Coincidència?

En la primera pàgina de la meva llibreta, aquella que sempre deixo en blanc, hi ha escrit un nom, Ara, junt a un número de telèfon.

Aquest matí, pensava anar a entregar el resguard del títol al lloc on faré el Màster.

Després de recórrer tota la línia verda de metro com a escenari de lectura d’Oscar Wilde, de pujar tots els escalons de cada escala i de situar-me a una hora prudent al punt exacte on m’havia de trobar, m’he trobat l’edifici tancat. Romandria tancat tot l’agost. Afortunadament, no he pogut entregar el document. Si no hagués trobat tancat, les coses podrien haver anat diferent.

De tornada, he vist la mateixa noia que havia quedat enrere en passar de pressa uns metres més enllà d’on es trobava, exactament en la mateixa posició que ara: dreta, subjectant una bossa, mirant els fulls penjants d’una paret.

Sense pensar en una bona excusa, m’hi he aproximat amb pas decidit, però així mateix lent. M’ha vist, sabent que no em dirigia als documents. No se m’ha ocorregut una forma millor de rompre el gel que la de preguntar com arribar a un lloc que m’he inventat sobre la marxa. Una idea estúpida, doncs una negativa no dóna peu a un inici de conversa.

Si m’hagués respost qualsevol mot afirmatiu, m’hauria quedat amb un pam de nas. No ha estat així, no tenia ni idea de com arribar al Mercat de les Flors Negres. I ara què, un comiat més veloç que la seva negativa?

He fingit una gran desorientació.

- Los dos estamos bien perdidos!, m’ha dit, somrient amb l’exclusiva gràcia de les llatino-americanes.

La seva pell de delicat to mulato suportava millor les flames del sol que la meva. La visió de cap ombra al voltant m’urgia a tornar a redossa del cel, sota terra.

- Creo que ya no me encontraré, será mejor que vuelva al metro.

- Oh, ahí mismo me dirijo yo. Parece ser que la secretaría del máster en el que estoy interesada no abre hasta septiembre.

- Qué estudias? – he demanat per cortesia. Estant en un lloc tan apartat del meu, no devia estudiar res relacionat amb...

- Psicología.

- Oh, ya somos dos. Yo venía a dar el certificado de mi título.

- Ah, eso... a mí me queda una asignatura para poder tramitarlo en este país...

He suposat, doncs, que teníem la mateixa edat: no sols perquè l’aparentéssim, érem recent llicenciats i buscant un màster. M’he equivocat d’una hora enfora.

Després d’intercanviar orígens, destins, passats i presents, m’he endut la sorpresa de la meva vida: tenia 31 anys, s’havia tret la carrera a la meva edat (el que li faltava era l’homologació del títol a Espanya, no el títol en si)...

A mesura que parlava, més fascinant trobava la coincidència. Al seu país d’origen (era Colòmbia?), a més d’exercir com a professora universitària, havia treballat en diversos centres clínics (al departament d’oncologia...), i s’havia tret el Màster en Teràpia Familiar Sistèmica (el que m’interessa a mi en últim terme), havent treballat com a psicoterapeuta ben recomanada.

Sempre porta un llibre a sobre, estant convençuda que en tot moment li faltarà molt més per saber que el que podria aprendre en tota una vida. Ara es veu obligada a treballar de cambrera, a pesar dels vuit anys de formació (que, segons diu, no són els que distingeixen un bon terapeuta, sinó el treball que després aquest fa a diari per renovar-se i mai deixar d’aprendre). Evidentment, ja sabia això i altres coses que explicava, però ha estat de molt bon gust topar amb algú així.

Els meus ulls s’han inundat així com anava escoltant les seves experiències professionals i alguna anècdota. M’he trobat amb una persona que sembla situada en el futur de la meva trajectòria; les decisions que, per edat, he pogut prendre, coincideixen (ha cursat la meva mateixa carrera en l’itinerari clínic i ha realitzat el màster pel qual m’he decidit); les altres, totes se m’han passat pel cap (assessorar als familiars de malalts terminals, per exemple).

Una coincidència així, m’ha fet qüestionar la casualitat. La visió “científica”, empírica, careix de romanticisme. Per això uns altres preferirien pensar que la fortuna de la casualitat està més vinculada al destí que al determinisme o a l'atzar.

Preguntes sense una resposta més vertadera que una altra, doncs les respostes són simples preferències personals.

Un altre dia no ho sé, però avui estic romàntic. Ella viu a Barcelona, ha tingut tots els dies del món per fer una escapadeta de la feina, però per una raó o per l’altra, ha esdevingut l’únic dia disponible per mi, i fins i tot el moment ens ha unit. La meva decisió final, d’acostar-m’hi, aquesta curiositat que per un moment m’ha dominat, sembla la darrera empenta del destí, de l’ordre universal, de la xarxa de connexions, de qualsevol ent que no tingui una explicació lògica. Avui, m’he sentit còmode en no comprendre el perquè un esdeveniment havia passat, atès que només importava el què.

He baixat a la seva parada, per agafar el pròxim metro que passés en tres minuts en la mateixa direcció que anàvem, després de preguntar-li, tímidament, el número de telèfon. Me l’ha regalat de bona gana, amb l’amabilitat de la seva raça, que les fa tan adorables.

La meva llibreta s’ha anotat un triomf. Guarda un tresor.