Fidelitat vs llibertat sexual

Opino que hi ha persones més monògames i d'altres més polígames, i que les lleis socials que imperen en una cultura, no s'ajusten a aquesta gran varietat d'actituds a l'hora de tenir relacions sexuals amb una o més persones.

Els valors i les creences que predominen en una societat són molt més dicotòmics que les persones que la conformen, per això molts dels seus integrants no s'acaben d'adaptar als rols que els toca representar. Com podria estar còmode una persona que vol tenir més d'una parella sexual en la nostra societat? I al revés, en una societat polígama, com estaria a gust aquell/a que vol estabilitzar-se amb un/a sol/a company/a?

En una societat monògama, on només està ben vist l'aparellament 1x1, la inclusió d'un tercer (o d'un vint-i-dosè) membre, es considera una falta de respecte, una ofensa greu. Es debilita la confiança, base per a tota relació sana.

Però, com deia, hi ha persones que són més polígames que monògames; en definitiva, les dues persones que formen una parella no necessàriament comparteixen la seva ànsia d'estar amb una sola persona o amb més.

En els casos en què ambdós cònjugues coincideixen, en la seva visió sobre la fidelitat, en principi s'estalvien molts problemes, ja siguin més monògams o més polígams ambdós.

Els casos en què ambdós cònjugues es tanquen, l'un amb l'altre, descartant tota altra persona (doncs considerarien una traició per part de l'altre si aquest/a el compartís), si ambdós no canvien la seva visió i pensen d'aquesta forma possessiva, endavant, sortirà una estable relació monògama i els dos podran arribar a ser feliços, com a parella i com a individus.

De la mateixa manera, en els casos en què ambdós cònjugues tenen superats els sentiments de possessió i zels, i poden respectar-se mantenint una relació oberta i madura, sense descartar relacionar-se esporàdicament amb altres, també podran gaudir d'una relació sana. Distingint la fidelitat sexual (poc important al seu criteri, per ser purament fisiològica) de la fidelitat emocional (el pilar de tota parella sana), compartiran un equilibri on parlar de "infidelitat sexual" deixa de tenir sentit. Tots dos comparteixen la idea que estar sexualment amb altres de manera esporàdica no implica traició ni "infidelitat", ja que són dues persones lliures de fer el que volen amb el seu cos. També podran arribar a ser feliços.

El problema ve quan n'hi ha un de cada. Una societat monògama com la nostra està sotmetent la llibertat sexual a la fidelitat sexual, forçant a tenir només un/a company/a sexual. Si un dels membres viu d'acord amb aquesta filosofia de parella i l'altre no, el problema és gran, ja que el membre que comparteix els valors de la seva societat, pot pensar que aquests són més justos, que la seva visió és la correcta, que la de la seva parella és esbiaixada i s'ha de rectificar. És un problema enorme, ja que afecta a moltes parelles i condueix a vàries dinàmiques insanes. Entre d'altres, podria passar que:

* El membre monògam intolerant (que no respecta la llibertat sexual del seu company) pot intentar canviar la seva parella (fent-li tenir sentiments de culpa, remordiments i la creença que el que està sentint va contra-natura), en comptes d'intentar acceptar-la tal i com és.

* El membre que desitja relacionar-se amb més gent, o bé ho deixarà de fer (sotmetent la seva manera de ser en nom de l'amor, reprimint-se insanament), o bé seguirà relacionant-se amb altres en secret (per no ferir el seu cònjugue, l'estarà realment enganyant), o bé li ho contarà (fent que augmentin els zels i el sentiment de possessió per part del monògam).

Tota la problemàtica es resumeix a una realitat: la influència del que Freud anomenava "Superjó". En el moment que les normes socials (el que està ben vist per ser acceptat en una societat) regeix el comportament d'una persona, en contra del que realment desitja, aquesta persona perd la llibertat per ser si mateixa. I si la busca, sense voler perdre l'acceptació a unes normes on no encaixa, llavors els esforços per ser si mateix/a i mirar de donar una versió de si mateix/a ben vista pels demés, consistirà la gran mentida, la gran infidelitat, perquè llavors es traiciona la sinceritat, la sinceritat de reconèixer que no tots estem fets per ser acceptats.

Sols calen dues paraules (difícils de portar a la pràctica) per mitigar el patiment de qui no encaixa en un conglomerat de valors no compartits: respecte i acceptació.