Sprints, suades, nervis, carreres, dubtes, angoixa, accions desesperades, pavor, miratges, falses esperances, més accions desesperades... seran suficients per superar la prova?
El compte-enrere marcarà el 0 en unes hores. No queda temps per pensar, només per prendre ràpides decisions. El mínim error costa car. Però el temps mai s'atura, i algunes vegades s'és tan conscient d'això com si contessis tu mateix cada segon que passa.
Un avió partirà a Mèxic. Aconseguirem ser-hi a dins?
____________________________________
Pregunta retòrica pels silenciosos lectors: què faríeu si haguessiu d'agafar un vol inamobible per anar a Madrid demà (no perlo d'un "demà" metafòric, sinó en 24h), per embarcar d'allà a un avió transoceànic si, de moment, no us han enviat la clau, el número de vol ni cap altra informació necessària? D'on es treu el valor de seguir confiant que hi pot haver una possibilitat d'embarcar, quan tothom es rendeix i només tu vols lluitar fins el darrer alè?
El més bo de dir (i el més difícil de fer), no perdre la calma ni l'esperança.
Fallat això, què queda?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada