Distorsions cognitives

Ya no sé si el mundo está al revés o soy yo que está cabeza abajo. (Fito)

Si interpreto la realitat deformant-la sense adonar-me'n, si els meus records no convergeixen amb precisió amb la gent que m'acompanyava quan va passar tal cosa o tal altra... realment tinc un problema greu. De processament d'informació. Per tant, també de comunicació (amb la realitat i amb la gent) i, en definitiva, d'adaptació al món.

Alguna cosa sembla funcionar de manera disfuncional en el meu cervell. Només me n'adono cada cert temps, quan he arribat a un punt d'inflexió que m'ha causat problemes. Tal vegada funciono adequadament generalment, però sens dubte hi ha vegades que no. D'errors tothom en comet, però aprendre d'ells implica un esforç per evitar cometre'ls de nou.

Sempre he vist com un do, una virtut, el desmarcatge respecte de la societat. Com un il·luminat que va més enllà de la quotidianitat, que pensa sobre coses que la gent normal no atén, que es fixa amb el que sol passar desapercebut i relativitza els petits entrebancs que volen barrar el pas, reduint els problemes a una petita boleta de preocupacions que esquiva fàcilment.

Pobre il·lús... la ignorància fa creure al cec que hi veu. Al malalt, que està sa.

Me'n vaig adonant, lentament, que potser no sóc un personatge que pot destacar cap amunt si s'ho proposa. Especial, sí... però potser uns quants pisos per davall de la normalitat. Tampoc inútil en tot, només sóc border-line en alguns aspectes.

No sols no comprenc el món (creia i crec que una sola persona no pot entendre una realitat tan complexa que la fa abstracta amb una paraula), sinó que no he entès la gent del meu entorn. A mi? En essència, sí, encara me conec. O ara em començo a conèixer... m'he de reinventar. O, si més no, identificar la font d'errors i depurar-la com sigui.

Entre jo i la resta falla quelcom, una connexió que hom obté de manera natural... m'he d'esforçar. Si no ho aconsegueixo, probablement tampoc serviré en la meva feina.

Si no atenc a la meva ment, seguiré fent mal sense adonar-me'n. Com un nen cec que córre amb un ganivet en una direcció qualsevol. No s'han d'apartar els altres: he d'aturar-me i intentar veure-hi com ells. Això farà caure l'arma.