Cada vegada més, aprenem a no escoltar-les, a ignorar-les, a fingir que no hi són. Si apareixen, les reprimim per bona educació. Els que no es posen cap mena de trava solen tenir menys de 10 anys: són nens i nenes. El que nosaltres vàrem ser. El que podríem tornar a ser: experts de l'expressió del nostre sentir en grau màxim.
Però no. Ens espanta sentir por, deixar-nos envair per la tristesa, sentir eufòria. Hem après a adoptar un to neutre, a no riure com abans, a aguantar-nos les llàgrimes. Tot s'intenta abans d'una confrontació; no contra qui ens fa sentir les emocions a flor de pell, sinó contra nosaltres mateixos.
És així com ho veig últimament en les persones: abans d'encarar-se amb el que senten, intenten mil peripècies, malabarismes perillosos, que perpetuen aquest estat neutre, de tranquil·litat, d'indiferència, de privar conèixer-se.
Els qui intenten expressar-se dramàticament, són diagnosticats i tractats. Tot en un afany de controlar-les, dominar aquestes perilloses traidores de la raó, les mateixes que ens mobilitzarien.
Altres, en sentir que els envaeix la tristesa, busquen refugi en ajudes externes (alcohol, sexe, medicació, etc), sense atrevir-se a mirar les solucions que el seu interior reclama a crits.
Avui, com porto fent de costum últimament, m'he aturat per no fer sinó mirar pell endins, i demanar-me què passa, com aquests cors latents es van tornar de suro, i per què.
- Quina utilitat pot tenir reprimir-se sentir?, em demano.
- Retenir un canvi imprevisible - em responc.
- I quina funció té aquesta retenció?
- La de no deixar-se viure.
M'ha agradat molt. Felicitats. Felicitats pel text, per la idea, per l'explicació i per la brevetat! La meva propera entrada parlarà d'alguna cosa relacionada...
ResponEliminaM'alegro que t'hagi agradat! Intento ser més concís i no anar-me tan per les rames, poc a poc vaig perfilant les idees amb el bisturí de la simplicitat =)
ResponEliminaCada cop queda menys per llegir aquesta entrada teva, aviam quan el compte-enrere marca 0!
La teva ànima és una metàfora
ResponEliminaMe gusta mucho!!, me encanta el ejercicio de preguntarse, de sentir curiosidad hacia uno mismo, como tu pregunta del final.
ResponEliminaMoli, com vaig escriure un dia, "tota la realitat és una metàfora del desconegut", no sols la meva ànima, q tb!
ResponEliminaWow, muchas gracias Constanza, suelo leerte a menudo, muy interesante tu blog. Sí, es un sano ejercicio que bien podríamos practicar más.
"Tota la realitat és una metàfora del desconegut?"
ResponEliminaEspero que la frase si sigui una metàfora...
Potser incomoda, però sóc del parer que l'ésser humà no pot arribar a conèixer la realitat, sinó l'esbiaixada percepció que té d'ella. Però aquest és un altre tema... un dia en parlem amb calma.
ResponEliminaAquesta frase em va salvar la sele, era capdavantera d'un intent de demostrar que arribar al coneixement vertader no era sinó una il·lusió