És sabut que serien necessaris dos móns, si l’estil de vida nord-americà predominés per tot el planeta. Així i tot, les societats industrialitzades, adopten aquesta pandèmia que s’escampa com a forma de vida moderna.
Els països capdavanters inverteixen importants costos econòmics, energètics i bèl•lics per apropiar-se dels recursos no renovables (petroli, metalls, gas natural...), seguint la demanda del mercat. El consumisme contribueix a que les injustícies socials s’eixamplin com una ona devastadora, on els crits dels oprimits no seran sinó el silenci dels opressors. El món sencer estarà aviat en guerra pels recursos no renovables que quedin per explotar.En part degut a la globalització, actualment es perden els valors d’una cultura (alguns absurds i altres assenyats); els que aprenem nens i adults són els que subjeuen rere la publicitat de masses: la normalitat de consumir, de desitjar el que no es necessita, d’acaparar riquesa material.
Les multinacionals aconsegueixen el seu objectiu per mitjà d’una publicitat enganyosa, on s’associa la felicitat a la compra de productes innecessaris. A més, se les empesquen per crear productes de vida curta; al cap de poc de comprar, es necessita tornar a comprar el mateix una mica millorat.
És hora de fer autocrítica. L’escola ensenya a les ments joves la urgència de l’ecologisme (reduïr, reutilitzar, reciclar; etcètera), i qui se’n recordarà anys després, quan es deixin comprar el criteri? Ah, no, reciclar per tenir la consciència tranquila no basta: esteu (estem) contribuint a la submissió, permetent que aquesta perillosa tendència a gastar es normalitzi per més futurs.
Al carrer ja no hi caben ni juguen els nens ni als pobles més petits; se’ls ha d’anar a buscar al sofà de casa seva, sempre davant alguna pantalla. Per trobar la multitud a la plaça l’has de transformar en centre comercial, amb grans adornaments publicitaris penjant de les finestres.
Recordo amb certa nostàlgia l’època en què l’oci no estava lligat al consum. Voldria tornar a la civilització on la distracció social no cabia entre les parets d’una propietat privada, amb música comercial a tota llet. Consumir entrada, consumir beguda, és requisit per entrar, en aquest i en tants altres espais: o ets consumidor, o no ets.
No sols consumim en la vida quotidiana: arriben vacances i cada família planeja el seu viatge. Hem oblidat els entreteniments gratuïts, ja no sabem conviure amb la natura, és una pèrdua de temps avorrida.
Incrementar la sensibilitat ecològica és un requisit molt llunyà d’assolir la suficiència per solvatar el problema.
“L’equivocació més gran és no fer res perquè penses que només pots fer ben poca cosa.”
Us deixo un documental que val la pena mirar detingudament, prenent anotacions si cal. No tracta sols dels orígens de la societat de consum, sinó del procés de manipular a les grans masses fent-se servir dels principis del psicoanàlisi: associant els desitjos ocults de l’inconscient a un objecte. S'anomena El siglo del Yo: máquinas de felicidad.
PD: Del fet que els vídeos de "caídas tontas" superin el milió de visites al Youtube, i en canvi documentals com aquest amb prou feines passin el miler, s'entreveu el difícil que resultarà canviar el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada