Tantes paraules que no diuen res

No suporto les persones que, amb ànims d'expressar una idea senzilla, l'enfoquen des de trenta angles des d'on s'explica bàsicament el mateix, sense aportar res de nou al que ja s'ha dit. Aquestes persones semblen proclamar, amb to burleta i escolàstic, la seva habilitat per allargar i estendre les frases cap a l'infinit de l'absurd, on tot ja queda buit de contingut perquè el que es volia comunicar s'ha deixat clar des de la primera frase. A aquestes persones tan els hi dóna que s'hagi entès el que pretenien comunicar, adornaran innecessàriament el discurs amb vocables excèntrics i fora de lloc, usant missatges subliminals que hom no capta; en definitiva, aquestes persones col·loquen una càrrega fora de mida al carro de les paraules, un pes excessiu per qualsevol ase. Això sí, l'artista que les ha sabut combinar d'una manera, si més no, peculiar, pot quedar com un savi, pel seu gran domini de les lletres; una impressió falsa, en aparença i en essència, ja que el do de xerrar per xerrar sol ser més propi dels ignorants, els ingenus que opinen i es posicionen rígidament en qualsevol direcció sense saber ben bé què estan fent. Tornant a les persones que miren com afegir més mots buits de significat, i que xerren pels descosits i pels que ja van cosits, francament, avorreixen als que escolten, als que llegeixen, a ells mateixos per no deixar-se respirar fent una puta pausa o deixar caure, molt de tant en tant, l'anhelat (sobretot pels lectors) punt de la frase, que és rebut amb alegria i es desitja que un cop es salti, el text esdevingui més sintètic o, en el seu defecte, més original, no repetitiu - ja es veu que el millor punt de tots és, sens dubte, el darrer, i si no es tingués la noció que el benaurat punt final encara queda un poc enfora, pregaríem que el pròxim punt que estic a punt de posar fóra l'últim; un es lamenta quan veu que no serà així-. No cal explotar una idea fins als límits de la paciència de creador i receptor, la creativitat és companya de la brevetat; així doncs, explicacions massa perllongades en l'espai (llibres massa gruixuts pel que s'està dient, o aquest maleït paràgraf on ha quedat tot dit a la primera línia...), simplement, són paraules que sobren. El que falten són servilletes de bar, llibretetes personals... un espai petitó que obligui a plasmar la millor idea que un pot extreure i, el més important, que sintetitzi tot el que una gran explicació no sap donar, evitant el malbaratament de tantes lletres apinyades perquè sí, que no fan més que pervertir la principal funció del llenguatge.

De vegades sóc una d'aquestes pesades persones, com en el paràgraf de dalt. El que em preocupa és que la resta de cops, no ho faig aposta. ··"