Quasi tots els carrers del meu poble van ben mudats i deuen fer patxoca: arreu penjaran les banderes de balcons i finestres, de blanques creus sobre un fons grana.
Els fillets pintaran carotes i d'altres faran sonar un solitari fabiol, que comença a anunciar la festa amb el seu to. Pregunten per Sant Joan, i els adults els transmeten el sentiment menorquí a cada conversa. Aquí i allà d'açà, tot són dolces, cavalls, avellanes. Quasi ho puc sentir des d'aquí.
Fa setmanes i alguns mesos que els caixers deuen entrenar-se per camins rurals, els cavalls saben que el moment s'acosta, tothom resta a l'espera, una expectació col·lectiva que es propaga entre els sant joaners.
Em fa por arribar a Ciutadella i sentir-me com un estrany, amb el cor deixat a una altra banda i sense sentir l'emoció de fer botar un cavall, o notar com aquest ritual perd sentit i em miro a l'altra gent sense entendre el seu entusiasme. Si passés això, casa meva haurà deixat de ser la meva llar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada