- No seria el moment, però veig que no et concentraràs si no te la responc. Digues.
- Com es fa ..............................................................................?
Va ser una forta sotregada. Jo, a allò, ho sabia resoldre amb els ulls tancats. El més veloç de la classe, fins i tot. "Excel·lent", "excel·lent", algun notable, però sobretot "excel·lent". I ara estava en blanc. Hauria suspès amb un 0, més algunes dècimes per haver-ho intentat. Hauríem suspès tots.
Havia quedat pres d'un lapsus o ho havia oblidat? Tenia la resposta en algun indret recòndit de la memòria al qual no aconseguia accedir, o la proteïna de l'oblit havia treballat més del que em podria haver imaginat?
Poc després, em va venir al cap el procediment que va portar a la solució correcta, però és que, en aquella època, dominava les Mates. Què passa amb les assignatures que coixejaven ja aleshores?
M'imagino que, en alguns coneixements adquirits, després de molts anys sense tocar-los, necessitaries fer un petit repàs i t'ho enduries altra vegada molt més ràpid, però estic segur que en altres coneixements necessitaries començar de nou, de la més absoluta ignorància, com si ho veiessis per primera vegada. No ens enganyem, no siguem fantasmes, sabem que és així.
Al cap d'uns minuts, la nena em va fer una pregunta encara més difícil i inquietant:
- Joan, tot això que aprenem... de què ens servirà? Diga'm la veritat.
M'ho havia demanat moltes vegades, però sentir-ho a dir a algú de fora (i més jove) em va sacsejar encara més fort.
Realment ens creiem que ens servirà, en algun moment de la nostra vida, haver après a resoldre polinomis? Que ens recordarem de fets històrics que no han deixat cap repercussió en l'actualitat? I de l'extens etcètera?
Vaig preguntar als de la meva quinta si creien recordar gran part del que ens havien ensenyat a la secundària.
Un deia: "De res. Ho vaig oblidar tan bon punt vaig passar tal assignatura i tal altra. No ho he necessitat mai més".
L'altre el replicava: "Idò jo crec que me'n recordo de tot." (cosa que era pitjor, ell no sabia que havia oblidat, com li ho vaig intentar demostrar).
Un altre responia: "Potser l'objectiu no era que aprenguéssim els continguts específics, sinó les habilitats generals: l'esforç, la constància, tenir una noció general de varis temes...".
I tants esforços per al final acabar oblidant-ho tot, tret de que ens vam esforçar moltíssim? Ai, l'as...
La pregunta no ha quedat resposta. "Quina utilitat tenen tants anys d'estudi?"
Si l'aprenentatge no és acumulatiu (no és com un ordinador, que guardes les dades en una carpeta i sempre es queden allà, esperant a obrir-se tal qual s'han anat deixant), si me n'adono de tot el que he oblidat i del que oblidaré del que aprenc avui, la pregunta es torna inquietant de mena.
Pel que fa al meu cas, em consola comprovar que retinc bastant bé molts coneixements específics del meu camp, però ei, que vaig acabar la carrera l'any passat i segueixo estudiant. Què passa amb tots els professionals que, en aconseguir una plaça fixa de feina no s'actualitzen? Pitjor encara, què passa amb els seus clients, pacients, o les persones que contractin (pagant una bona suma) els seus serveis?
Fa temps que penso que posseir títol no garanteix que s'hagin adquirit els coneixements, habilitats i demés requisits al nivell esperat, i ara, paradoxalment, aniré a acabar de polir el meu currículum, perquè si no demostres que gaudeixes de gran titulitis, realment es creuen que no podries fer el mateix que un estudiant autònom. Ho entenc, cal regulació. És cert. No estaré menys qualificat que un que no ha estudiat una paraula del meu camp, però tampoc estaré a l'altura del que "demostro" conèixer. Ja no parlo de mi, consti.
No dic que estudiar i adquirir coneixements no serveixi de res, realment considero que m'estan formant molt útilment, però noto que molta gent es troba amb un títol sota el braç quan el tiren al circ de lleons (el món laboral) i li criden:
"Utilitza el sentit comú! Defensa't com puguis".
I contesta: "Però com? Amb el que m'heu ensenyat?"
I li responen: "No, idiota, no veus que això no es pot resoldre amb la teva formació? Inventa't qualque cosa que t'ajudi! Espavila't!"
Amb títol o sense, s'hauria espavilat o l'haurien fulminat igualment.
En fi, què li hauríeu respost a la nena de 14 anys que començava a tenir la sensació de que d'allò que se'n recordava del que havia estudiat de poc li serviria?
És evident que els títols i estudis només serveixen per omplir currículum. Els coneixements els has d'anar actualitzant (com dius tu)cada minut. Encara que pensis que ho oblidaràs, inconscientment sempre queden conceptes, records... Val la pena incidir-hi i et felicito per continuar estudiant.
ResponEliminaA la nena de 14 anys no se li ha de dir res, formarà part del seu creixement i maduresa l'adornar-se'n per sí sola d'aquí a uns anys. Què li vas contestar al final?
Jo sóc de les que recorda només allò que m'ha interessat i he necessitat continuar-ho.
Al final tampoc li vaig donar una resposta clara, em vaig sortir una mica per la tangent, dient-li més o menys: "potser és menys important del que els profes et diuen que és, però ho és més del que et penses ara".
ResponEliminaSí, crec que no hauríem de deixar mai de seguir estudiant pel nostre compte. Jo també sóc selectiu a l'hora de retenir el que m'interessa, però dubto que no se'ns escapi més del que ens pensem^^"
Quina sorpresa tan agradable, benvinguda Marina =)
Sí que se'ns escapen coses. També hem de tenir en compte que, malgrat ser selectius amb allò que ens atrau, tot és interessant. Això mateix em passa amb la política; la segueixo però des de lluny.
ResponEliminaGràcies per la benvinguda i me'n alegro ser una sorpresa agradable! :)
Jo els hi hagués dit que la aquella és la seva feina, i que si no els hi agrada, quan l'acabin (Eso, batxillerat...) si l'han fet bé, la podran canviar al seu gust.
ResponElimina