Enmig d’una
batalla campal on les injustícies són el pa de cada dia, la selecció artificial
pren el relleu de la natural: aquí compta la supervivència del més murri, no
del més preparat a adaptar-se a les situacions.
Milions de parats
aturats, molts d’ells competents però despullats de bons contactes. Alguns (i
no pocs) més formats que els autors de la petjada que s’han emportat al cul i a
l’orgull que els ha fet rodolar fins el carrer.
Ahir van
acomiadar a un conegut meu, molt més apte que el parent llunyà de l’home que manava.
Li havien demanat un simple favor: “agafa’m el nano”. I ja n’hi ha prou, no cal
afegir res més. Sense arguments, sense inventar-se queixes ni justificacions,
li diuen al que havia superat tota expectativa: “te n’has d’anar”. I punt,
sense rèplica, com el religiós que contesta “és així perquè sí” i no et dóna
opció a replicar. Avui està a punt de tornar a passar. Desitjo que no sigui a
tu.
Llavors em
plantejo: quin valor té aconseguir una feina d’aquesta manera? Tan prescindible
com el professor que es limita a llegir un manual, on queda el mèrit d’haver-se
guanyat l’ofici, de sentir-se valuós i útil?
“Agafa les
oportunitats”, repeteixen els endollats, “no et sentis malament per passar
davant tothom o tothom passarà davant teu”. Hi ha algun preu pel qual valgui la
pena vendre’s i saber que no has arribat allà pel que vals?
Si ara se t’aparegués
un empresari (dels que els sobren diners i els falten escrúpols), que a través
de contactes familiars, et plantegés una oferta tan exorbitant que no haguessis
ni de tornar a pensar més en aquest tema, a canvi d’un treball que (segons el
teu criteri) no fa cap bé a la societat, l’agafaries?
Vull pensar que
no, que series ferm/a als teus principis.
Però i si t’oferís
el treball dels teus somnis, eliminant-te la crua competència?
Potser aleshores
tots ens convertiríem en endollats, si tinguéssim a l’abast els forats que
volem penetrar. Ens diríem qualsevol cosa que servís per calmar la consciència
i aniríem a treballar amb el cap ben dret, sense ganes de mirar al que està recollint les coses per culpa nostra.
Tal vegada no es
tracta d’una espècie inextingible, sinó d’una part de l’essència humana que tots
tenim, més o menys adormida.
Evidentment, jo ho he estat d'endotllat, però l'important no és perquè et donen la feina, sinó que la facis ben feta.
ResponEliminaJo a les meves feines d'estiu sempre he estat mig endotllat, m'he mogut en àmbits coneguts, però als llocs petits ja passa que tothom es coneix.
Ara que tinc una feina per la qual no ho he estat d'endotllat i tinc MOLTS companys endotllats t'he de dir que molts que ho han estat i no tenen la preparació necessària, fan la seva feina a la perfecció, alguns endotllats amb preparació no la fan, alguns no endotllats fan la feina malament i alguns no endotllats la fan bé.
Sempre s'intenta afavorir a l'entorn més proper, com jo, Joan, afavoriria abans als teus fills i els donaria feina si pogués que no als d'algú que no conegui, no per compromís sinó per proximitat.
Ara, que els teus fills facin el que els toca, sinó al carrer!
Fins aquí en el cas d'una feina ordinària, trist és que en càrregs públics hi pugui haver-hi aquesta preferència, que també passa. Aquí el procés ha de ser igual per tothom.
Per cert, ja era hora home! :)
ResponEliminaUau! T'anava a comentar... ei tio, bon debat aquest que proposes... m'has fet reflexionar... hi pensaré sobre això perque amb tot això que dius doncs òstia, em surgeixen contradiccions i preguntes... però no. No em cal pensar més perque he vist que en moli ha arribat a una bona argumentació que em serveix perfectament. I que ràpid! Jo potser m'hagués passat setmanes pensant en això sense arribar a re clar...
ResponEliminaEn tot celebro la tornada, i espero que a partir d'ara estiguis enxufat; que no paris de crear i de publicar, com l'amic Moli...
Una abraçada! (de les que tant t'agraden)