Acabo d'entrar a l'habitació, la que em va acollir des que era petit fins marxar a estudiar. Com un viatger que de tant en tant torna a la llar, un feix de records surten del seu amagatall per saludar-me i recordar-me que no m'he d'oblidar d'ells. Alguns m'avisen des de la paret, altres es fan notoris entre estanteries farcides de llibres... la majoria desperten dins la memòria.
Comprovo que tot l'important continua al seu lloc: remeno algunes fotos, testimonis d'èpoques que ja no tornaran. Noto com m'interroguen aquells ulls que són els meus: "com serà el meu futur? Seré feliç?". Què contestar-li a aquell fillet poruc, que s'amaga fins i tot del fotògraf? Conversem llarga estona, és un bon amic que, vulgui o no, habita dins aquest cos i de vegades es deixondeix.
Quan el petit Joan es cansa d'indagar sobre la meva vida, recorro veloç el pont de temps que ens separa: excursions, jocs d'infància amb la veïneta, traços de vinyetes inventades, quadres de colors impossibles, cinquagesmes, tenis i bàsquet, decepcions i plors, navegar a la vela i en motor, Sant Joans, anys sense amics, més tard la colla que mai es separaria, vestigis de converses nocturnes amb la nimfa caribenya i una carta d'amor que no vaig arribar a contestar...
Sembla que d'alguna manera encara haguem quedat connectats. Després de tants mesos sense sentir-lla, m'ha trucat justament ara, que repasso fil per randa tot el que vam crèixer plegats.
Recordo cadascun dels prejudicis que m'anava arrancant amb cura de la meva ment rígida, la paciència per acompanyar un nen insegur a tornar-se atrevit, per ajudar-me a confiar de nou en les persones, per, en definitiva, omplir de sentit la meva existència.
Aquella veu em torna a transmetre tots els aspectes que vaig aprendre, una veu espontània que encara aconsegueix pintar de vius colors el meu dia més gris.
Mentre la seva melodia em fa somriure, desitjo no deixar d'escoltar-la mai.
Cansat pel jet-lag d'aquests viatges que emprèn l'ànima, miro entorn. Em pregunto què em contaria un Joan de trenta-sis anys en veure la meva cara ara, des d'on em miraria, amb qui estaria i, sobretot, si m'hi sentiria com a casa o si aquest sentiment està reservat només a aquest habitacle.
Sovint és un lloc que guarda més de nosaltres que nosaltres mateixos.
ResponEliminaMhm... Quantes preguntes sense resposta!
ResponEliminaAl mateix temps que tot això que dius, penso també en aquesta sensació de dir "bufa, quan tingui 22 anys tot serà tant diferent..." és com que em veig fora d'aquest altre ser (presuntament) més madur. Però passen els anys i tot i que les coses vagin poc a poc canviant, acabo veient que continuo sent jo, que no m'he transformat en aquell extrany amb qui em projectava. Així doncs, jo crec que segurament als trenta-sis anys, aquell Joan t'explicara tot això d'ara + moltes noves experiències que et falten per viure fins a llavors, però continuaràs sent TU.
Ànims doncs per descobrir-te, per seguir-te descobrint.
Bona descripció, molins de rei!
ResponEliminaSips, no es perd la sensació de continuïtat en la identitat, però a part de ser la mateixa persona, en moltes coses et sents com una de ben diferent, que integra el que havies sigut com una faceta més a mostrar d'un repertori que es va ampliant. Aquests dies dissenyaré una nova personalitat, aviam què tal se'm dóna practicar-la.
Ànims a tots els que comparteixen el repte de descobrir-se i construir-se diferents preservant la identitat =)