Desgraciadament feliç com un nen

Els infants són: / Els adults hem estat:

- Senzills. Ni complexes ni enrabassats, ni translúcids ni opacs.

- Creatius. Ni "resposta única", ni conviccions rígides: imaginació desbordada i anar modificant sobre la marxa el que es creia.

- Juganers. Primer, la diversió. Després, no importa què li seguís a darrera.

- Intensament emotius. Viatgen de les pors més fràgils a la felicitat més plena en qüestió d'un segon, sense esforç aparent.

- Expressius. No es reprimeixen cap sentiment: si senten ràbia, criden; si tenen ganes de cantar, ho fan a ple pulmó, si s'avorreixen t'ho donen a entendre. Fan el que senten a cada moment, per això no calen paraules per transmetre allò que d'adults intentaran amagar. Els adults no necessiten interpretar-los: són així de transparents, així de purs.

- Riuen i ploren per naturalesa, varis cops al dia, i els adults que els rodegen i els senten riure així s'obliden de les preocupacions que els atormenten i per un moment desitjarien poder tornar a aquella època, pel sol regust que et queda a l'ànima en saber que:

* Érem així de senzills, no ens creàvem problemes abans que es presentessin.

* Exploràvem entorns nous amb curiositat, sense temor a errar, per això se'ns donava tan bé idear històries, inventar personatges, adoptar rols d'adults amb to irònic...La pròpia història no ens limitava a experimentar-ne d'altres.

* No pensàvem que primer fossin els deures i les petites responsabilitats; les acceptàvem tenint claríssim el que després ens esperava: la diversió, qualsevol excusa era bona per a visitar-la. En acceptar responsabilitats, de vegades hem perdut el punt de mira essencial.

* Érem tan intensos que vivíem els petits contra-temps com catàstrofes irremeiables, per sort hem après (una mica) a frustrar-nos, però també hem oblidat com arribar a l'altra punta. "Quin va ser el darrer moment de felicitat plena que vas tenir?", un adult respondria "ui, no ho recordo" i un nen potser preguntaria "quan, d'ahir?".

* Ploràvem si les coses no sortien com esperàvem, rèiem si estàvem contents, cridàvem de ràbia.

I si dediquem una estona al dia per escoltar el nen o la nena que vàrem ser? Que miri com ens hem tornat i no es contingui de llançar el que se li passi pel cap.

Potser ens espetaria, enfadat, que ens hem convertit en aquella gent avorrida que només xerrava de feina, política i economia, que ja no sabem somriure, que de la nostra vida han desaparegut els colors. I ni ens hem enterat.