Per deixar-me en evidència, decideix comparèixer quan ja la vull fora, quan no penso en pensar com dormiré...
Ja em té pres dins l'oníric món de les tenebres.
Un metge ens comunica, amb poca delicadesa, que el càncer de ma mare ha fet metàstasi, una bomba de rellotgeria que no trigarà a explotar. Res a fer. M'aferro al pare, un home que s'ha buidat de tot el que era, un ninot de porcellana que intentaria no trencar-se en la caiguda dins l'abisme obert als seus peus.
En un segon, que ben hauria pogut durar una vida, ens torturen mil records: perduts enmig de la mar, la ràbia de la mar reparteix escuma. El pare agafa amb força el timó, aferrant-se a la mentida, que llueix la disfressa d'esperança. Ma mare plora i m'abraça, diu que m'estima. Seguim a la deriva, esforçant-nos per no caure, a la mercè del temporal. Les roques treuen punxes, amenaçant.
Jo resto immòbil, sense saber com reaccionar, doncs l'impacte de la mort em satura el sentir.
Però no tinc motius per angoixar-me. No jo. Ni tampoc ell.
L'espai es deforma i de cop tornem a l'hospital. El meu pare plora en silenci (no l'havia vist mai plorar), agafant la mà d'una dona meravellosa i massa jove per haver-nos deixat. Jo m'he quedat buit de llàgrimes i de ganes de viure.
Es tanca el teló i es torna a obrir. Ens rodeja molta gent dins l'esglèsia de St. Miquel.
Un segon després, al cementiri.
Desperto amb una llàgrima. Sento l'ànsia de trucar-la, de comprovar que està bé. Passen els minuts i em relaxo. És dilluns i comença la setmana. Ella anirà a treballar, i després tornarà a casa. Sana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada