Interrogants fets de cames, braços, cervell i sentiment

Qui s'amaga rere els rostres que, a diari, passen per davant el nostre, sense creuar mitja paraula, i fins potser ni una mirada? Quantes persones increïbles podríem conèixer al llarg d'aquest carrer, i quantes altres deuen passar per l'altre? Quantes històries no es creuen, quantes vides no tindran la fortuna de conèixer-se.

Trobar-me amb tu podria ser l'inici d'una arrelada amistat, d'aquelles escasses que perduren fins la vellesa, aprenent un de l'altre a vacunar-nos contra el temps... però ves per on, no ens hem trobat. I si, per aquelles coses de l'atzar, les nostres trajectòries han confluït en algun punt de la ruta, se'ns haurà desfet l'oportunitat d'un orígen més de pressa que quan se'ns ha presentat. No sabem posar una pausa que aturi el ritme accelerat que ens caracteritza, no sabem com crear un parèntesi d'allò urgent, per somriure al que és important.

Estic fent les maletes, m'acomiado d'aquest pis sense amor, on he viscut uns quants anys sense conèixer més que les fortes petjades i discussions dels vesins de dalt i de baix. Calculo que, a part dels autors de les sabates de punta, hi habiten unes 140 persones més. 140 reduïdes a un amic, un company i un gat. I ara me'n vaig jo i ningú ho notarà, com no m'he adonat de la gent que ha anat arribant i abandonant l'edifici. Segurament ningú es percatarà, al lloc nou on m'instal·li, de la presència d'un altre inquilí. Un individu sense rostre, mai deixarà petjada per on es desplaça.

A una gran ciutat, moltes persones es troben soles, desamparades davant la multitud anònima. Si féssim per saludar aquesta gent que no té rostre, podríem trobar el que ells esperen veure en nosaltres: una cara vertaderament humana, un punt d'unió entre dues travessies que fins el moment s'han ignorat, perdent-s'ho tot de l'altre.

Why are you ignoring me?