El preu d'abraçar l'ànima

Em miraven amb uns ulls més humans dels que em solen veure normalment.

Allà dins no puc expressar els torrents de sentiments que s'entrellacen dins les meves venes i artèries cada vegada que em miren, no puc fer més que callar-me'ls a cops de crit, fascinat de llàstima. Sota un plogim d'emocions sobreacollidores, superiors a la meva capacitat d'estimar, i deixo caure l'únic paraigües perquè em banyin la cara aquests sentiments.

De tan en tan, una persona cau en un precipici que no té final. Les altres, intenten ajudar-la a sortir-ne com només ho faria una mare pel seu fill. S'arrisquen a contagiar-se del dolor i l'angoixa de la companya que pateix a llàgrima viva. Sacrifiquen una abraçada, aconsegueixen forçar un somriure, per tal que la noia recuperi la vida, i la mort passi de llarg. Són conscients que poden caure amb ella al fons de l'abisme, però així i tot, guaiten al precipici desinteressadament per treure-la del parany.

Fora les parets que les empresonen i protegeixen, aquests nivells de solidaritat semblen existir només a les pel·lícules (com en "La vida es bella") i en el cor de persones aïllades, però mai semblarien possibles en tantes de juntes, convivint en la desgràcia d'un mateix problema lligat a una necessitat vital. És aquest el preu que s'ha de pagar per conviure en harmonia? Calen aquests límits de dolor per ser capaços de despertar el desig de complaure a algú sense esperar res a canvi?

Encara porto tatuats a l'ànima els sons desafinats d'aquella guitarra única al món, acompanyats del coro uníson de totes, arreserades sota un perfecte arc de Sant Martí. Cantaven el desig de lluitar per aconseguir fugir del seu torment, per deixar d'amagar unes llàgrimes camuflades i poder tornar a tenir una vida normal.

Surto del centre, emportant-me amb mi uns sentiments que fan mal per la seva humanitat en un món que els necessitaria tant, encara que la gent no els prioritzi davant coses més insignificants.

Penso que és curiós que el que anomenem "comportament humà" disti tant de com solen comportar-se els humans, quan noto altre cop la seva mirada. Envejant-me per no compartir el seu problema, per poder sortir al carrer i tornar per voluntat pròpia, per combatre una realitat que no existeix per elles.


Si pudiera olvidar todo aquello que fui, si pudiera borrar todo aquello que vi, no dudaría, no dudaría en volver a reír.

Prometo ver la alegría y escarmentar de la experiencia, pero nunca, nunca más usar la violencia.