El fracàs dels adaptats o la cursa de l'èxit

Una pedra de camp pagès, plena de brutícia, parlà així a les seves companyes de tanca:

- Ni vosaltres ni jo hauríem pogut aspirar a lluir en cap joia de la corona, però per si això no fos poc, cap dels animals que passen al nostre voltant no es fixa mai en nosaltres i totes som ignorades i trepitjades. El fracàs ha estat i serà el nostre aliat etern. Hem d'esforçar-nos per ser acceptades i desitjades!

En sentir aquestes paraules, totes les pedres (llargues i curtes, marrons i blanques, rugoses i fines) es van esforçar per ser de més bon veure: es polien les zones que eren massa punxegudes, es llimaven les corbes per semblar més arrodonides, les acolorides regalaven part del seu to a les més pàl·lides (elles exhibien orgulloses el color del nou vestit), i durant molt de temps van anar... com ho diria, perfeccionant-se de mica en mica, cada cop més properes al que la societat esperava d'elles.

Només dues pedres van tenir l'ocurrença d'arribar a l'èxit personal seguint una via diferent a la que la societat demanava.

La Pedra Inefable, la típica rara i lletja, simpàtica però solitària, va preferir triomfar treballant la seva peculiar forma de ser, confiant que un dia arribaria a ser meravellosament única: si tenia una taca, li va traçar una silueta; eixamplava el forat que tenia a un lateral fent lloc a una fulla d'arbre, que retallaria al seu gust... aviat es convertí en tota una obra d'art contemporani: espectacular i incomprensible.

Van passar les setmanes, i succeí que llavors ja no s'estilava la forma amb la que s'havien convertit la majoria d'elles. Ara que totes eren tan paregudes, es començaven a apreciar les formes extravagants, curioses... la particularitat era el que escassejava, els clons eren bonics però poc autèntics (i això que dominaven l'anglès, sabien tanta geografia com la que els ensenyaven els seus viatges...).

Malgrat tot, en convertir-se en l'ideal de bellesa, aquest ideal havia canviat: les pedres de la tanca eren un seguit de frustracions per no saber adaptar-se a una societat que anava tres passes per davant dels seus esforços.

Totes envejaven a l'estúpida i esbojarrada pedra que s'havia treballat el seu carisma, no per voler ser com ella (no la sabrien imitar), sinó per l'atenció que reclamava de sobte per part de totes...

... de totes menys de l'última pedra, que no es deixava influir tan fàcilment pels desitjos col·lectius. Observant les seves compatriotes, escrivia un llibre que no seria un superventes, ni ben acollit per part de ningú: l'escrivia per si mateixa, per no oblidar que, si un dirigeix la vida en intentar adaptar-se a la societat, n'acabava sent la seva víctima.

La pedra última, ignorada per seguir ben igual per fora, havia canviat enormement per dintre. Entre altres coses, havia après que la relativitat de l'èxit no sempre és proporcional al mèrit del qui l'assoleix.

Potser ho era en el cas de la Inefable, però no ho serà quan sorgeixi una altra moda sense sentit.