Balancejada al ritme de les onades que deixa tot vaixell en passar pel mirador de la mar gran, es troba fondejada n'Alè. Rere nostre es queixen les roques per aquest continu va-i-vé que mai reposa, vomitant-les i esbufegant l'aigua que molesta.
M'envaeixen ganes de començar a explorar, a descobrir racons nous, aturar-me a contemplar i meditar.
Desembarco a l'illa Bleda. Menys àgil que una cabreta de muntanya però no per això amb menor empenta, faig mèrits per arribar al cim. Puja que pujaràs, vaig obrint un camí inexistent, entre mates i pedres traïdores que rodolen en despositar-hi confiança (a l'estil de moltes persones que conec i tantes altres que no). Quan els meus ulls aconsegueixen travessar l'altra banda del mar, per la vista compareixen nous regals.
He entrat, sense saber-ho, a la llar de les gavines. Totes conversen entre elles, potser per la meva presència, si l'han advertida com crec.
Romanc una estona captant la millor panoràmica de sa Costa Nord, poc abans de baixar, preparat per la pròxima aventureta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada