Visita a la hipocresia

Diversos grups de policies recorden el recorregut del perímetre de la zona acordonada.

Davant la seva negativa de pas, l'aglomeració es va dissolent al ritme d'un riu que s'envest contra el dic que frena el curs. Alguns es queden per intentar imaginar allò que veuen els que han pogut passar a través d'una de les pantalles gegants, col·locades en torn de la Sagrada Família. D'altres, acoten la il·lusió, i refan el camí en sentit contrari.

Des d'on som, ens arriben els ecos dels cants, però cap imatge. Em faig espai entre la multitud, fins topar amb la mà d'un policia. Li pregunto, tan educadament com puc, si em permet el pas. Em respon, tan educadament com pot, que no. Tinc clar que travessaré aquella barrera.

Deambulo unes passes, visito un recinte catòlic de la zona; fent-me passar per un humil devot, em donen una invitació. Torno cap a la gentada, busco de nou aquell policia en concret, per veure-li la cara mentre em deixa passar.

A l'interior d'un enorme quadrat franquejat per barreres de policies, l'espectacular obra de Gaudí està rodejada per carrers farcits de cadires. Centenars, milers de cadires! N'hi deu haver més que la suma entre les que han cabut a les institucions per les quals he passat, des del parvulari a la universitat. Sols les dues darreres files gaudeixen d'alguna cadira orfe; amb tot, la meva intenció no és seure com fa tothom, mirant la inauguració de la Sagrada Família per la pantalla gegant.

Vaig passejant per un lateral, alternant la mirada de la èl·lit eclesiàstica de la pantalla als milers de fidels, molts dels quals han realitzat un llarg viatge per assistir a aquest moment.

De tant en tant, les càmeres enfoquen el rostre d'aquell home (m'abstinc de posar-li un qualificatiu), apareix un moment fugaç per la pantalla, els fanàtics s'afanyen a immortalitzar aquell rostre envellit. Molts treuen la càmera de fotos amb l'esperança de captar una instantània del pontífex. Alguns ulls s'humedeixen, senyores grans s'emocionen.

Des de fora, el fanatisme resulta incomprensible; per tant, intentant deixar les nàusees apart, recordo els sentiments d'un bon cristià: amant de la caritat, la proximitat amb els desvalguts, el rebuigs dels luxes... encara entenc menys la devoció cap a aquelles figures que no saben res de pobresa. Venerant els representants d'un missatge transformat, resten els fidels, deleitats pel trist espectacle.

Només arribo a dues conclusions alternatives d'aquest fanatisme: o bé són conscients de respaldar els líders d'un negoci que es fa servir d'una lloable ideologia, o bé no tenen prou capacitat crítica per discernir entre la naturalesa del missatge i l'emissor. Vull pensar que és el segon, encara que qualsevol de les dues opcions em costa de digerir (l'engany i la ceguesa), potser l'explicació és una altra que no arribo a entendre perquè no em sé posar prou en la seva pell.

Una llàgrima emotiva baixa per la galta de la senyora del costat. Jo em reprimeixo les gotes de tristesa que van creixent en veure la massa submissa a la fortalesa d'or que s'ha edificat sobre els ciments de fusta.

Segueixo passejant, posant la mirada en la pantalla que no té marc: la que mostra totes aquestes persones que noto a quilòmetres de distància. Per més que m'apropi a un grup de membres de l'Associació de l'Arquebisbat de Barcelona, encara que em trobi filtrat entre ells i que els braços meus i els d'un representant es toquin, pertanyem a un univers massa diferent. El seu company porta, sobre l'uniforme de la comunitat, una bandera espanyola a manera de capa, cobrint-li l'esquena, com alguns dels presents. De catalanes, no se'n veu ni una. Mai m'identificaré amb cap bandera ni amb un col·lectiu, però en qüestió d'afinitat, no sabria com adreçar-me a un individu amb aquestes devocions: nacionalista espanyol i catòlic. D'altra banda, estic convençut que d'entre els milers de persones, n'hi deu haver moltes de molt més interessants que no em penso, així que decideixo provar de rompre el gel amb algú.

M'acosto a una noia, que hauria resultat atractiva si no fos pel seu aspecte immaculat, com si posposés tocar la mà d'un noi per a després del matrimoni tradicional. Es torba tant quan veu que m'adreço directament a ella, que prefereixo dir-li que l'havia confós, en comptes de la pregunta que em ballava pel cap. Descartada.

Era de la meva edat, tot i que alguna cosa em diu que jo he viscut més que ella. La nostra edat no és la que abunda. Així com vaig caminant en perpendicular a les files de cadires, atrec alguna mirada (en veure que els miro a ells i no a la pantalla, alguns es sorprenen -deuen pensar que sóc un periodista que fa recompte?-), entre tots els ulls, em mira un nen petit. Se'n vol anar, els pares el fan callar, assegurant-li que aquest moment és molt important. El nen calla. Ens mirem. Rere els seus ulls, m'hi veig a mi, com si mirés la meva pròpia imatge en tenir la seva edat. Em pregunto si, rere els meus, s'hi amaga el seu futur, o si en créixer reproduirà el model dels que l'obliguen a interessar-lo per la disfressa del bon missatge que cada dia li deuen repetir més d'un cop.

Miro en torn: d'on veniu tots vosaltres? Heu estat nens com ell i com jo, per què la vostra fe us manté en la contradicció de creure en Déu i venerar aquesta gent?

Em crida l'atenció un home d'uns seixanta i més, membre de la mateixa associació que la noia tímida. L'observo abans de dirigir-m'hi. Sembla que ell serà més receptiu.

- Perdón, ¿puedo hacerle una pregunta?

- Sólo si la próxima es más interesante - diu, traçant mig somriure.

- Sí, señor. Esto... - sóc conscient que m'he de fer passar per un simpatitzant amb dubtes, no pel que sóc -, ¿qué opina usted de la jerarquía eclesiástica? ¿Cree que representa el mensaje de Dios o de Jesús?

Si em deia que no, m'hauria d'explicar el seu recolzament a la hipocresia; si em deia que sí, escoltaria la seva visió. El que no m'esperava, era aquesta resposta:

- En todo partido político habrá líderes que no convenzan o no gusten, que incluso hagan cosas contrarias a lo que le corresponde a su ideología. Un votante simpatiza con la ideología, por más que la mancillen. La misma relación ambivalente puede existir entre un creyente y la iglesia. Por desgracia, no tenemos nada mejor. ¿Preferirías que quien viniera fuese Rouco Varela?

- Desde luego, no. Aun así, hay muchos caminos para seguir a Jesús, no creo que apoyando el Vaticano sea uno de ellos.

- No pierdas de vista la perspectiva, hoy estamos aquí para asistir a la inauguración de esta magnífica obra, ¿tanto importa quien ha sido el que ha cortado el lazo rojo?

Tot i que no ha respost la meva pregunta de forma directa, m'he acomiadat satisfet amb part de la seva resposta.

Els altres amb els que he parlat, hi ha hagut de tot: a bastants se'ls veu bones persones, innocents i sense gaire capacitat de crítica; altres, trobo insultant que visquin amb la certesa d'estar "en el camí correcte".

Falta un quart d'hora pel final de la missa, pel discurs que tots deuen esperar. Jo me'n vaig ara, ja he vist tot el que volia veure. Torno a travessar les barreres, deixant enrere les banderes espanyoles, "La Razón" i altres diaris de dretes, els ultra-conservadors... deixo enrere la vergonya de Déu.

De camí a casa, em pregunto quants dels nens presents en l'acte, formaran part de la següent generació, i quants eligiran el seu propi camí, construiran la seva pròpia moral i seleccionaran quines directrius seguir i quines ignorar, amb el criteri que manca als seguidors dels que es fan dir pregoners d'una moral que prostitueixen.