El gran rebombori que ha despertat la sèrie “Perdidos”, em feia posar una mica recelós sobre la qualitat d’aquesta, com si la gent se la mirés perquè està de moda. Així i tot, entre els fans que me la recomanaven s´hi troba gent que considero intel·ligent i amb bon criteri, per tant em vaig decidir a començar-la. Ara que he acabat la primera temporada, he constatat que l’èxit és proporcional a la qualitat de la sèrie.
Un element característic de la sèrie són els constants flashbacks, que remeten al passat d’un personatge per a cada capítol, intercalant el present a l’illa amb el passat abans de l’accident. Així com de vegades he trobat que els salts temporals distorsionen la trama, en aquesta sèrie l’enriqueixen de contingut. Ofereix intriga a dos moments temporalment distanciats, donant vida a més d’una realitat i captant l’atenció de l’espectador en tot moment. A més, en els flashbacks de cada personatge es va creant la història de la seva vida passada, això és, un cúmul d’històries, cadascuna amb la seva intriga singular, que van dotant la sèrie d’uns detalls que permeten un joc de reconstrucció dels personatges constant, ja que els flashbacks solen guardar relació amb el moment present. Cada revelació del passat d’un d’ells, t’obliga a veure’l diferent a l’illa, comprenent més per què actua de la manera en què ho fa. O bé et descol·loca i et fa demanar què ha canviat, agafant ganes de conèixer, no sols el que els depararà a l'illa, sinó el passat més recent, que doni continuitat entre el passat més remot i el present.
D’altra banda, els protagonistes són fruit d’una acurada selecció de personatges provinents de diferents nacionalitats, i el fet d’haver de conviure després de l’accident ofereix una rica gamma de contrastos culturals (la medecina occidental vs oriental, el paper de la dona oriental...), així com també xoquen les diferents filosofies de vida dels protagonistes (per exemple, el racional empirisme científic front la fe en el destí). El protagonista que simbolitza la raó i la ciència es veu limitat davant els diferents fenòmens paranormals de l’illa, atorgant el dubte de fins quin punt es pot confiar en la lògica i on aquesta acaba els seus límits i comença la fe. Un equilibri brillant.
El que em desagrada una mica és la poca originalitat davant el triangle amorós de tres protagonistes: el típic “bo de la pel·lícula” (un guaperas milhomes que encarna el paper d’un metge que només confia en la ciència); l’antiprotagonista (l'atractiu rebel de torn que sempre és un obstacle però que al final sempre ajuda), i la noia sexy. De moment, la noia em sembla interessant (el seu passat, de calculadora sang freda, contrasta amb l’actual noia esporuguida a la que tot l’afecta massa). Segons molts fans de la sèrie, aquest personatge decebrà. De moment, m’agrada. Els altres dos, encara que personatges típics, són necessaris. L’originalitat no sempre ho és tot.
Ara bé, el que més m’ha fascinat és, sens dubte, John Locke. Em demano per què un home que s’aferra a la fe, al destí i a que tot passa per algun motiu, porta el nom del filòsof empirista anglès. La seva intuïció aclaparadora fa justícia al símbol de la confiança en l’inexplicable. És l'antítesi de l'efecte pigmalió: confia tant en el potencial humà, que aconsegueix anar més enllà d'on arribaria si es posés algun límit en la seva capacitat. No me digas lo que no puedo hacer.
Apart d’ell, no sabria dir quins personatges em captiven més (possiblement, el torturador Sayid).
L'home coreà representa la ignorància, atès que és l'únic que no entén l'anglès. No ha de participar en la presa de decisions, malinterpreta les intencions dels demés... viu unes passes al marge de la resta, abans d'adaptar-se.
A més de gaudir de molt bons diàlegs, les relacions que es van traçant entre els supervivents són força interessants: els esforços que un pare ha de fer per guanyar-se l’amistat del seu fill de 10 anys que no havia vist des del seu naixement, a pesar que aquest li tingui més afecte a Locke, la relació entre el matrimoni coreà... i moltes altres, que evito nombrar per no espatllar res.
La trama és dinàmica i l’argument convida a fer hipòtesis i a formular sempre noves preguntes, abans d’obtenir antigues respostes. Sembla ser que la història repta la ment de l'espectador actiu, a desfer suposicions per crear-ne de noves, sobre la marxa.
Ara que ha passat un mes des que vaig acabar la primera temporada, tornaré a meravellar-me de l'art de Lost. Per sort, encara em queden 5 temporades!
Ja he vist ja que t'està agradant en John Locke, ja t'està influenciant...
ResponEliminaJa t'ho vaig dir que era genial, hauries de començar a pensar que no tot el que fa la majoria és idiota, ni tot el que lluita la minoria és memorable.
I també té de dir que fins i tot els triangles amorosos i els personatges tipificats, es destipifiquen en aquesta sèrie, perquè fan evolucions.
Continua gaudint
Permete'm puntualitzar:
ResponEliminaNo ataco a una opinió majoritària perquè la conformi la majoria de la gent, ni defenso una minoria pel simple fet de ser-ho.
Només defenso aquelles minories que, segons el meu criteri, tenen més raó (o si més no, una raó equiparable) a aquelles majories que imperen les seves normes i valors, eclipsant les d'una minoria que considero més que raonable. Si no m'identifico amb l'opinió minoritària, evidentment no la recolzaré.
El pensament dicotòmic no va amb mi, encara que el món sigui una oposició de contraris.