Vaig anar-me'n a dormir tranquil. Havia aconseguit l'objectiu del dia: volar cap a la llunyana Barcelona, desplaçar-me amb els seus trens fins la que seria la meva universitat, matricular-me a la carrera de Psicologia, i tornar a Menorca. Tot això en unes hores; per ser jo com era, tot un rècord personal. No havia perdut res, ni tan sols el camí; res perdut, res robat, tot a punt. Sí, senyor!
Vaig anar-me'n a dormir feliç. Dos anys d'espera infinita s'havien concentrat en un aeroport: començaria una vida totalment diferent, me n'anava de casa dels pares per passar a viure amb amics i la meva xicota. M'adormia amb un somriure.
No m'he despert amb el primer trenc d'alba, més aviat he tingut somnis llaaargs. Ahir me n'anava a dormir pensant en ella i la carrera, però aquesta nit ha durat quatre anys, i els rajos de sol m'han despistat: ella ja no és ella i la carrera ha quedat reduïda a un títol, que suposadament m'he guanyat a pols.
M'he llevat contrariat, com quan somies massa i no saps on et trobes. Com quan no pots recordar part del somni, i només queda una sensació, el regust d'una etapa que ha acabat tan bon punt començava a brillar.
M'he llevat amb la sensació que el Temps m'ha vençut en la cursa: se la va endur més prest del que podria estar preparat, em va tornar a Menorca quan em començava a assaborir la nova convivència, m'anà passant de curs intercal·lant estius a l'illa i a fora, em va fer tornar a enamorar i patir... i avui m'he llevat amb un títol sota el braç.
Creia que, en haver-me'l guanyat, tindria un somriure que mai acabaria, com la llàgrima que ma germana deixa caure en la foto de graduació. Però el meu no ha estat un somriure de victòria. No em va costar tant com a ella: he tingut una vida més fàcil, i ni els diners ni els èxits assolits s'assaboreixen amb tanta energia. No te'ls sents tots teus: t'empenyen, tu sols camines.
Aquell vespre, ni tan sols pensava que coneixeria gent interessant, que deixaria petjada en el meu pensament i sentiment; semblen haver-se presentat sense comiat, tan de bo no arribés el moment de dir adéu, no sé si els "a reveure" tenen data de caducitat.
Aquella nit, que separa quatre anys d'aquest matí, estava convençut que, quan alcés un diploma, m'hauria convertit en un expert de la matèria, i m'esforçaria millor que ningú en fer una bona feina. Aquest matí m'he adonat que la vertadera carrera comença ara, de dia i amb la base d'un somni ple d'esplendor, per poder seguir somiant l'esdevenir ben despert.
(No escric, aquí, el que m'ha aportat, és purament un reflex de com passa de ràpid tot).
Porque todo empieza cerca del final. (Fito)
Llicenciat... i ara, què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada