Esclaten les mines!

Un mar de còlera viva va escupint bocanades d'aigua enverinada, un mar de preocupacions absurdes que ataca els que estem fets de paper.

Com una presa vulnerable de l'enrabiat oceà, esquivo sense fugir, les explosions que abans em m'haurien desfet a bocins. La redoça dels impactes l'he trobada dintre meu, adonant-me que les ones que esclaten als meus peus, en realitat, no són tornados d'aigua, amb prou feines arriben a esquitxos.

No porten fam, ni atur, ni corrupció, ni traïció, tampoc mort; el que es disfressa de problemes són simples partícules d'aigua: incolores, inodores, inofensives. Ni aquest vent ha de colpejar, ni aquesta aigua ha de ferir, si les armes que llencen no impacten en més vides que la d'un egoista.

Resulta tan evident que els "problemes" que ens preocupen són una futilesa, en comparació amb els que existeixen, que ens sentim més còmodes convivint amb ells, lamentant les frustracions personals.

Comparar les "tones" que portem a l'esquena amb les lloses dels altres no ens ajuda a veure que les nostres no pesen ni un kilo?

Esquivem aquest parany comú: aquestes ridícules aigües que flamegen entorn nostre ja no cremen. Si ni tan sols porten la disfressa posada, si les veiem tal com són, per quin motiu les seguim tement, per què encara les anomenem preocupacions?

Les explosions que ara m'importen són les que no m'arrancaran cap membre a mi, sinó les que feriran, ferotgement, als indefensos, als infants, als innocents.

Esclaten les mines! Problemes socials, polítics, econòmics, injustícies socials, fam, pobresa... el món sencer agonitza, espècies animals es van extingint a diari... i el pitjor: regna una indiferència atroç per part de nosaltres, els que no ens notem afectats per aquestes desgràcies.

Cal aprendre a veure la dimensió real de les onades: empetitir les quotidianes, per poder afrontar la mar arbolada que destrueix la humanitat, els animals i el planeta.

Amb la indiferència com a lema, cabres boges corren amunt i avall, a la vora de l'abisme que van creant.

Conscients de la seva inconsciència, la possibilitat de canvi resulta tan utòpica que preferim mirar a una altra banda, per no incomodar-nos pensant en si hauríem pogut contribuir, d'alguna manera, a crear un món millor, amb menys explosions catastròfiques.

Ampliem l'objectiu de mira.

**

Noto fluir manantials cristal·lins altra vegada. Discorren amb alè serè. S'han acabat les tempestes al meu interior =) Vida Nova