Pobres ulls tristos

No podia apartar la vista d’aquells ulls. Tot i l’esforç que comportava aguantar el begut amic que tambalejava entre els meus braços tremolosos, no podia defugir d’aquells ulls que m’atrapaven.

Es sentia la música, el xivarri i les rialles de cada carrer; la llum groguenca i vermellosa dels pubs del voltant, i la gent, provinent de tot arreu i anant enlloc, una immensa gentada que camina sense direcció. Entre ells, uns ulls castanys que s’apropen als meus.

El meu amic emet algun soroll, em diu que ja pot sol i en un intent de posar-se dret, el deixo caure. El recullo del terra amb esforç, sentint-me trasbalsat. No per ell, sinó per aquella mirada.

Mentre ell i jo fem peripècies per mantenir-nos d’una peça, ella s’acosta. Estàvem connectats per la mirada, units pel mutu silenci, que desfà per demanar-me caritat. De bona gana li hauria donat bona part dels diners que tenia en començar la nit; no obstant, ens hem gastat les darreres monedes en alcohol i només ens queda lo just per tornar a casa.

“Please”, implora.

Rere seu, veig altres persones pobres divagant cap als rics que malgasten el que els sobra. Els rodamóns que acudeixen als beguts em recorden, si més no per un instant, a uns zombies d’un videojoc que vaig jugar fa anys, on aquests s’acostaven a les seves víctimes de la mateixa manera, per obtenir-ne el que necessitaven per viure.

Fora dels videojocs, aquí les víctimes són els que demanen, patint la indiferència dels rics com nosaltres, que hem malgastat els diners per no donar-los ni mig cèntim.

“Help me”, repeteix. A diferència d’alguns, jo no la ignoro. Li explico que em queda exactament la quantitat per tornar a casa, s´ho deu prendre com una excusa poc original. La miro als ulls, tornem a connectar. Em sento molt més compadit per la desconeguda que pel meu company. Dins el bar ha caigut sobre tres “Guiness”, llançant 15€ de cop. Penso que, si s´hagués pres una birra menys, el resultat seria gairebé el mateix, però ara tindria calés per donar a la pobra dona.

Després d’una breu conversa amb la rodamón dels ulls castanys, tornem cap a casa, dins el bus nocturn. Ell dorm la mona, o potser intenta no vomitar amb els ulls tancats, m’és igual. M’inspira tan poca llàstima com quan em recordo a mi mateix, fa temps, en la mateixa patètica situació.

Miro per la negror de la finestra i el meu pensament divaga entre els que no poden anar a casa perquè no tenen cap espai que s’hi assembli. Penso en el contrast de diferències socials, i en què, mal que em pesi, sempre existiran com mai han deixat d’existir. I lluny de sentir-me afortunat per on m´ha tocat viure, em sento incòmode. Un no sé què a l’estómac que res té a veure amb la cervesa, dibuixa uns ulls tristos dins la meva ment.