Mentre el sol es ponia rere uns edificis idèntics, les cinc vocals feien la bereneta, davant el televisor. Encara que miraven la mateixa pel·lícula, cadascuna projectava el film d'una manera diferent: una única realitat percebuda al vol d'imaginacions diverses, es desglossava en projeccions més interessants que la de la pantalla.
La lletra A, la més normal de totes elles, no disposava de la imaginació de les seves companyes, i no creava cap resposta pròpia sobre la pel·lícula, atès que no es feia cap mena de conjetura: ni sobre la trama, ni sobre els personatges... Simplement, residia com a espectadora passiva, entretinguda, seguint la línia argumental, rient quan s'esperava que rigués, entristint-se quan tocava. Captava tot al lloc corresponent.
La lletra E, que mai es contentava amb l'immediat que passava davant els seus ulls, es preguntava com haurien evolucionat els personatges, des de la seva infantesa, per arribar a pensar i a interactuar de la manera en què ho feien al present, fos quin fos. S'inventava passats estrambòtics contrastant-los amb altres més típics. Així com transcorria la peli, també jugava a endevinar com es resoldrien els conflictes, quin desenllaç hauria ideat ella, i quan aquest arribava, arrufava el nas, satisfeta de la combinació de la seva idea i la de l'autor.
La lletra I abandonava les seves companyes per ficar-se dins la pantalla. Jugava a suportar la càrrega de cada personatge, es reptava a si mateixa davant la difícil tramesa que tenia que afrontar: era hàbil canviant de perspectiva, d'una mentalitat a l'altra, a cada salt de personatge que donava. Sens dubte impartia millor paper que els propis actors, ja que la seva interpretació, encara que fos imaginada, era més que la suma de totes aquelles parts.
La lletra O, fent honor al seu nom, estava obsessionada en tancar els interrogants que quedaven en l'aire. Per a ella, l'argument de les pel·lícules (i de la vida real), era una constant oportunitat per tancar cercles d'objectius i començar-ne de nous, creixent en una espiral que s'estenia fins a la mort, una porta que retornava al principi, com el cercle de l'existència.
La lletra U, solia construir ponts entre el passat i el present. S'imaginava a si mateixa en la seva infància, adolescència i vida adulta, comparant-se amb la seva vellesa hipotètica, preguntant-se, aprenent de si mateixa. La pel·lícula era inspiradora en aquest sentit: era la que li professava les preguntes, que responia un "jo" diferent a aquell que seia en el sofà de la seva amiga.
Hores més tard, en una festa on tot l'abecedari estava convidat, les consonants els hi van preguntar en què havia consistit la pel·lícula.
La lletra A va donar la seva opinió, la més objectiva, la menys creativa, doncs es limità a reproduir la sinopsi, els conflictes dels personatges i la seva evolució, en un excel·lent resum.
Una altra vocal, per contra, es va limitar a respondre:
- Si ens mostressiu la fotografia d'un clavell, la A diria que veu un clavell o una foto, jo potser et respondria que veig esperança, una altra, música, una altra, silenci i la darrera, la injusta mort d'un innocent. Un clavell, un llibre o una pel·lícula amaga molt més del que mostra. Descobrireu major o menor part d'això segons les partícules d'imaginació que conformen els vostres sentits.
Però les consonants no ho van entendre, i es van quedar amb el que havia dit la lletra A, la que, com totes elles, no sabia somiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada