Conec massa persones que estan convençudes del que pensen i dels valors en què creuen, i que tot i parlar del respecte cap a qualsevol opinió, no toleren gaires idees o comportaments en dissonància. Un únic camí (religiós, polític, actitudinal...) que es defensarà incansablement, si no hi ha necessitat de canvi.
Em recorden màquines reproductores del món que han trobat en néixer. Saben que en tal situació s'ha d'actuar de tal manera (i de cap altra), sense un per què de trasfons. Els podríem anomenar reproductors de la normalitat, que escanyen als productors d'idees, pensaments i accions no tan habituals. I aquí la resposta a la pregunta del "què és normal": doncs el normal per la majoria de la gent és, simplement, el que estan acostumats a veure. Sobren exemples.
Sé que parlo estereotipadament, però sóc del parer que es pot intentar expressar l'abstracció de nombrosos exemples concrets, corrent el risc de la imprecisió subjectiva.
Si no es discriminés el pensament dels que no formem part d'aquesta massa que s'adapta submisament a les normes socials i morals que imperen en una cultura, rai, que hom pensi com vulgui, però la meva modesta experiència em dóna mil evidències d'una intolerància superlativa envers el que no és considerat "normal".
No voldria caure en la contradicció de pensar "tolero tota opinió menys la que és intolerable amb les altres", però en tota regla hi ha excepcions.
Me la repeteixen milions de vegades, com no m'ha de fer nàusees aquesta paraula. "Lo normal és això, Joan, prou que ho saps." "Deixa d'enraonar i sigues pràctic, obeeix les normes com fem tots, i t'anirà bé". "Per què et molesta que la gent pensi així? Si tothom pensés com tu..." comencen, alarmats. Si tothom pensés com jo, el món potser seria un kaos, però de ben segur que no existiria tant conformisme ni silenci davant les injustícies; per contra, es normalitzaria la varietat interpersonal, els escàndols moririen i parlar de respecte resultaria redundant.
jeje llavors si tothom fes com tu, alló seria lo normal, i vindria algú i diria "però perquè no puc ser com els altres i perdre la meva identitat?", "perquè no puc voler l'ordre enlloc d el caos?", "perquè no em puc conformar quan trobo una injustícia si a mi no m'afecta?".
ResponEliminaTothom li faria cas perquè seria el més senzill i tornariem al mateix punt on estem ara.
El problema està en un ordre social que no està interessat en canviar o que si canvia es per seguir aquella frase de "El Gatopardo" de Lapedusa: "Si volem que tot continuï igual, les coses han de canviar".
ResponEliminaUn ordre social que crea mentalitats estancades en idees de identitat i no de indentificació (que, crec, psicològicament, és el que fem, identificar-nos amb una nació, amb un grup social, per configurar-nos, per intentar retenir-nos a nosaltres mateixos i creure així que ens comprenem millor).
Així tenim la identitat (qualitat abstracte intangible i, per tant, inmutable) i la identificació (acció voluntària conscient o inconscientment, que por mutar com canvia la voluntat), la unitat i la unió, la veritat i la verificació, la normalitat i la normalització, etc. Aquests dos sufixos -tat i -ció els considero bastant interessants i punyeteros. XD
PD: El Roto is the puto amo. XD