Només es filtren per la retina o els timpans els noms dels guanyadors que destaquen com a números 1.
Un mallorquí sabrà qui és Michael Phelps, un nord-americà associarà Rafa Nadal al tennis, un irlandès potser haurà llegit a Gabriel García Márquez, així com un colombià coneixerà James Joyce. Segurament cap d'ells sabrà qui va arribar nedant poques dècimes després de Phelps o els que han arribat a poder medir-se amb Nadal.
En algun lloc entre aquests països, el públic aplaudirà l'orquestra sencera, emportant-se, a més del nom del director, el de la (o el) solista. Segurament els espectadors marxaran del recinte sense saber de l'existència del seu potencial substitut, capacitat per imitar-lo a la perfecció.
És la final de tennis de X torneig: Nadal contra qui sigui. "Què bo que arriba a ser el mallorquí!", pensa un espectador mentre aquest despatxa el seu adversari sense gaires escomeses. I té raó. Però el seu rival és igualment excepcional. Malgrat tot, entre 2, recordarem el triomfador, no a qui haurà derrotat a tots menys a un.
El pòdium de tres té una plaça per la memòria i dues per un reconeixement fugaç.
Em demano qui valora als que es queden a les portes de l'èxit, que segurament es mereixen el primer lloc tant com el guanyador. Potser han fet una demostració més ressolta que l'adversari que els ha arrebatat la glòria per un cop de sort. O tal vegada, certament, el triomfador ha tingut millor destresa a l'hora de jugar amb la seva habilitat. Sigui com sigui, el mèrit no es reparteix entre un i altre: en una competició un guanya, l'altre perd; un triomfa, l'altre fracassa; un es recorda a la memòria col·lectiva, l'altre s'oblida l'endemà.
No em dedicaré a recordar els que queden entre els 12 primers, però sé que si jo mai tornés a quedar primer en un concurs, tindria molt present que no seria millor que els que s'han quedat a dos pams de mi, com ara sé que no sóc millor que tots els altres aspirants que han quedat darrere i ningú sabrà quin mèrit té un número anònim, com havia estat el meu cas algun cop. Sé que, en tot cas, sóc millor que jo-fa-una-temporada, per això estic content: perquè em supero a mi. La competitivitat amb un mateix és sana.
El segon sempre és el primer que perd...
ResponEliminaEs pot llegir entre línies que has guanyat el concurs aquell d'escriptura on et volies presentar??? O són imaginacions meves?
Moltes felicitats en qualsevol dels casos!
He quedat el 2n de menors de 25 anys i del total estic entre els finalistes, per tant el meu relat s'inclourà en el llibret dels finalistes, q era l'objectiu q perseguia. A més, tot i no haver obtingut un premi monetari, he aconseguit una beca per passar 3 dies a València en una trobada de joves escriptors =)
ResponEliminaMerci macu! Quan tornes per aqui?¿
El personaje más conocido de la historia nunca ganó nada. Si quieres ser conocido en todo el mundo por los siglos de los siglos déjate crucificar. La sociedad de consumo anda buscando un nuevo mesías que llevarse a la cruz ¿quieres serlo tú?, dicen que aumentaría mucho el nivel de consumo y crearía puestos de trabajo.
ResponEliminaBromas aparte, si estás satisfecho con lo que has escrito, creo que es el mejor premio. De números unos están los basureros llenos... Y lo creo de verdad.
Felicitats Joan!
ResponEliminaEm pregunto si haguessis quedat 4rt enlloc de parlar de l'oblit del segon, haguessis parlat de l'oblit del 4rt que no guanya cap tipus de medalla ni trofeu.
Un anunci d'Audi o BMW deia "Todas las listas tienen algo en común, siempre hay un primero y luego vienen todos los demás". I jo a la meva llista de capitals del món, recordo la primera "Albania - Tirana". La segona no ho se, però en recordo moltes altres.
Penso que en molts casos el segon no és mai oblidat, de fet, sempre és el competidor directe del primer. El que passa que el primer té el reconeixement de la victòria d'afegit.
I competir amb tu mateix pot ensorrar-te per no poder-te superar.
És diferent quan parles dels propis mèrits, el "he quedat el número 100 al PIR" o "5è a la carrera de la Facultat", i et sembla molt meritori fins i tot ocupar posicions inferiors. Perquè és diferent quan t'identifiques a tu en una tasca que no pas quan la fa algú altre.
Malfet? Potser. Però a mi em vaig semblar "el puto rei" per passar a la selectivitat, ignorant que 100000 persones estaven sentint la mateixa il·lusió que jo.