Palpitacions

Havia arrebassat els meus límits, el llindar del màxim dolor havia deixat d'existir, m'havia quedat en una terra inhòspita de sentiments i motivacions, una terra de pau buida, on cap emoció arribava, ja que totes erraven la ruta. També s'havia acabat el patiment, havia mort tot el que no era indiferència.

Només arribaven alguns fantasmes del passat arrossegant les feixugues cadenes, reduïts a mers espectres que em visitaven de passada, intentant-me portar a l'altra banda, on havien aconseguit traspassar-me l'ànima. Com a tota la resta de coses, no els feia cap mena de cas. Havia aconseguit fugir de les afliccions dels imprevistos, alegres i tristos, poc a poc m'havia anat tornant un espectre més que vagava per inèrcia, carent de passions, sense tenir res a dintre que pogués canviar l'entorn espectral.

Cansada de sentir-se humiliada per la meva indiferència, una fantasma seductora, d'ondulats plecs i ombres intrigants, m'ha agafat de les cadenes i sense mirar-la directament, li he tret els llençols que la cobrien de melangia. Despullar un fantasma dóna el seu morbo, t'ho juro, però més interessant ha estat posar el seu llençol sobre el meu, damunt una taula de nit, alliberant-nos de l'inacabable letàrgia.

Desproveït de les vestimentes blanques, els meus ulls han sortit al carrer a la recerca d'una imatge digna del meu despertar. M'he enfilat dalt Montjuïc i, sense moure una parpella dels ulls desperts, he projectat els llençols d'ambdós dins el foc del sol ponent, que ha amagat el forat negre d'emocions rere les muntanyes.

Just s'ha acomiadat de mi l'astre rei, he notat un batec més fort que mai, al lloc on abans no es veia res sota el llençol. BA-BOOM!!!! Terratrèmol intern, que descol·loca tot de lloc; motor que arrenca el sentir, l'únic que importa.

Sense poder-ho evitar, he rigut, enmig de tants desconeguts que em miraven un xic estranyats, i per un moment m'he sentit amb forces i amb unes ganes de viure aclaparadores, com si hagués tornat del més enllà per acabar la vida d'una manera millor.

El meu cos sencer ha començat a vibrar, he notat música fins i tot a les puntes dels dits dels peus. Quan he entrat al recinte del concert, les cançons m'han transportat a moments de la vida que m'han marcat, fins arribar a n'aquell punt d'inflexió en què un llençol d'apatia em va començar a invaïr el cos... ara la història pot continuar d'una altra manera.