Superherois

Els superherois dels nostres pares amagaven els seus superpoders rere una màscara de persona normal i corrent. Tot i que cara al públic es mostressin com eren en realitat, entre els seus amics i familiars passaven per ciutadans respectables i se les enginyaven de tots colors perquè la seva màgia romangués oculta, com si haguessin d’amagar les millors qualitats per no destacar entre els seus com un desviat, un boig.

Sembla que molts de nosaltres també adoptem aquesta actitud retraiguda davant els iguals (no dic que l’origen estigui en els superherois, és només una comparació) i quan ens creuem amb algú que ens importa, intercanviem paraules que no acaben de delatar la nostra bogeria, només deixem intuicions. Sense mostrar què pensem o què sentim protegim la nostra essència front les persones significatives, les que la seva opinió sobre com ens mostrem pot col·lisionar i fer prendre un rumb imprevisible que ens faci dubtar de si és acceptable la nostra manera de ser.

Les vegades que he intentat trencar màscares la gent s’ha alarmat, no està preparada ni disposta. L’aprenentatge que en fas és simple: “comporta’t com s’espera que et comportis, encara que ningú mostri la persona que és i s’intercanviïn superficialitats respectuoses”.

Hi ha superherois que davant els estranys no tenen por de fer el que en altres contexts semblarien ximpleries, perquè no els importa el que pensi la gent amb qui no comparteix cap mena de simpatia ni antipatia. Però entre les persones importants per ell/a, van en peus de plom per no fer ni dir res que alarmi.

M’alegra topar-me amb un de cada molts individus, que ho fa al revés: mostra davant els seus l’extravagància i la genialitat que té com unes de les seves millors virtuts i, en canvi, de cara als desconeguts, es relaxa rere una aparença tranquil·la d’observació respectuosa.

Qui són els vertaders superherois? Els que mostren com són de cara als estranys i s’amaguen davant els seus per no semblar extravagants? O els que tenen la valentia de mostrar la seva excentricitat davant els seus (amb el risc que els prenguin per bojos) i davant els estranys adopten una postura tan neutra com l’afecte que senten per ells?

Jo ja he dit perquè he après a amagar (quan convé) aquesta bogeria que tant m'agrada de mi. I tu, com et mostres davant els teus i la resta? Com t’agradaria mostrar-te? Què et frena? I, el que no sé respondre, com treure el fre?