Paper mullat

Sortia des Forn del Ranxo amb una coca amb tomàtiga sota els braços i un bitllet de 20 euros agafat entre els dits d'una mà. Pagaria en tornar a cercar la segona. El sol del migdia m'incitava pensar en aigua i mar, però el bitllet m'embrutava les mans d'altres pensaments.

Estava meditant sobre els diners mentre feia camí cap al cotxe, potser l'invent que més mal ha causat a la humanitat. Tanmateix el considerem imprescindible per viure, en la nostra societat seria una bogeria negar-ho. Qui seria emprenedor de cap projecte si no se'l compensés econòmicament? El motor de l'acció són els mateixos diners, passen al davant de prioritats més importants.

Pensava en les mans que ha tocat aquest bitllet que tinc entre els dits i les que encara l'adquiriran, negociant la codícia dels rics, vivint de les necessitats dels més pobres. Passaran de mà en mà, per mans netes i per mans brutes d'engany.

Seria interessant poder-hi veure a través seu, potser arribarà fins alguna màfia que trafica amb els drets humans, tal vegada quedarà enterrat amb molts companys seus en una mansió on no se'l necessitarà... o bé, si ens hem de posar a esperar el millor de la gent, podrien servir d'abric de qui pateix fred. Què es veurà a través dels vidres d'aquests ventanals gòtics pintats de blau?

Estava pensant que cada cop se'ns farà més àrdua la tasca d'intentar donar un paper secundari a aquests simpàtics papers tenyits de colors i de mesures de seguretat hologràfica i marques d'aigua que asseguren la seva autenticitat. Ja es fa difícil pensar que ho hauríem d'intentar.

Caminant, caminant, em ve al cap una frase de Fito: "El dinero que te salva es el mismo que asesina".

Mentre anava cantant la cançó, ha passat un fet insòlit: he tornat al forn amb les mans buides, havia deixat la coca al cotxe, però a l'hora de pagar, no conservava un cèntim. No m'han pres per un espavilat perquè allà em coneixen, ni tampoc m'han robat: sigui com sigui, el bitllet s'ha evaporat inexplicablement.

Els diners van i vénen, per A o per B en perdrem molts un dia i els recuperarem un altre, això no m'ha fet tanta ràbia com haver-los desaprofitat així.

M'esgarrifa imaginar les hores de treball infrahumà que necessiten molts nens (i no tan nens) per aconseguir el que jo he deixat perdre en un obrir i tancar d'ulls. D'altra banda, em posa la pell de gallina recordar quanta gent "rica" gasta, sense mesura, molt més de 20 euros en quefers inútils, que no fan cap mena de falta ni servei a ningú.

Aquesta visió dels calés és la d'algú que mai els ha necessitat amb urgència i desconeix la noció d'apretar-se el cinturó, però no tindria per què protagonitzar-los si visqués en altres condicions.

Fa unes setmanes convivia a l'altra banda de l'oceà, amb una família que passa pena per arribar a final de mes, però no veuen els diners com un problema, ni tenen interés per ampliar la seva economia. Ens donen deu mil voltes, sens dubte, en saber cuidar i enriquir les relacions entre les persones, amb una humiltat i humanitat que aquí no es veu enlloc. Més endavant dedicaré escrits a algunes lliçons d'aquell viatge.