DOLOR

Quan una part de tu ha estat arrancada amb brusquedat, no es pot reaccionar ni pensar. Únicament sents dolor, un dolor atroç i afamat de tot sentir, un dolor que fulmina l'esperança i tapona el futur i t'escanya allà on fa més mal.

Obre la boca sense poder cridar, fa tancar els ulls sense parar de plorar, ni quan s'han vessat totes les llàgrimes que un ha carregat al llarg de la vida. Pell endins, segueixen rius enverinats torturant cada cèl·lula, que no troba oxígen per respirar.

Ploro pel dol d'haver-te perdut. No podré assimilar que jo, que t'hauria volgut protegir eternament de tot mal, sigui qui t'ha clavat l'arma que t'ha destrossat.

Només jo ens he causat aquesta agonia, me'n faig càrrec... no em puc sentir més decebut de mi mateix.

Aterroritzat de no conèixe'm com pensava, m'he de plantejar seriosament quin tipus de persona sóc en realitat, m'aterra haver-me convertit en un insensible despietat. Vull pensar que, si puc notar com se m'esquerda i esmicola tota la meva essència, sóc capaç de sentir.

S'ha mort allò més sagrat per mi. T'he matat jo... M'ho repeteixo com un noi espatllat que no sap sortir d'aquesta duríssima realitat que, a saber per què collons, he deformat cap a la desgràcia.

Amargament penso en lo fàcil que hauria estat no arribar a aquesta situació. Com ha pogut passar tot això? Com no he pogut pensar més amb tu, si per costum no penso en altra cosa? S'espandeix el forat negre que comença a habitar dintre meu, deixo de pensar. Torno a estar paralitzat pel penediment.

La culpa serà la meva companya inseparable a partir d'ara, un merescut càstig que em perseguirà encara que el temps tingués la capacitat de ressucitar l'irreparable.

Com sobreviuré, si he matat tot l'al·licient que tenia el futur?

El que més m'amoïna, però, no és tot el dolor que suporto jo. Tu no n'hauries de tenir... tan de bo em poguessis passar el teu, com si no t'hagués fet res.