El gemec dels sibilins

M'acariciava la brisa. M'agradava la fosca. M'embadalia l'inòspida Illa de l'Aire, conscient de que l'únic ésser viu despert no era altre sinó jo. Les negres sargantanes (espècie única al món) i els blancs conills (la nit els camuflaria també de negre) dormien a cada amagatall, invisibles per mi.

Mai hi havia caminat sota la claror de la lluna. Fins llavors no havia despertat enmig de la nit. Ara passejava per l'únic caminet que condueix a l'imponent far, desgastat per l'abandonament de tants anys sense faroler.

Quan Torcuato Luca de Tena negà l'existència del silenci, segurament no havia trepitjat aquest illot en un moment com aquell. Cap moviment, tret dels meus passos, emetia un so. Ni el vent.

A poques passes del far, creix un rumor de mates enfurismades que cada cop s'acosta més. Se'm paralitzen les cames, agudeixo la vista, però no veig cap conill saltar entre les pedres. El soroll d'herbes s'acosta: deu metres, vuit, fins i tot menys... abans de poder pensar, del no-res surt una au més veloç que els batecs accelerats del cor. S'enlaira rosquillant-me el ventre i es perd en l'espessor del cel.

Passat el ridícul ensurt, segueixo acostant-me al gran far que s'alça entre runes. De nit, imposa més que mai. Deixa igual de gelat aquella presència fantasmagòrica que la d'una esglèsia barroca, però el sentiment d'opressió no hi té cabuda; cap altre que no sigui llibertat.

Ara no veia, com escrigué un poeta, l'Illa de l'Aire com un gran pastís amb una sola espelma a un extrem, sinó una illa feta a mida per a mi, però massa morta per la meva ànima.

Finalment arribo als peus de sa farola... allà no estic sol. A part de la rodona lluna, sobre el meu cap, una corona de sibilins persegueixen la llum que emet el far, giravoltant incessantment... voltes i més voltes al seu voltant, amb l'esperança d'atrapar una llum que no s'aturarà fins que l'acompanyi l'alba.

El silenci ja no existeix. Sona una música que cap compositor podrà imitar mai: es sent un cant, format de notes frustrades i melancòliques... els ocells que volten sa farola no aturen d'emèter-lo; li'n dic "El gemec dels sibilins".

Quedo estirat a una roca plana. Durant uns moments que no sé cronometrar, per mi només existeix el carrerany que marca la lluna damunt el mar, els feixos de llum que projecta el far i els ocells que no es cansen de voltar-lo i de plorar.