Fa dies que penso en com m'incomoda una realitat que temps ençà no m'hauria importat més que un duro: no conec pràcticament res del nostre passat, només una visió estereotipada d'alguns fets que m'han ensenyat, distorsionats, i una completa ignorància de tots els altres.
Els buits cronològics tenen, dins el meu cap, la magnitud de fosses que mai podré rellenar. M'avergonyeix aquest fet, que comparteixo tant amb la gent que creu conèixe'n més dels que els correspon com els que són més humils i realistes.
Noto com la gran fissura que va deixant la manca d'un coneixement passat, fa que el present perdi consistència, riquesa, esplendor, significat.
Reconec que, a pesar de la ignorància col·lectiva, és impossible conèixer una ínfima part de tot el que hi ha per aprendre. Ni entre tots els humans recopilem el que ja han pensat abans. Intentem construir el nostre passat amb el que ens ha arribat, tenint una vaguíssima idea del conjunt, creient manejar hàbilment algunes parts.
Grans historiadors tindran molta informació d'un període concret, dels altres seran com jo i com tu: ignorants.
La paraula, en si, incomoda. No sé per què, quan, de fet, ignorem més coses de les que podríem aprendre en quaranta vides dedicades al coneixement!
Jo ahir pensava en tots els papers que el passat ha anat esborrant; escrits robats, amagats, perduts, cremats. Pensava en la biblioteca d'Alexandria, en els escrits més profunds de l'Acadèmia de Plató (només es conserven els d'iniciació, de cara al públic), en els textos apòcrifs... avui penso en els best-sellers que es reprodueixen com a fills d'animals en zel. La tinta d'allò superflu s'escampa mentre la tinta de l'essència de la humanitat es lamenta.
Intentem anar tapant la vergonya de sentir-nos ignorants, llegim i creiem saber moltes coses, però per més que un penya-segat vulgui passar per esquerda, per més que la vall es disfressi d'un petit forat, o la gruta més profunda amagui la seva caverna d'ignorància, seguim tenint un precipici, una fossa, un barranc, una cova d'espai en blanc que guarda forats negres, un pou sense aigua.
Per més que intentem mirar amb mil ulls les relíquies que deixa el temps, la major part seguiran sota el mar. En comptes d'angoixar-me per no saber bucejar, canto que es troben en el fondo del mar, mantarile-rile-ró, ximpón!
"El futur del passat"
Si, i pots pensar que és frustrant que tot i que no paris d'aprendre, al final mai arribis a saber res.
ResponEliminaTot i així jo sóc de l'escola de que saber un 0'02% és millor que saber-ne un 0'01%. Que és miserable però és admirable alhora.
Les contradiccions del coneixement, motiu suficient per no abandonar-lo mai ^