Esquinçant etiquetes

Segons sembla, el cervell humà categoritza la realitat per simplificar-la i fer-la més entenedora. D'aquesta manera, partint de certes característiques que diferents objectes tenen en comú, s'infereix una regla compartida, que els lliga sota una nomenclatura (o categoria) específica.

Les categories, doncs, engloben una gran massa de diferents entitats que comparteixen similituds. A còpia de veure exemplars de plantes de tres fulles, s’acorda en atorgar-li una etiqueta diferenciadora; en aquest cas, li dirien trèvol. Si n’apareix un de quatre fulles, no deixarà de ser un trèvol, encara que no compleixi totes les condicions.

Així funcionem, col·locant etiquetes per tal de classificar la realitat. La biologia s’encarrega de classificar els éssers vius, la geologia descriu les tipologies de roques, la botànica les plantes... I no em sembla malament, aquest afany diagnosticador... fins que es topa amb les persones.

Deixant a una banda la clínica (on es podria argumentar que els riscos del diagnòstic són necessaris pel tractament), els humans tendim a catalogar tothom; enganxant paperetes a l’esquena de la gent.

De la mateixa manera que veure aquelles plantes de tres fulles ens empeny a donar una nomenclatura, veure comportaments relativament estables en una mateixa persona, porta a etiquetar-la, no tant sota un sobrenom, sinó amb un adjectiu que la qualificarà categòricament, sense donar altra opció que la resignació del determinisme.

Tenim tan internalitzat que la personalitat és estàtica, que aquesta convicció ha esdevingut la barrera més resistent per a l’expansió de la mateixa.

Solem confondre el ser i l’estar. Un no és feliç ni infeliç, sinó que està en un moment feliç o infeliç. No s’és anorèxica, s’està en una fase anorèxica, que es superarà... o no; en tot cas, no forma part de l’essència humana.

Deixant la personalitat a la seva sort, parlava de les etiquetes quotidianes, que ens posem entre nosaltres (o cap a un mateix).

Un nom que et diferencia de la resta de la gent, aïllant-te del que podries convertir-te, per representar el paper que t’han assignat.

Les categories són absurdament resistents al temps. La primera impressió que confina a l’etiqueta no es refuta amb deu evidències en contra, tal és el poder de l’etiquetatge.

I quan una persona és prou interessant com per mostrar una gran gamma de repertoris, les ments tancades (ja les estic etiquetant xD) la solen catalogar d’estranya, “el raro”. Com l’analfabet d’abans que criticava les persones que passem tantes hores mirant trossos de paper cosits pel dors, com l’analfabet actual que critica els que estem “enganxats a una pantalla”, sense imaginar la porta al món que t’obre Internet.

Per desgràcia, enganxar una etiqueta a algú és gairebé un procés automàtic, basten poques impressions: amb poca informació (un comentari, la vestimenta...), s’estableix una categoria genèrica que tendeix a romandre en el temps. Anys després, sense haver-ne sabut més de la persona, continuen pensant “el raro”.

Tristes ànimes, les que no poden reafirmar-se en cada nou moment de la seva encisadora trajectòria.

Esquincem les etiquetes que ens han enganxat, desencasillem-nos reinventant-nos!