"Morir es fácil, vivir es difícil"

Per molt que poguem acceptar la convicció que totes les persones que estimem moriran, mai s'està prou preparat quan passa de veritat, quan aquest pensament que terroritza, deixa de ser pensament i no hi ha volta de full. Saber que no la tornarem a veure és una realitat que et pega en tota la cara i et trenca les dents.

He pogut veure la dessolació que la mateixa mort ha deixat al seu pas en una família que, com cap altra, no estava preparada per una desaparició sobtada. Com un lladre àgil, veloç i astut, arrebatà la vida d'una dona massa jove, quan semblava sortir victoriosa d'un assalt contra el càncer. Guanyà l'assalt, perdé la lluita.

La frase de que un realment no mor perquè segueix vivint als records dels qui la van conèixer, no consola. El fet d'haver de continuar recordant i enyorant, es deu fer insuportable.

És així al principi, i durant una llarga temporada... poc a poc, un s'enforteix i s'enfronta amb la vida des d'una altra perspectiva; menys innocent, més conscient de la condició efímera de les experiències viscudes.

Després de veure la mort de tan a prop, l'òptica del món es mira amb un prisma d'humilitat que abans de la patacada ni es considerava. Ara tot és diferent. El món ha canviat.

Vell amic, t'ha tocat haver de créixer ràpid. Ens fem grans a base de rebre punyalades de la vida, i aquesta et farà caure anys de cop. Pensaré amb tu, perquè no et cansis de lluitar.

Quan penso que basta un descuit al pas de zebra, per ser atropellat i passar a formar part d'un petit titular de notícia que ningú llegirà, em plantejo què busquem en aquest breu pas pel món.

Tot el nostre trajecte vital ens enriqueix, o és més aviat un suplici que hem de passar per aconseguir una suposada estabilitat utòpica? Qui valora la fortuna de veure-hi, de sentir-hi, d'estar viu, d'estar vivint aquell moment amb gent meravellosa?

Es pot aprofitar el temps en tot moment i viure amb la modesta dignitat d'ajudar als altres?

Hi penso sense trobar un punt d'unió. Ara mateix estic reconstruint una nova realitat. Costa arrencar.

Pel que a mi respecta, he estat a punt de perdre dues persones.

Àvia, ni tu ni jo podríem penedir-nos de no haver compartit moments junts... m'alegra el cor sentir que et recuperes, que t'enfrontes a les teves limitacions amb coratge.

L'altra persona, situada en un extrem de l'abisme que he perforat a contracor, dança sobre la corda fluixa. Enfortim-la junts.

"El que no mata, enforteix" (F. Nietzsche)