Fora de joc

Tan bon punt allò que més tems, arriba quan no t’ho esperes i no estàs preparat per afrontar-ho, es fa necessari plorar.

Cada llàgrima vessada per algú, sembla un problema que s’esmicola en mil bocins que et remouen per dintre i se’t claven a la pell, produint aquella sensació que permet odiar el que un necessita odiar i que mai ho ha aconseguit, un intent en va de deixar d’estimar.

Inutilment. No et podré odiar mai, potser ni tan sols oblidar com voldríem.

Hi ha situacions que s’allarguen i es tensen fins que la relació entre dos es romp. Suposo que no sempre aquest lligam que uneix i separa s’arriba a tornar tan fràgil, sobretot quan la voluntat apunta a que resisteixi a tot percaç. Baldament, un dia o altre es pot rompre.

Camins. Deia un temps (o si més no, ara) que les persones eren camins que s’entrellacen entre si formant un laberint que no condueix enlloc i pertot. Quan una drecera ampla i atractiva que et fa sentir segur, de sobte alça un mur i cava una fossa al darrere, quan es trenca la connexió que unia dues persones, el camí tallat també es transforma: li creixen arbusts que punxen i el protegiran d’un nou parany.

M'escupeixen una decisió que em capgirarà la vida. Em demanen que m'esforci per ajudar a assolir la font de la meva infelicitat. Se'n riuen de mi a la cara i encara he d'adoptar una postura complaent? Això és la repera. Per aquí no passo.

El canvi és perillós. D'altra banda, permet divisar nous horitzons que amaguen, rere seu, un futur ben diferent al que esperava construir.

Si alguna vegada m’havia sentit forçat a redirigir el meu caminar, avui ja he donat la primera passa en una altra direcció. La més difícil de donar.

Recordaré aquesta traïció a tu mateixa des de la maduresa d'un nou destí.