Vaig entrar dins els murs d'aquest edifici fa 4 mesos, sense haver-me creat expectatives de com serien les pràctiques o de què em trobaria allà dins, per no desilusionar-me. D'una manera o altra, l'experiència m'hauria de sorprendre. Entràvem 15 estudiants mendigant la primera presa en contacte amb unes vides que necessitaven ajuda psicològica.
Amb una ràpida mirada, captes una cinquantena de pacients de tot color (tan a personalitats, com a nivell educatiu o professió: dels que sobreviuen amb treballs temporals sense estudis a graduats de carreres curtes i llargues - fins i tot psicòlegs i metges!...). En fi, una gamma tan variada, que no seria just diferenciar-les amb categories: n'hi hauria tantes com pacients. Un còctel que pot resultar explosiu, o molt productiu, segons la interacció entre si, la motivació pel canvi i la relació terapèutica. Seria interessant dur a terme un estudi de Dinàmica de Grups dins el centre: relacions d'influència entre minories i majories, lideratge, conformisme, altruisme...
M'he endut la grata sorpresa de topar amb excel·lents professionals, apassionats de la seva feina, independentment de l'edat. Ells m'han convençut, mitjançant la seva labor, que es pot tractar el que sembla incurable. Abordant el desordre mental des d'una perspectiva holística, global, sistèmica, incideixen en punts d'inflexió que altres corrents psicològiques no donen importància i, per tant, només ho arreglen a curt termini, recaient i recaient.
He après, des de la seva perspectiva, que la simptomatologia es manté per la seva funció dins la xarxa de relacions disfuncionals que sosté. Per abordar-la, doncs, és vital canviar també la forma de relacionar-nos, no sols amb el menjar, sinó també amb les persones que contribueixen, sense voler-ho, a seguir malalts.
A més, he pogut abordar a temes considerats tabú, fins i tot a la universitat (com reaccionar davant el suïcidi, etc), i, sobretot, he tingut una visió molt més fidedigna de la complexitat d'un trastorn mental a nivell general.
Allà he après que molts manuals pequen d'ignorància i de reduccionisme. L'evolució d'una patologia tan complexa va deu passes per davant dels pensadors. L'afany de l'home per catalogar-ho tot ("Anorèxia o Bulímia"...) l'indueix a l'error. Hi ha moltes més possibilitats i combinacions entre símptomes que els que ens han ensenyat. Quan redactin al manual de diagnòstic l'estat actual, la patologia haurà tirat per una altra banda. Però ens hi aproximarem, afinant cada vegada més.
El que no hauria imaginat gens, és que aprendria tantíssim de les noies internades (i d'alguns nois). Ni que hi hagués gent tan interessant allà dins. M'han entrat ganes d'incloure'n a moltes dins la categoria d'amiga. Us trobaré a faltar. M'heu aportat més de l'imaginable.
Les parets blanques suporten històries dramàtiques. Després de passar-hi una temporada, encara aprens més a relativitzar el que anomenem "problemes". Ara em costa esforç no veure qualsevol "problema" que et conten i que abans t'escanyaria el cor com una gran xorrada. Suposo que, a part d'haver-me nutrit d'històries dràstiques, també jo he après, juntament amb elles, a com afrontar els grans i petits entrebancs de la vida.
M'he adonat que gran part de la gent que conec (considerada "sana"), per no dir tota, tret d'una o dues excepcions, seria més hàbil a l'hora d'afrontar el dia a dia, tan amb si mateixos com amb les interaccions socials, si assistís a alguna teràpia. A tots ens convindria rebre educació d'aquesta mena.
El millor regal, sens dubte, ha estat la força personal de lluita, davant les pitjors adversitats. Cal seguir lluitant, fins més enllà de la victòria.
A reveure, ITA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada