoquen entre si. Es van pulint, afinant.

De vegades és necessari retrocedir unes passes per seguir avançant. L'important és saber veure aquestes contradiccions com una part útil per avançar.

Esquinçant etiquetes

Segons sembla, el cervell humà categoritza la realitat per simplificar-la i fer-la més entenedora. D'aquesta manera, partint de certes característiques que diferents objectes tenen en comú, s'infereix una regla compartida, que els lliga sota una nomenclatura (o categoria) específica.

Les categories, doncs, engloben una gran massa de diferents entitats que comparteixen similituds. A còpia de veure exemplars de plantes de tres fulles, s’acorda en atorgar-li una etiqueta diferenciadora; en aquest cas, li dirien trèvol. Si n’apareix un de quatre fulles, no deixarà de ser un trèvol, encara que no compleixi totes les condicions.

Així funcionem, col·locant etiquetes per tal de classificar la realitat. La biologia s’encarrega de classificar els éssers vius, la geologia descriu les tipologies de roques, la botànica les plantes... I no em sembla malament, aquest afany diagnosticador... fins que es topa amb les persones.

Deixant a una banda la clínica (on es podria argumentar que els riscos del diagnòstic són necessaris pel tractament), els humans tendim a catalogar tothom; enganxant paperetes a l’esquena de la gent.

De la mateixa manera que veure aquelles plantes de tres fulles ens empeny a donar una nomenclatura, veure comportaments relativament estables en una mateixa persona, porta a etiquetar-la, no tant sota un sobrenom, sinó amb un adjectiu que la qualificarà categòricament, sense donar altra opció que la resignació del determinisme.

Tenim tan internalitzat que la personalitat és estàtica, que aquesta convicció ha esdevingut la barrera més resistent per a l’expansió de la mateixa.

Solem confondre el ser i l’estar. Un no és feliç ni infeliç, sinó que està en un moment feliç o infeliç. No s’és anorèxica, s’està en una fase anorèxica, que es superarà... o no; en tot cas, no forma part de l’essència humana.

Deixant la personalitat a la seva sort, parlava de les etiquetes quotidianes, que ens posem entre nosaltres (o cap a un mateix).

Un nom que et diferencia de la resta de la gent, aïllant-te del que podries convertir-te, per representar el paper que t’han assignat.

Les categories són absurdament resistents al temps. La primera impressió que confina a l’etiqueta no es refuta amb deu evidències en contra, tal és el poder de l’etiquetatge.

I quan una persona és prou interessant com per mostrar una gran gamma de repertoris, les ments tancades (ja les estic etiquetant xD) la solen catalogar d’estranya, “el raro”. Com l’analfabet d’abans que criticava les persones que passem tantes hores mirant trossos de paper cosits pel dors, com l’analfabet actual que critica els que estem “enganxats a una pantalla”, sense imaginar la porta al món que t’obre Internet.

Per desgràcia, enganxar una etiqueta a algú és gairebé un procés automàtic, basten poques impressions: amb poca informació (un comentari, la vestimenta...), s’estableix una categoria genèrica que tendeix a romandre en el temps. Anys després, sense haver-ne sabut més de la persona, continuen pensant “el raro”.

Tristes ànimes, les que no poden reafirmar-se en cada nou moment de la seva encisadora trajectòria.

Esquincem les etiquetes que ens han enganxat, desencasillem-nos reinventant-nos!

La lògica del pensament humà

Raonar és una habilitat fonamental del pensament. Es tracta d'un procés cognitiu productiu, ja que produeix una proposició nova a partir d'una informació prèvia, ja sigui aquesta una proposició explícita (raonament deductiu) o fruit d'experiències (raonament inductiu).

A diferència del raonamen deductiu, on s'arriba a una conclusió necessàriament vàlida i certa (si s'ha partit de premisses certes i la inferència s'ha realitzat sense biaixos), el raonament inductiu (a on s'arriben a conclusions a partir de l'experiència) conté cert grau d'incertesa, ja que no es limita a la informació d'unes premises, com el raonament deductiu, per tant, a diferència d'aquest, l'inductiu aporta nou contingut semàntic, nova informació a la conclusió que no existeix a les premisses... Evidentment, aquesta informació inferida té un marge d'error important.

El raonament inductiu, en partir d'una informació limitada, porta a una conclusió que conté cert grau d'incertesa; és una conclusió provisional, fins que una nova informació la contradiu o dóna una millor explicació. Així, moltes creences d'avui seran burlades per les evidències del demà, però fins i tot en aquell demà, ens creurem amb la veritat absoluta, fins que una veritat més aproximada la refuti, i tornarem a creure que és absoluta.

El raonament inductiu permet, per una banda, la predicció d'esdeveniments (la probabilitat d'ocurrència d'un fet i inferir una atribució de relació causa-efecte entre dos fets), per l'altra, la inducció de regles, tals com la formació de conceptes, categorització i classificació, generalització i l'establiment d'analogies.

En la pròxima entrada del bloc em centraré en una d'aquestes funcions del raonament inductiu: la categorització social a partir de l'experiència, explicitant l'impacte que comporten els biaixos en aquest tipus de raonament, el que solem fer, basant-nos en el nostre dia a dia. Tot i que no de manera tant teòrica, sinó exposant la meva opinió al respecte.

La paradoxa del present

Com és sabut, l'espècie humana és l'única que sap deslligar-se del moment present, per centrar-se a recordar el passat o a imaginar/planificar un futur no immediat.

Aquesta habilitat sembla un privilegi en aparença, ja que podem trascendir de la nostra experiència i no som esclaus de l'entorn més imminent.

Podria ser un privilegi, però no som gaire destres a manejar tal habilitat... per a molts, es converteix més en defecte que en virtut.

Cap altra espècie queda encallada recordant moments feliços d'altres temps... Tampoc els errors que han comès els privaran de viure plenament en pau, sense culpa ni remordiment.

Els humans som únics, també, en anticipar futurs terribles, patint-los abans no arribin. Sovint, les desgràcies que imaginem són més horribles que quan arriben, i també els futurs idílics imaginats són més bons del que seran en realitat.

En altres paraules, som els únics que creem més problemes i ens posem més obstacles dels que tenim, com màquines preparades per ofegar-nos l'existència (i fer-la el menys feliç possible).

La nostra és l'única espècie que necessita un enorme esforç per aconseguir el que les altres fan de manera natural: centrar-se en el moment actual, gaudint-lo o patint-lo, encertant o errant, aprenent o no, sense viure més enrere o més endavant del moment que ens toca aprofitar.

És curiós que haguem d'inventar conceptes tals com el famós Carpe Diem, o bé idear escoles de pensament centrades en focalitzar l'atenció en l'aquí i l'ara, exercitant una pràctica costosa que tots els animals fan sense esforç.

"La vida es eso que pasa mientras tú estás haciendo otros planes" (John Lennon)

Preparació cognitiva

El concepte que he ideat avui és, segons el meu enteniment, l'espai necessari que s'ha de crear just abans d'un canvi radical de context, que obliga a adoptar actituds i comportaments del tot diferents als que s'estava habituat en el moment previ del canvi.

Aquest espai és el temps de preparació, de mentalització, que l'actor es concedeix just abans de sortir a l'escenari. En la vida quotidiana, tots som actors i actrius que interpretem papers, i per passar d'un a altre, necessitem una petita pausa, per dur-lo a terme el millor que poguem.

Mudar-se a una cultura diferent seria un exemple massa rebuscat, doncs és igualment aplicable en una gran varietat de situacions quotidianes: quan el rellotge indica que ja és hora de començar a treballar amb la clientela, quan es torna a casa i t'acull la família, quan la lluna guaita i els amics t'esperen al bar, quan l'espelma goteja cera i ella aguarda, dins la banyera, la vetllada...

Exemples mils, tots reduïts a la mateixa idea: davant un canvi de rol, és necessària una preparació cognitiva. I si aquesta no es té, per les circumstàncies que siguin (vas curt de temps, tens massa coses per parar-te a pensar com fer la següent, etc), vas movent-te com un bujot, pres d'una inèrcia que t'empeny vés a saber on.

Cal una aturada cada vegada que la nostra identitat es mostra d'una manera diferent. Un "val, quan entri a ca meva, els problemes de la feina queden a l'oficina, ara vaig a interessar-me pel que ha fet la meva filla a l'escola".

Si se'ns priva d'aquesta conscienciació del paper nou a adoptar en cada situació, segurament ens convertirem en un personatge de segona, sense tenir la sensació d'estar construint la nostra vida, sinó la de passar pels recorreguts que els altres ens tracen.

Be prepared.

Per desgràcia, no es dóna la importància que mereix el concepte. Passem d'escenari en escenari, com si ens empaités el tempus-fugit, acabant poques coses bé i començant-ne massa de malament.

¡No corras tanto! <-- (vídeo)

Interrogants fets de cames, braços, cervell i sentiment

Qui s'amaga rere els rostres que, a diari, passen per davant el nostre, sense creuar mitja paraula, i fins potser ni una mirada? Quantes persones increïbles podríem conèixer al llarg d'aquest carrer, i quantes altres deuen passar per l'altre? Quantes històries no es creuen, quantes vides no tindran la fortuna de conèixer-se.

Trobar-me amb tu podria ser l'inici d'una arrelada amistat, d'aquelles escasses que perduren fins la vellesa, aprenent un de l'altre a vacunar-nos contra el temps... però ves per on, no ens hem trobat. I si, per aquelles coses de l'atzar, les nostres trajectòries han confluït en algun punt de la ruta, se'ns haurà desfet l'oportunitat d'un orígen més de pressa que quan se'ns ha presentat. No sabem posar una pausa que aturi el ritme accelerat que ens caracteritza, no sabem com crear un parèntesi d'allò urgent, per somriure al que és important.

Estic fent les maletes, m'acomiado d'aquest pis sense amor, on he viscut uns quants anys sense conèixer més que les fortes petjades i discussions dels vesins de dalt i de baix. Calculo que, a part dels autors de les sabates de punta, hi habiten unes 140 persones més. 140 reduïdes a un amic, un company i un gat. I ara me'n vaig jo i ningú ho notarà, com no m'he adonat de la gent que ha anat arribant i abandonant l'edifici. Segurament ningú es percatarà, al lloc nou on m'instal·li, de la presència d'un altre inquilí. Un individu sense rostre, mai deixarà petjada per on es desplaça.

A una gran ciutat, moltes persones es troben soles, desamparades davant la multitud anònima. Si féssim per saludar aquesta gent que no té rostre, podríem trobar el que ells esperen veure en nosaltres: una cara vertaderament humana, un punt d'unió entre dues travessies que fins el moment s'han ignorat, perdent-s'ho tot de l'altre.

Why are you ignoring me?

Esclaten les mines!

Un mar de còlera viva va escupint bocanades d'aigua enverinada, un mar de preocupacions absurdes que ataca els que estem fets de paper.

Com una presa vulnerable de l'enrabiat oceà, esquivo sense fugir, les explosions que abans em m'haurien desfet a bocins. La redoça dels impactes l'he trobada dintre meu, adonant-me que les ones que esclaten als meus peus, en realitat, no són tornados d'aigua, amb prou feines arriben a esquitxos.

No porten fam, ni atur, ni corrupció, ni traïció, tampoc mort; el que es disfressa de problemes són simples partícules d'aigua: incolores, inodores, inofensives. Ni aquest vent ha de colpejar, ni aquesta aigua ha de ferir, si les armes que llencen no impacten en més vides que la d'un egoista.

Resulta tan evident que els "problemes" que ens preocupen són una futilesa, en comparació amb els que existeixen, que ens sentim més còmodes convivint amb ells, lamentant les frustracions personals.

Comparar les "tones" que portem a l'esquena amb les lloses dels altres no ens ajuda a veure que les nostres no pesen ni un kilo?

Esquivem aquest parany comú: aquestes ridícules aigües que flamegen entorn nostre ja no cremen. Si ni tan sols porten la disfressa posada, si les veiem tal com són, per quin motiu les seguim tement, per què encara les anomenem preocupacions?

Les explosions que ara m'importen són les que no m'arrancaran cap membre a mi, sinó les que feriran, ferotgement, als indefensos, als infants, als innocents.

Esclaten les mines! Problemes socials, polítics, econòmics, injustícies socials, fam, pobresa... el món sencer agonitza, espècies animals es van extingint a diari... i el pitjor: regna una indiferència atroç per part de nosaltres, els que no ens notem afectats per aquestes desgràcies.

Cal aprendre a veure la dimensió real de les onades: empetitir les quotidianes, per poder afrontar la mar arbolada que destrueix la humanitat, els animals i el planeta.

Amb la indiferència com a lema, cabres boges corren amunt i avall, a la vora de l'abisme que van creant.

Conscients de la seva inconsciència, la possibilitat de canvi resulta tan utòpica que preferim mirar a una altra banda, per no incomodar-nos pensant en si hauríem pogut contribuir, d'alguna manera, a crear un món millor, amb menys explosions catastròfiques.

Ampliem l'objectiu de mira.

**

Noto fluir manantials cristal·lins altra vegada. Discorren amb alè serè. S'han acabat les tempestes al meu interior =) Vida Nova

Papers perduts dins l'encletxa del temps

Fa dies que penso en com m'incomoda una realitat que temps ençà no m'hauria importat més que un duro: no conec pràcticament res del nostre passat, només una visió estereotipada d'alguns fets que m'han ensenyat, distorsionats, i una completa ignorància de tots els altres.

Els buits cronològics tenen, dins el meu cap, la magnitud de fosses que mai podré rellenar. M'avergonyeix aquest fet, que comparteixo tant amb la gent que creu conèixe'n més dels que els correspon com els que són més humils i realistes.

Noto com la gran fissura que va deixant la manca d'un coneixement passat, fa que el present perdi consistència, riquesa, esplendor, significat.

Reconec que, a pesar de la ignorància col·lectiva, és impossible conèixer una ínfima part de tot el que hi ha per aprendre. Ni entre tots els humans recopilem el que ja han pensat abans. Intentem construir el nostre passat amb el que ens ha arribat, tenint una vaguíssima idea del conjunt, creient manejar hàbilment algunes parts.

Grans historiadors tindran molta informació d'un període concret, dels altres seran com jo i com tu: ignorants.

La paraula, en si, incomoda. No sé per què, quan, de fet, ignorem més coses de les que podríem aprendre en quaranta vides dedicades al coneixement!

Jo ahir pensava en tots els papers que el passat ha anat esborrant; escrits robats, amagats, perduts, cremats. Pensava en la biblioteca d'Alexandria, en els escrits més profunds de l'Acadèmia de Plató (només es conserven els d'iniciació, de cara al públic), en els textos apòcrifs... avui penso en els best-sellers que es reprodueixen com a fills d'animals en zel. La tinta d'allò superflu s'escampa mentre la tinta de l'essència de la humanitat es lamenta.

Intentem anar tapant la vergonya de sentir-nos ignorants, llegim i creiem saber moltes coses, però per més que un penya-segat vulgui passar per esquerda, per més que la vall es disfressi d'un petit forat, o la gruta més profunda amagui la seva caverna d'ignorància, seguim tenint un precipici, una fossa, un barranc, una cova d'espai en blanc que guarda forats negres, un pou sense aigua.

Per més que intentem mirar amb mil ulls les relíquies que deixa el temps, la major part seguiran sota el mar. En comptes d'angoixar-me per no saber bucejar, canto que es troben en el fondo del mar, mantarile-rile-ró, ximpón!

"El futur del passat"

Metes d'euro

Quan passo per aquell portal, des d'on s'escolten les il·lusions de les ments joves, noto que ha perdut encant. Que sobren somnis de diners per a si mateixos i en falten d'ajudar desinteressadament els altres.

Com en la transformació d'un poble a ciutat, on el casc antic queda ben endins d'un conglomerat d'edificis massa simètrics i buits d'art, la creativitat i les idees de les noves generacions es contaminen d'aquest món de fora, que passa a ser de dins: estrès, consumisme, el hobbie de la crítica lleugera i una solitud que passeja entre la gent, escampant la competitivitat d'enfonsar l'altre per triomfar.

M'agradaria entendre què mou a tanta gent a desitjar diners en excés per a si mateix. Em molaria entendre-ho, perquè m'aplicaria la recepta contrària.

Al cementiri, futura llar de tots, els diners signifiquen el que realment són: trossos de paper, sense cap vàlua. La riquesa que s'amaga a cada tomba, es troba en totes les relacions que han contribuït a formar la persona que en pau descansa, cansada d'un llarg viatge.

Tot val diners, perquè fem que sigui així. Ahir somiava en tornar al mercat d'intercanvi: podríem deixar-nos els llibres llegits (estalviant arbres pel paper, tinta, llibres abandonats en una biblioteca de pols), compartir el que ja no fem servir i que un altre aprofitaria...

Passa que els més pobres valoren molts valors que els rics han transformat en publicitat, jugant a vendre les emocions per comprar persones. La venta que ha triomfat més que la coca-cola és aquest lema implícit: persegueix obtenir més diners que els altres i, en atrapar-los, malgasta'ls en les inutilitats que et vendrem.

Ens han venut que la felicitat va lligada a la possessió, i per poder posseïr (sense robar), s'ha de ser ric. Ric de bitllets i el cap ple de capricis per poder-los comprar. Lo fort és que sí, molta gent persegueix aquesta fita. Prioritats que no sé si arribaré a entendre qualque dia.

Un no s'enriqueix amb diners, es contamina. No sols pel conformisme que porten: el creatiu s'adorm, es deixa d'esforçar per fer ben feta la feina. Tenir diners obre moltes portes amb les que somien els que no en tenen (possibilitats d'enriquir-se culturalment - teatre, estudis... -), però, en tenir-los, ells mateixos tanquen aquestes possibilitats, malgastant-los. Des del conformisme dels calés, molts projectes perden sentit, perquè el fi últim era obtenir el que ja tenen.

"El dinero que te salva es el mismo que asesina"

(Extrechinato y tú).

"El depredador es la figura central del mercado capitalista globalizado, y su codicia, el motor" (Jean Ziegler)

Predeterminats o amb possibilitat de canvi?

Estem formats per una maquinària estructural biològica, on infinites sinapsis es van modulant incessantment en funció dels estímuls externs que rebem de l'ambient: les experiències viscudes, les relacions personals, els desitjos i les frustracions... Tot un conglomerat va modulant la xarxa de connexions que ens fa ser d'una manera o altra. Sembla que fins els 25 anys d'edat som més influenciables en aquestes adaptacions neuronals, i que a partir de llavors (i potser ja ara) posseim uns trets de personalitat estables en el temps. Podrem canviar les conductes, però no la persona que som.

Em pregunto si la manera de ser d'una persona està tan determinada com es creu. La ciència ho corrobora partint de premises que volen ser confirmades, però com s'expliquen els canvis dràstics de la persona que supera un trastorn mental, per exemple?

Si l'esforç que es centra en la necessitat del canvi del malalt, es posés en una persona sana que simplement vol millorar, no seria possible, també, un canvi així?

Encara que ens afecti en menor mesura que en el període on es configura l'entramat neural, si anem a buscar voluntàriament entorns que s'adeqüin a la manera de ser que desitgem, si entrenem la intel·ligència, el cultiu interior, si el tímid s'esforça en sortir en diferents ambients...

...no hi ha una possibilitat de que poguem decidir com donar forma a la nostra personalitat?

"Morir es fácil, vivir es difícil"

Per molt que poguem acceptar la convicció que totes les persones que estimem moriran, mai s'està prou preparat quan passa de veritat, quan aquest pensament que terroritza, deixa de ser pensament i no hi ha volta de full. Saber que no la tornarem a veure és una realitat que et pega en tota la cara i et trenca les dents.

He pogut veure la dessolació que la mateixa mort ha deixat al seu pas en una família que, com cap altra, no estava preparada per una desaparició sobtada. Com un lladre àgil, veloç i astut, arrebatà la vida d'una dona massa jove, quan semblava sortir victoriosa d'un assalt contra el càncer. Guanyà l'assalt, perdé la lluita.

La frase de que un realment no mor perquè segueix vivint als records dels qui la van conèixer, no consola. El fet d'haver de continuar recordant i enyorant, es deu fer insuportable.

És així al principi, i durant una llarga temporada... poc a poc, un s'enforteix i s'enfronta amb la vida des d'una altra perspectiva; menys innocent, més conscient de la condició efímera de les experiències viscudes.

Després de veure la mort de tan a prop, l'òptica del món es mira amb un prisma d'humilitat que abans de la patacada ni es considerava. Ara tot és diferent. El món ha canviat.

Vell amic, t'ha tocat haver de créixer ràpid. Ens fem grans a base de rebre punyalades de la vida, i aquesta et farà caure anys de cop. Pensaré amb tu, perquè no et cansis de lluitar.

Quan penso que basta un descuit al pas de zebra, per ser atropellat i passar a formar part d'un petit titular de notícia que ningú llegirà, em plantejo què busquem en aquest breu pas pel món.

Tot el nostre trajecte vital ens enriqueix, o és més aviat un suplici que hem de passar per aconseguir una suposada estabilitat utòpica? Qui valora la fortuna de veure-hi, de sentir-hi, d'estar viu, d'estar vivint aquell moment amb gent meravellosa?

Es pot aprofitar el temps en tot moment i viure amb la modesta dignitat d'ajudar als altres?

Hi penso sense trobar un punt d'unió. Ara mateix estic reconstruint una nova realitat. Costa arrencar.

Pel que a mi respecta, he estat a punt de perdre dues persones.

Àvia, ni tu ni jo podríem penedir-nos de no haver compartit moments junts... m'alegra el cor sentir que et recuperes, que t'enfrontes a les teves limitacions amb coratge.

L'altra persona, situada en un extrem de l'abisme que he perforat a contracor, dança sobre la corda fluixa. Enfortim-la junts.

"El que no mata, enforteix" (F. Nietzsche)

Distorsions cognitives

Ya no sé si el mundo está al revés o soy yo que está cabeza abajo. (Fito)

Si interpreto la realitat deformant-la sense adonar-me'n, si els meus records no convergeixen amb precisió amb la gent que m'acompanyava quan va passar tal cosa o tal altra... realment tinc un problema greu. De processament d'informació. Per tant, també de comunicació (amb la realitat i amb la gent) i, en definitiva, d'adaptació al món.

Alguna cosa sembla funcionar de manera disfuncional en el meu cervell. Només me n'adono cada cert temps, quan he arribat a un punt d'inflexió que m'ha causat problemes. Tal vegada funciono adequadament generalment, però sens dubte hi ha vegades que no. D'errors tothom en comet, però aprendre d'ells implica un esforç per evitar cometre'ls de nou.

Sempre he vist com un do, una virtut, el desmarcatge respecte de la societat. Com un il·luminat que va més enllà de la quotidianitat, que pensa sobre coses que la gent normal no atén, que es fixa amb el que sol passar desapercebut i relativitza els petits entrebancs que volen barrar el pas, reduint els problemes a una petita boleta de preocupacions que esquiva fàcilment.

Pobre il·lús... la ignorància fa creure al cec que hi veu. Al malalt, que està sa.

Me'n vaig adonant, lentament, que potser no sóc un personatge que pot destacar cap amunt si s'ho proposa. Especial, sí... però potser uns quants pisos per davall de la normalitat. Tampoc inútil en tot, només sóc border-line en alguns aspectes.

No sols no comprenc el món (creia i crec que una sola persona no pot entendre una realitat tan complexa que la fa abstracta amb una paraula), sinó que no he entès la gent del meu entorn. A mi? En essència, sí, encara me conec. O ara em començo a conèixer... m'he de reinventar. O, si més no, identificar la font d'errors i depurar-la com sigui.

Entre jo i la resta falla quelcom, una connexió que hom obté de manera natural... m'he d'esforçar. Si no ho aconsegueixo, probablement tampoc serviré en la meva feina.

Si no atenc a la meva ment, seguiré fent mal sense adonar-me'n. Com un nen cec que córre amb un ganivet en una direcció qualsevol. No s'han d'apartar els altres: he d'aturar-me i intentar veure-hi com ells. Això farà caure l'arma.

Quan el resultat i l'expectativa es barallen, intervé l'atzar

Basta una petita alteració en un sistema ordenat i seqüencial de causa-efecte, perquè el resultat sorgeixi inesperat. Per més control que es pugui obtenir d'una situació, aquesta et pot sorprendre, descol·locar.

Per mi, qui nega la influència de l'atzar en la vida quotidiana, és que no sap mirar amb prou profunditat totes les coses que no han passat, per una combinació semi-aleatòria d'esdeveniments incontrolables.

Un físic pot parlar del determinisme (les lleis de la mecànica clàssica, a tall d'exemple), front la no-predictibilitat (mecànica quàntica), un matemàtic pot parlar en termes de probabilitats i aleatorietat, d'estadística... jo m'inclino més al concepte d'accident.

Allò inesperat, que tu no controles però que determinarà la teva acció, com a resultat combinat juntament amb la teva conducta, planificada o no.

Creure en la sort de manera absoluta és una superstició perillosa. No considerar-la com a part inseparable de les situacions quotidianes, és una falta d'ignorància monumental.

N'hi ha qui creu que els contratemps depenen d'un ordre superior que t'orienta cap a una finalitat predestinada. Un cop de realitat fa pensar que ni som personatges d'una novela de final previsible, ni anem enlloc on no guiem els passos.

Abans d'ahir, m'havia assegurat de controlar, en termes de probabilitat, un 95% d'una situació (el contingut d'una assignatura), el 5% restant ni l'havia considerat. Un risc que l'estadística recomana córrer. Amb tot, què passa amb l'elevat percentatge de control quan se't presenta tot el que no controles? Aleshores aquell 5% és el tot. El 100%. Òstia tu, quina cagada!

És cert que si m'hagués assegut a un altre lloc, m'hauria tocat un altre model d'examen, però tornem-hi: és quelcom que un no pot preveure. Per tant, és atzar, pur i dur.

Afortunadament, a l'últim moment de desesperació i morta tota esperança, sempre pot sorgir un accident favorable, que volcarà la situació; del desastre, a l'èxit.

Afortunat, desafortunat? Les dues coses en una. En aquest aspecte i en tots els que no depenen de mi.

No facis el que voldries que et fessin a tu

Tots hem sentit a dir l'altruista lema del "No facis a ningú el que no vols que et facin a tu".

En si, sembla una ètica força assenyada. No actuaré de tal manera perquè, com que em molestaria a mi, pot molestar a l'altre. Li regalaré el que somio jo, així li donaré una alegria.

No cal posar un exemple extrem (com el d'un massoquista, que humiliaria als demés perquè és el que li mola a ell) per adonar-se del risc que amaga l'enunciat. Per fer el bé a un altre, no el podem veure des dels nostres esquemes, per això ens solem equivocar tan estrepitosament.

Jo no sóc tu, i probablement no et conec prou per saber què sents quan et faig tal cosa.

Donar per suposat que espereu, de nosaltres, el mateix que potser esperem de vosaltres, és la font de tants malentesos.

El que jo puc considerar indiferent, pot enutjar a l'altre.

El que considero agradable, et pot molestar o deixar impertorbable. I no ets de gèlida pedra freda per no alegrar-te de rebre el que m'animaria a mi, simplement som diferents.

Som prou desperts per adonar-nos-en de quelcom tan senzill?

Les bones intencions no es tradueixen a realitats.

Ara bé, no perdem les bones intencions, canviem el mètode: coneixem-nos, llavors encertarem.

Urgències que poden esperar

"No s'ha de confondre la importància amb la urgència. Si les confonem, correm el risc de fer solsament coses urgents, oblidant-nos de les importants."

- Monogràfic de Lideratge i dinàmiques de grup -

Tendim a ocupar el nostre temps atenent els assumptes més urgents (ja siguin importants per a nosaltres o no), i a aplaçar els que no reclamen tanta urgència (entre els quals n'hi ha un bon grapat de gran importància).

Solem pensar que ja estarem a temps de realitzar el que té més trascendència, però primer ens obliguem a anar tatxant, de la llista d'urgències, les tasques que la configuren. A n'aquesta llista, sempre li surten nous quefers fins i tot abans de complir amb el darrer.

No s'acabaran mai, les ocupacions immediates i inevitables. Si només les atenem a elles, de vells descobrirem amb certa tristesa tot el suc que hauríem pogut treure a la vida.

O bé, podem decidir què prioritzem: si l'urgent o l'important. Una decisió difícil, com possible resposta, ambdós es donaran una abraçada, mesclant-se l'un en l'altre.

Allò important no es troba al final d'un camí ple d'urgències. Està a cada dues passes que caminem. En l'altra passa assalta una urgència. És qüestió d'anar-les alternant.

Estic cansat de sentir l'excusa del "no tinc temps". El temps es crea entremig de les ocupacions, combinant-les, desglossant-les, relativitzant-les... cal aprendre a manipular el temps abans no t'esclavitzi i esdevinguis subjecte passiu de la seva inèrcia.

Tindré cura de prioritzar el que sempre he deixat "per quan tingui temps". Combinaré les meves urgències amb importàncies-no-urgents.


El que resulta més urgent és, de fet, ocupar-se d'allò que és més important per a un.