Més enllà de la veritat objectivista: la utilitat constructivista

Xoca saber que, a vàries cultures, el concepte de "veritat" ni tan sols existeix. La seva realitat està omplerta d'altres significats, per ells és totalment irrellevant aquesta noció que ens ha obsessionat durant mil·lennis.

Sembla que ens haguem d’aferrar a alguna cosa “certa” (Déu, teories, ciència empírica...), ja que la incertesa de les respostes incomoden aquestes ments que no paren de fer-se preguntes.

Al llarg dels segles, en la nostra cultura han quedat moltes empremtes d’aquest esforç epistemològic per accedir a la Veritat, tant en el terreny de la filosofia, com de la religió o la ciència.

Dins el camp de la Filosofia, pensadors de criteri gairebé antagònic compartien l’ànsia de poder accedir a la Veritat; els racionalistes refiant-se de la raó, els empiristes confiant en els sentits...

La religió, per la seva banda, professa la veritat moral, inalterable pel seu caràcter intrínsec de certesa divina inqüestionable. S’accedeix a aquesta veritat mitjançant la fe.

La ciència epistemològicament objectivista concep que l'observador pot enregistrar fidedignament la realitat externa i independent d'ell.

Un punt comú entre filosofia, religió i ciència objectivista seria assumir que existeix una realitat vertadera i que l’ésser humà pot accedir-hi, encara que el plantejament de les vies variï.

En les darreres dècades, no obstant, diverses disciplines científiques s'han topat amb innombrables descobriments contraris a aquesta suposada veritat objectiva.

Per citar alguns exemples, la física quàntica (el principi d’incertesa d’Heisenberg, el gat de Schrödinger), la biologia (l’autopoiesis Maturana i Varela, la proporció de 100.000 neurones que processen i creen la informació per cada cèl·lula sensorial que porta informació dels sentits (1 cèl·lula capta dels sentits, 100.000 modulen aquesta informació!), la cibernètica de segon ordre, la filosofia de la ciència (Popper, Lakatos) i la psicologia (la Teoria dels Constructes Personals de G. Kelly, la teoria evolutiva de J. Piaget, la teoria socio-cultural de Vigotsky o el Construccionisme Social de Gergen, entre moltes altres).

Així, davant la crisi objectivista, s'han anat postulant teories d'epistemologia constructivista. Aquestes últimes comparteixen una mateixa postura epistemològica: conceben que la realitat no és accessible per un observador extern a ella que la capta directament a través dels sentits, sinó que l'observador la construeix en base a les percepcions provinents de la seva observació.

Un exemple físic en què és notori que l’observador no és independent a la realitat que intenta observar, és que la naturalesa de la llum es capta en forma d’ones electromagnètiques o de partícules atòmiques depenent de l’instrument de mesura utilitzat, no de la naturalesa intrínseca de la llum.

En efecte, pels constructivistes, la realitat no se'ns presenta directament, sinó que ha de ser construïda. No tenim, doncs, accés directe a la realitat independentment de les nostres construccions o esquemes culturals, socials, psicològics, dins els límits determinats per la nostra espècie.

El trànsit de la ciència objectivista a constructivista, en síntesi, consisteix en què: la visió del món canvia de mecanicista i/o formista per passar a organicista i/o contextualista; el coneixement deixa d’entendre’s en base al fragmentalisme acumulatiu passant a l’alternativisme constructiu; l’ésser humà deixa de ser considerat reactiu, passiu, determinat per l’entorn i aïllat del medi social, per passar a ser proactiu, propositiu, en relació dialèctica amb l’entorn i integrat en el seu medi social. Per últim, el valor de Veritat de l’objectivisme (que suposa que la proposició certa es correspon inequívocament amb la realitat) es substitueix pel valor d’ús; aquesta utilitat ve donada per la seva capacitat predictiva i la seva coherència amb la resta del sistema.

Per tant, pel constructivisme (cada vegada més influent en la ciència i la filosofia), el coneixement és “cert” o “fals” segons la perspectiva que hem escollit assumir. La qüestió, doncs, ja no es basa en si les hipòtesis són certes o falses, sinó en quina d’elles pot ser l’eix de referència més útil per traçar cursos d’acció alternativa i per atribuir significat al feedback de l’experiència futura.

Així, un element o un concepte adquireix caràcter de "veritat" pels éssers humans en un procés de construcció i reformulació de significats. Per tant, no és que tot pugui col·lar-se dins l'etiqueta de "veritat" ni tampoc que certes coses no puguin considerar-se "més certes" que unes altres (es considera la validesa per altres criteris: concordància amb coneixements previs, ajustament entre prediccions i resultats i acord social), però neguen rotundament la "única veritat", com un únic dogma vertader, com LA teoria vertadera.

Les limitacions de l'epistemologia objectivista estan reorientant les premisses científiques i influint en les postures filosòfiques (que ja tenien pioners “constructivistes” com G. Vico o I. Kant), però les doctrines teològiques seguiran inalterables, doncs la fe no deixa entrar el qüestionament a casa, ni que vingui acompanyat d’un exèrcit de proves.

Quin atribut d'utilitat comporta el terme de "veritat", doncs?

Potser peco de pensament simplista, però jo concebo aquesta "il·lusió de veritat" com la meva idea de perfecció, és a dir, com un fi últim impossible d'accedir-hi que serveix d'incentiu per progressar en un seguit d’aproximacions que tendeixen a l’infinit.

Tu què en penses? I no val dir “que el que dius (no?) és cert”.