I si no tornen...?

- Enguany, els Reis Mags passaran de llis. Me sap greu, fills meus.

Vaig mirar de reüll la meva germana petita. Els ulls plorosos, el semblant desfet totalment. Apartar la mirada no em va ajudar a deixar de veure unes llàgrimes silencioses relliscant fins uns llavis tremolosos.

- Què he fet perquè s'hagin oblidat de jo...? - gemegava.

Els pares m'havien repetit, una vegada i una altra, que ja era prou gran per comprendre el mal moment que atravessàvem, i que havia de col·laborar en explicar-li a la meva germana que no haurien deixat cap regal.

I sí, ja tinc deu anys i puc entendre que degut a la crisi econòmica, el negoci hagi acumulat deutes, a canvi de pocs beneficis. És època de penúries. Tanmateix, resulta desgarrador trencar la il·lusió de la petita Esperança. Només té quatre anys...

- No te preocupis, germaneta. Els reis no s'oblidaran de qui ha fet bondat durant s'any. Et deuen tenir a sa seva llista com cada Nadal, segur que hauran pensat en tu.

- Pepe! No s'hauran oblidat de voltros, però... no veis quin mal temps que fa? Els hi és impossible arribar fins Menorca, un altre any serà...

- Els reis són mags - recordo, al temps que una ganyota deforma el rostre de ma mare-, segur que se les arreglaran per arribar, Esperança, no pateixis.

Ignoro l'advertència de mon pare. N'Esperança torna a somriure, se'n va a dormir plena de nervis. Com ha de ser.

Després d'un vespre de molt de vent i misteri, arriba un matí temut pels pares.

Voldrien haver estat més sagaços en comunicar-li l'absència de regals sense ferir la criatura, baldament no s'han vist amb cor de desilusionar-la més.

Amb un neguit que creix endins, el 6 de gener del nou any, la família Torrent s'aixeca del llit.

- Papà! Mamà! Mirau lo que m'han duit!

Desconcertats, fregant-se els ulls per assegurar-se d'haver despertat, el pare i la mare contemplen la seva filla petita sostenint una elegant donzella de porcellana, embadalida.

Ambdós es miren sense entendre. El meu cor somriu satisfet. La meva rodiola, que durant mesos he anat omplint, pesseta a pesseta, per un caprici meu, es buidà del tot anit. Cap caprici és major que el de fer feliç a algú que t'estimes.

___

N'Esperança va morir de vella fa anys, però encara ara, aquesta història li arranca un somriure. També al meu darrer nét, que s'encarrega de no deixar morir les coses importants de recordar.