El navegant entre crisis

Ell no sap xinès, però ha llegit que aquest idioma no diferencia entre "crisi" i "oportunitat": són sinònims.

No és que ell vagi de crisi en crisi (i tiri perquè li toqui), no és que les busqui com a condició per a caminar, però tampoc no espera plàcidament a que apareixin abruptament, ni les intenta evitar fins que ja no es poden ignorar. En tot cas, no atorga a les crisis cap sentit negatiu, sinó la certesa d'un canvi i la incertesa de si serà positiu o negatiu. En tot cas, haurà estat necessari.

Ell sap que la seva estabilitat transcórre entre la crisi anterior i la propera, i que mentre duri el terratrèmol es destruiran parts anteriors d'ell, donant cabuda a altres de noves (possiblement millors que les existents), que per ara no coneix.

Ell intueix que aquests cicles són saludables, per això no s'esvera quan entra en crisi, ni tampoc no fa cas de la reacció alarmada de la gent en sentir-li dir que està entrant en crisi personal/existencial. Per ell, és una manera de dir "canvi d'estructures".

Ell no s'aferra a l'estabilitat dels períodes no-crisi, perquè sap que resistir-se a transformar-se davant indicis de necessitat, implica no evolucionar, estancar-se, perpetuar-se, sense progressar en cap direcció (o potser només en unes poques, obviant les més útils).

Algunes de les crisis que pateix ell, són fruit d'adonar-se'n que està seguint un rumb que porta a un destí que no el satisfà (direcció que potser va traçar temps enrere i la seguia per no haver pensat altres alternatives, o potser fou delimitada per altres), i llavors, en adonar-se que no vol seguir aquest encaminament, es diu: para't, emproa't, que la vela flamegi i la nau es quedi de través, a la deriva, fins que sàpiga de nou per quines aigües navegar.

I no passa res per reconèixer la incapacitat de seguir com fins ara i donar-se un espai per projectar-se creativament diferent. Així s'assegura que, quan viri, haurà girat el timó cap allà on es vol dirigir i no com a resposta al malestar produït per la inèrcia.

Ell no té pànic a les sacsejades que les crisis produeixen. El que l'aterroritza de debò és la inèrcia mantinguda per la por al canvi. És comprensible que es temi a aquest canvi tan essencial; és una juguesca, on el que s'hi aposta et posa a prova perquè t'encares contra tu mateix i no pots saber si els guanys seran majors que les pèrdues, si valdrà la pena construir sobre la dessolació, si podràs reinventar-te millor que el que has descobert que ets. No es pot controlar ni predir el resultat, és totalment atzarós, i l'atzar sabem bé que posa la pell de gallina.

Malgrat tot, si una cosa té clara és que no hi ha res més cert que la incertesa. Encara que incomodi.

De les dues actituds adoptades en encarar-se amb un mateix, tot i que s'hagi escrit molt a favor de l'acceptació d'un mateix i en contra del desig de canviar-se, ell opina que malgrat és indispensable acceptar-se com un és, això no implica conformar-se i no apostar per canviar les parts millorables.

Ell no és ningú que conegui, ni tan sols sóc jo, només existeix com a projecte. És l'actitud que m'autorecomano adoptar davant les crisis. Estic orgullós de veure que cada vegada m'apropo més a aquest nou destí interior, i això que la travessia és mogudeta...