L'aigua que escasseja juga a fet i amagar dins l'Estany de la Incentiva, que ja ha desaparegut totes les vegades que una al·lucinació permet seguir-lo buscant. La superfície eixuta desprèn olor a aigua, i aquesta aigua ha de ser, per força, real.
Tan real com la calor abrassadora que la crema, la que ha evaporat gairebé tot el líquid que contenia l'estany i ha fulminat la riquesa d'una ment... A pesar de tot, enmig del vapor creixent, una tija es rebel·la concentrant tot el poder de l'aigua: d'ella s'estiren fresques gotes que contenen un univers en cadascuna; si toquen a terra, s'oblidaran la història que totes tenen per contar.Per recuperar històries, l'individu allarga la llengua acartonada, tanca els ulls per assaborir la inspiració... com en instants previs a un orgasme, tremola de desig.
De desig també s'agita la inspiració, essència de l'aigua; una força ventada vola la gota fent l'amor amb el vent, que la fa caure uns metres a l'esquerra de l'intrús: es desfà pel terra, l'absorbeix l'arena: tots els personatges del conte moren abans d'existir.
Cada gota es desprèn de la planta quan ha de fer-ho; no en caurà cap altra fins que no estigui preparada, i preparar una gota porta el seu temps.
"Una altra oportunitat perduda", es diu.
L'individu l'hauria lamentat a mort si, com de costum, no hagués sabut arribar fins l'estany, si la idea hagués caigut cap a l'oblit, si el neguit causat fos per sincera cobardia, per no confiar en trobar l'Estany de la Incentiva. Sovint no arriba a temps de parar boca quan una gota aterra, però mai fins avui se l'havien robada de la gola.
Ha perdut El Moment, però sap com trobar l'Estany. Tornarà l'aigua a la seva boca, no li ho impedirà res, mentre la Tija degotegi idees.
La lladreGota és el vent en el símil, però fora d'ell, pren massa formes: avui, la distracció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada