Hem resistit. Anys de lluita que arribaven a un punt culminant: la Generalitat havia donat fins el 30 d'octubre com a marge per tenir l'aprovació del Pla Bolonya de manera """""""democràtica""""""".
Ah, la demagògia no sap camuflar-se gaire bé de democràcia; ja li guaiten les banyes, la cua i la hipocresia per tot arreu. Els mitjans de comunicació de ben segur que li arreglaran la disfressa d'una manera o altra, però si sou crítics amb ells, us contaré el que ha passat avui:
Havien convocat la Junta de Facultat d'aquest curs sense consentir renovar els membres del sector C, el d'estudiants, garantitzant intel·ligentment una disminució considerable del nostre pes electoral, degut als que han acabat la carrera o es troben d'Erasmus a un altre país. Dels 55 juntaris inscrits, només 25 seguíem a la UAB. En aquesta Junta, es tornaria a votar si aprovàvem, o no, el Pla Bolonya a la nostra carrera. A la Junta de Facultat del 18 de maig, es va decidir no aprovar el Grau, sent la única facultat de psicologia de tot l'Estat Espanyol que, de moment, es resistia a formar part de tota la reestructuració universitària. Es repetirien tantes Juntes com calguessin fins que s'aprovés el pla; un cop aprovat en una, ja no caldria seguir votant. Lògicament.
Per assegurar-se que no es demorés el consentiment de la majoria de juntaris, els polítics de la UAB devien considerar una bona estratègia el privar-nos renovar els juntaris estudiantils, garantint 32 vots menys al "NO".
També des de feia setmanes, havien anat amenaçant de perdre la feina als professors que van votar "NO" la primavera passada. Les pressions a què estan sotmesos aconsegueixen rompre els seus principis, i és comprensible. Potser tu també preferiries firmar a contracor el que desaproves, per tal de conservar el sostent que porta menjar a la teva família.
El que no puc entendre és que siguin legals aquests quefers, que la gent prefereixi ignorar-los i mostrar submissió davant les autoritats polítiques que regeixen les universitats.
A pesar de tot, crèiem que la paraula raonada despertaria consciències dubtoses entre gran part del professorat i PAS, com vam aconseguir fa uns mesos, i la por de la coerció s'afebliria davant la veu d'unes ànimes amb ulls crítics davant una reforma totalment inviable, que han imposat des de dalt i que els funcionaris fixes tenen pressa per dur a terme, tot i veure les conseqüències que comportarà acceptar-la.
La Junta de Facultat ha començat a les 12:30h. La degana i els vicedegans han constituït els primers punts de l'acta, explicant l'evolució de les reformes universitàries dels darrers anys, i tot seguit han exposat un Document d'Aplicabilitat que han disenyat estadístics de la casa, per tal de valorar les necessitats reals que comportarà aplicar el Pla.
Almenys van entendre, fa mesos, que les condicions actuals eren incompatibles amb la reforma, i els que volen fer les coses ben fetes dels que estan a favor del pla, s'han molestat a valorar i ponderar els recursos necessaris perquè la reforma no sigui tan estrepitosa.
Han calculat la mitjana d'hores que un professor podria dedicar a la docència (oblidant l'inacabable temps que necessitaran per corregir tants treballs, suprimint les seves vides socials, familiars...), la necessitat d'aules i altres recursos...
Però una cosa són les bones intencions, i l'altra que es puguin portar a terme. S'han oblidat de la impossibilitat de la vida laboral que necessiten molts estudiants per poder estudiar, el problema de l'alça de preus a canvi de menys formació, manca de professorat...
La majoria de professors acceptaven unes gràfiques que no comprenien, com si fossin veritats revel·lades per l'altíssim. Es feia impossible llegir els ítems:era un acte de fe en la bondat de l'exponent "expert".
M'ha agradat com una companya i amiga ha exemplificat els seus números irrefutables:
- Per a la vostra estadística, si 2 pollastres han de ser menjats per 2 persones, la mitjana serà un per persona, encara que només un se'ls foti a tots dos i l'altre passi gana.
La Junta ha passat les pròximes hores debatint el document d'aplicabilitat del Pla, quan, de sobte, la Mesa ha demanat la votació del Pla.
- Però, com? Estàvem debatint el document d'aplicabilitat, i passem a votar el Pla sense debatir què suposarà acceptar una reforma universitària que canvia completament el concepte d'universitat?
- Sí, ja hem donat temps per expressar les opinions.
- Doncs no ho considerem lògic. Demanem que es debati la viabilitat d'aprovar, o no, el Grau de Bolonya, no pas un document que no és l'essència de la decisió.
- Ja són les tres passades - ha protestat un funcionari - i encara us haurem d'escoltar? És increïble! - molts dels seus companys i companyes assentien, mirant-nos com si fóssim cucs molestos.
- L'increïble, senyor, és que vostè estigui convocat aquí fins les 17h, i quan arriba el punt trascendent del debat, prefereixin votar sense escoltar els arguments que podem tenir per oposar-nos-hi. Si vostè vol defensar els seus, també l'escoltarem.
- No hi ha res a dir. Tu votaràs que no, i jo (i tots nosaltres), votarem que sí.
- És conscient del que significa prendre aquesta decisió? La seva importància mereix un espai de debat!
Entenc que no volguessin un espai de debat. Ells mai han donat un argument convincent, els nostres sempre els han despullat, i davant l'evidència de les nostres paraules, al final sempre han acabat imposant la seva voluntat. Millor si s'evitaven el mal tràngol d'arriscar-se a que es descobrís el seu joc brut.
Al final, com que tots els estudiants (i algun professor de Psicologia Social) demanàvem que es fes un debat sobre El Grau, se'ns ha concedit dos minuts de rellotge (i ni un més) pels que tinguéssim alguna cosa a dir.
Després d'haver-nos silenciat sense molestar-se a entendre els nostres fonemes, i just abans de passar a les urnes, l'infalible estadístic Jordi Fauquet ha formulat una pregunta que suposadament no estaria planejada:
- Jo només vull saber una cosa: si a n'aquesta votació surt que no s'aplica Bolonya, què passarà?
Anàvem a pensar la resposta, tement que recorrissin a la dialèctica de la por, quan la degana, que casualment tenia al seu davant la redacció de la resposta al Fauquet, ha dictaminat:
- Si surt que no s'aprova, "NO", el Reial Decret del 2007 proclama que no podrà existir cap altra llicenciatura per al pròxim curs. Ni tampoc cap Grau, perquè és el que haureu votat.
- En altres, paraules, vol dir que es suprimiria la carrera de psicologia?
- Això mateix. Ja s'ha acabat el torn per intervenir - ha dit, veient que anàvem a replicar aquesta mentida.
El document firmat pel rei seria reformulat, o bé es faria alguna excepció, abans de negar tants ingressos de nous universitaris. Mil lleis tenen els seus arreglaments perquè siguin viables a la pràctica, però el cop d'efecte ha sorgit com l'han planejat: els dubtosos no han volgut contribuir al final de la psicologia a la UAB, ara que farà 20 anys que existeix.
Tot seguit, hem procedit al vot secret (almenys, se'ns ha concedit això). La tensió que existia entre els presents hauria pogut tallar-nos a tots a trossets: en sentir el seu nom, cadascú dipositava el seu vot a l'urna. Quan han cridat "Joan Guasch", he sentit les ganes d'escopir-los que aquella votació tenia de democràtica el que jo de bailarina, però m'he contentat a mirar amb profund menyspreu l'equip de deganat mentre deixava un "NO!" a l'urna enverinada de manipulació.
Si en l'atmosfera de la Junta de primavera es respirava pessimisme mentre es feia el recompte de vots, avui semblàvem anar a l'enterrament del model universitari que havia sorgit al Reinaixement, per passar a una mercantilització del coneixement, on el pensament crític dels estudiants, abans vital en la universitat, es convertiria en el pitjor dels obstacles que s'haurien d'eliminar, per poder garantir el creixement econòmic a l'estil neo-liberal: explotant els professors becaris perquè els funcionaris portin menys despeses al seu compte corrent.
En sortir el veredicte (88 vots a favor, 38 en contra, 6 abstinences), tots els estudiants ploràvem cap al nostre interior, de frustració i indignació (menys dues, que per les seves galtes lliscaven llàgrimes reals). La decepció del resultat no era res comparada amb com s'hi havia arribat.
Avui, 26 d'octubre del 2009, hem perdut una batalla en la lluita pel pensament lliure. El Grau de Bolonya s'aplicarà, finalment, a la facultat de psicologia de la UAB.
Ah, la demagògia no sap camuflar-se gaire bé de democràcia; ja li guaiten les banyes, la cua i la hipocresia per tot arreu. Els mitjans de comunicació de ben segur que li arreglaran la disfressa d'una manera o altra, però si sou crítics amb ells, us contaré el que ha passat avui:
Havien convocat la Junta de Facultat d'aquest curs sense consentir renovar els membres del sector C, el d'estudiants, garantitzant intel·ligentment una disminució considerable del nostre pes electoral, degut als que han acabat la carrera o es troben d'Erasmus a un altre país. Dels 55 juntaris inscrits, només 25 seguíem a la UAB. En aquesta Junta, es tornaria a votar si aprovàvem, o no, el Pla Bolonya a la nostra carrera. A la Junta de Facultat del 18 de maig, es va decidir no aprovar el Grau, sent la única facultat de psicologia de tot l'Estat Espanyol que, de moment, es resistia a formar part de tota la reestructuració universitària. Es repetirien tantes Juntes com calguessin fins que s'aprovés el pla; un cop aprovat en una, ja no caldria seguir votant. Lògicament.
Per assegurar-se que no es demorés el consentiment de la majoria de juntaris, els polítics de la UAB devien considerar una bona estratègia el privar-nos renovar els juntaris estudiantils, garantint 32 vots menys al "NO".
També des de feia setmanes, havien anat amenaçant de perdre la feina als professors que van votar "NO" la primavera passada. Les pressions a què estan sotmesos aconsegueixen rompre els seus principis, i és comprensible. Potser tu també preferiries firmar a contracor el que desaproves, per tal de conservar el sostent que porta menjar a la teva família.
El que no puc entendre és que siguin legals aquests quefers, que la gent prefereixi ignorar-los i mostrar submissió davant les autoritats polítiques que regeixen les universitats.
A pesar de tot, crèiem que la paraula raonada despertaria consciències dubtoses entre gran part del professorat i PAS, com vam aconseguir fa uns mesos, i la por de la coerció s'afebliria davant la veu d'unes ànimes amb ulls crítics davant una reforma totalment inviable, que han imposat des de dalt i que els funcionaris fixes tenen pressa per dur a terme, tot i veure les conseqüències que comportarà acceptar-la.
La Junta de Facultat ha començat a les 12:30h. La degana i els vicedegans han constituït els primers punts de l'acta, explicant l'evolució de les reformes universitàries dels darrers anys, i tot seguit han exposat un Document d'Aplicabilitat que han disenyat estadístics de la casa, per tal de valorar les necessitats reals que comportarà aplicar el Pla.
Almenys van entendre, fa mesos, que les condicions actuals eren incompatibles amb la reforma, i els que volen fer les coses ben fetes dels que estan a favor del pla, s'han molestat a valorar i ponderar els recursos necessaris perquè la reforma no sigui tan estrepitosa.
Han calculat la mitjana d'hores que un professor podria dedicar a la docència (oblidant l'inacabable temps que necessitaran per corregir tants treballs, suprimint les seves vides socials, familiars...), la necessitat d'aules i altres recursos...
Però una cosa són les bones intencions, i l'altra que es puguin portar a terme. S'han oblidat de la impossibilitat de la vida laboral que necessiten molts estudiants per poder estudiar, el problema de l'alça de preus a canvi de menys formació, manca de professorat...
La majoria de professors acceptaven unes gràfiques que no comprenien, com si fossin veritats revel·lades per l'altíssim. Es feia impossible llegir els ítems:era un acte de fe en la bondat de l'exponent "expert".
M'ha agradat com una companya i amiga ha exemplificat els seus números irrefutables:
- Per a la vostra estadística, si 2 pollastres han de ser menjats per 2 persones, la mitjana serà un per persona, encara que només un se'ls foti a tots dos i l'altre passi gana.
La Junta ha passat les pròximes hores debatint el document d'aplicabilitat del Pla, quan, de sobte, la Mesa ha demanat la votació del Pla.
- Però, com? Estàvem debatint el document d'aplicabilitat, i passem a votar el Pla sense debatir què suposarà acceptar una reforma universitària que canvia completament el concepte d'universitat?
- Sí, ja hem donat temps per expressar les opinions.
- Doncs no ho considerem lògic. Demanem que es debati la viabilitat d'aprovar, o no, el Grau de Bolonya, no pas un document que no és l'essència de la decisió.
- Ja són les tres passades - ha protestat un funcionari - i encara us haurem d'escoltar? És increïble! - molts dels seus companys i companyes assentien, mirant-nos com si fóssim cucs molestos.
- L'increïble, senyor, és que vostè estigui convocat aquí fins les 17h, i quan arriba el punt trascendent del debat, prefereixin votar sense escoltar els arguments que podem tenir per oposar-nos-hi. Si vostè vol defensar els seus, també l'escoltarem.
- No hi ha res a dir. Tu votaràs que no, i jo (i tots nosaltres), votarem que sí.
- És conscient del que significa prendre aquesta decisió? La seva importància mereix un espai de debat!
Entenc que no volguessin un espai de debat. Ells mai han donat un argument convincent, els nostres sempre els han despullat, i davant l'evidència de les nostres paraules, al final sempre han acabat imposant la seva voluntat. Millor si s'evitaven el mal tràngol d'arriscar-se a que es descobrís el seu joc brut.
Al final, com que tots els estudiants (i algun professor de Psicologia Social) demanàvem que es fes un debat sobre El Grau, se'ns ha concedit dos minuts de rellotge (i ni un més) pels que tinguéssim alguna cosa a dir.
Després d'haver-nos silenciat sense molestar-se a entendre els nostres fonemes, i just abans de passar a les urnes, l'infalible estadístic Jordi Fauquet ha formulat una pregunta que suposadament no estaria planejada:
- Jo només vull saber una cosa: si a n'aquesta votació surt que no s'aplica Bolonya, què passarà?
Anàvem a pensar la resposta, tement que recorrissin a la dialèctica de la por, quan la degana, que casualment tenia al seu davant la redacció de la resposta al Fauquet, ha dictaminat:
- Si surt que no s'aprova, "NO", el Reial Decret del 2007 proclama que no podrà existir cap altra llicenciatura per al pròxim curs. Ni tampoc cap Grau, perquè és el que haureu votat.
- En altres, paraules, vol dir que es suprimiria la carrera de psicologia?
- Això mateix. Ja s'ha acabat el torn per intervenir - ha dit, veient que anàvem a replicar aquesta mentida.
El document firmat pel rei seria reformulat, o bé es faria alguna excepció, abans de negar tants ingressos de nous universitaris. Mil lleis tenen els seus arreglaments perquè siguin viables a la pràctica, però el cop d'efecte ha sorgit com l'han planejat: els dubtosos no han volgut contribuir al final de la psicologia a la UAB, ara que farà 20 anys que existeix.
Tot seguit, hem procedit al vot secret (almenys, se'ns ha concedit això). La tensió que existia entre els presents hauria pogut tallar-nos a tots a trossets: en sentir el seu nom, cadascú dipositava el seu vot a l'urna. Quan han cridat "Joan Guasch", he sentit les ganes d'escopir-los que aquella votació tenia de democràtica el que jo de bailarina, però m'he contentat a mirar amb profund menyspreu l'equip de deganat mentre deixava un "NO!" a l'urna enverinada de manipulació.Si en l'atmosfera de la Junta de primavera es respirava pessimisme mentre es feia el recompte de vots, avui semblàvem anar a l'enterrament del model universitari que havia sorgit al Reinaixement, per passar a una mercantilització del coneixement, on el pensament crític dels estudiants, abans vital en la universitat, es convertiria en el pitjor dels obstacles que s'haurien d'eliminar, per poder garantir el creixement econòmic a l'estil neo-liberal: explotant els professors becaris perquè els funcionaris portin menys despeses al seu compte corrent.
En sortir el veredicte (88 vots a favor, 38 en contra, 6 abstinences), tots els estudiants ploràvem cap al nostre interior, de frustració i indignació (menys dues, que per les seves galtes lliscaven llàgrimes reals). La decepció del resultat no era res comparada amb com s'hi havia arribat.
Avui, 26 d'octubre del 2009, hem perdut una batalla en la lluita pel pensament lliure. El Grau de Bolonya s'aplicarà, finalment, a la facultat de psicologia de la UAB.
Heu perdut una batalla? No, Joan, mai hi ha hagut batalla, i mai us han deixat lluitar. El que si heu demostrat és que hi ha esperit de lluita i de canvi, i això, el dia que hi hagi una batalla és el que decidirà la victòria.
ResponElimina