Postures que no mereixen respecte

"Tothom és lliure de pensar el que vulgui i de tenir la seva pròpia opinió sobre tot. Qui som nosaltres per jutjar l'estil de vida dels altres?"

És una creença fortament arrelada, potser per lo "justa" que sembla a simple vista.

Sento aquesta pregunta repetint-se com un eco que, de tant en tant, assimilo i, de tant en tant, no puc, de cap de les maneres. Creure's aquesta frase lloable, és, segons crec, o bé autoenganyar-se, o bé no voler encarar-se amb la realitat.

Em costa de creure que cap situació o decisió externa no provoqui diarrea emocional (em costa tolerar que no es senti impotència pels abusos de poder que caracteritzen tantíssimes relacions humanes, per les injustícies socials existents, per la manipulació de la massa que no té la virtut crítica gaire desenvolupada, per l'extinció de les espècies animals que s'han fet camí entre milenis d'evolució, per l'agonia del planeta sencer...). Em vénen al cap tantes situacions que m'incomoden i m'entristeixen i, així i tot, crec que un ha d'assabentar-se i sensibilitzar-se per les penúries dels que no formen part dels seus allegats, no conformar-se en la còmoda resignació.

Qui, com l'astruç, prefereix acotar el cap sota l'ala i no prestar atenció a aquestes realitats i altres, s'està protegint de la veritat, una postura que respecto, però que no em diguin que la merda del món és perfectament respectable: aquesta actitud submisa, de no-reivindicació de la justícia, és justament la que permet el que ens mareja per dintre als que no ens contentem en mantenir-nos al marge.

Crec que no s'està acabant d'entendre el concepte del respecte com a virtut moral: per a mi, no es tracta de sentir incondicionalitat davant totes les postures, acceptant-les sense jutjar-les. Encara que es desenvolupi una empatia tal que arribi a la comprensió de l'altre, l'esperit crític ha de prevaldre, per una raó molt senzilla: la més insignificant de les conductes té conseqüències: unes es restringeixen al propi individu que les emet (per exemple, com decidir entetenir-se en el temps lliure: fent quelcom útil i productiu o procrastinar, és el seu problema); no obstant, l'habitual és que les nostres decisions i accions també repercuteixin (encara que sigui d'una forma tan indirecta com imperceptible) a altres humans, rebent el que no mereixen.

Com podria l'ésser humà tancar els ulls davant l'amarga realitat? Com pot la gent no responsabilitzar-se per les conseqüències de les seves accions? Evidentment, no tindria gaire sentit començar a sentir-nos culpables per haver nascut en un país desenvolupat (econòmicament, no humanament), però fins i tot des d'aquí, decidir no comprar de productes que exploten els pobres treballadors per enriquir els còmodes empresaris, és una acció que pot canviar una tendència: sabent quines conseqüències tenen les nostres accions, accions que poden anar fer quelcom profitós a deixar de fer quelcom perjudicial. Les accions que no van en aquesta línia (segons el meu criteri), sí, són criticables, i hauríem d'estar oberts a admetre crítiques per tal de projectar conseqüències que, almenys, no mantinguin moltes injustícies.

Per desgràcia, el sentiment d'unitat es fragmenta amb la individualització i creix la distància entre el jo i els altres.

Abans només era intolerant amb la intolerància i l'únic que no respectava era la falta de respecte cap a les diferències. Ara entenc la necessitat de no acceptar el que resulta intolerable, com la comoditat de pensar que tota opció de vida mereix respecte.