Catarsis a llum de lluna

M'havien dit, feia poques setmanes, que no sabia apreciar la bellesa de les petites coses que enriqueixen la vida, oferint grans moments de felicitat. I m'ho havia cregut.

L'últim tren ha partit de Sants, un cop més, sense mi. Però avui no m'ha importat el més mínim: m'ho he agafat com una oportunitat per gaudir de les meravelles d'una nit que hauria passat inadvertida, de no ser per aquest imprevist.

Ja tornaré amb el primer bus-nit, des de Plaça Catalunya. De moment, disposo d'una hora per no pensar en res urgent i irrellevant (com la responsabilitat dels exàmens). Puc dedicar la ment a l'important de l'ànima, com a recompensa pel duríssim dia de frondós treball.

Decideixo distreure la ment vora el mar, més negre que el cel enfosquit per la negror d'una nit de poca lluna. Em sento preparat per desafiar el cansament, la gana, les ànsies de volar assegut.

Em fan companyia silenciosa un vellet de roba gastada i mirada somiadora, un noi melancòlic i un gos de carrer. Tots quatre mirem cap un horitzó que no aconseguim distingir de la fosca que l'embolcalla.

He conversat amb la lluna sense articular cap mot. Ella va traçant un reflexe que il·lumina l'escultura d'un nen orinant al mar. Potser sap que fa unes 17 hores que m'aguanto, però no puc imitar l'escultura, hi ha masses ulls fixats en les aïgues que m'inciten.


Aquestes mateixes aigües que m'observen, també banyen l'estimadíssima Menorca. Aviat m'hi portaran. Em sento despert i enèrgic, més eufòric que un psicoestimulant. Sembla que hagin de passar setmanes fins que el sol doni pas al nou dia; per ara, la nit és meva fins que somïi que desperto.

Saborejant cada nota que m'acaricia els timpans, començo a caminar. La música de la nit m'impulsa a desconnectar.

Imagino l'imminent viatge a Mèxic, el càl·lid retrobament, la tornada a Menorca (potser acompanyat de la millor companyia)... és impossible no somriure davant els dolços records del futur.

A banda i banda del pont per on passejo, els màstils dels velers es tambalegen al ritme de la banda sonora "Bailando con lobos", a veu d'un instrument de vent que em fa vibrar per dins. Els vaixells dancen al compàs de la dopamina que a la sala Accumbens domina un vals. Què poètic aquest moment! Quin gust, trobar harmonia en el balanceig dels vaixells!

Acabades unes obres de Tchaikovsky, la bateria del mòbil no s'ha resistit a la son que jo he despreciat; l'aparell que fins ara cantava no ha arribat a veure el seu portador acabant la melodia per ell, a pas decidit, per la Rambla nocturna. Només faltava pluja.

Morta la música, torna el xivarri al voltant: els pakistanesos intentant vendre per enèssima vegada una cervesa a la persona que ha dit "no", les prostitutes procurant arreplegar clients... en fi, Barcelona de nit romp tot encant, inspirador de fals romanticisme.

Se m'acosta una d'aquestes dones. M'agafa desprevingut, posant la mà directament al paquet, sacsejant-me el membre amb frènesi. Li intento fer entendre, retirant-la amablement, que no busco mullar aquesta nit. Insisteix. No la convenço dient-li que no em queden diners (tot i ser veritat). L'esquivo com puc.

Al cap d'unes poques passes, una altra prostituta (de molt més bon veure) m'agafa del braç i, arrimant-se de manera provocativa, caminem plegats mentre intercanviem quatre frases.

- ¿Quieres follarme, guapo?
- Tengo tan pocas ganas como tú y, además, no llevo dinero.
- No te preocupes chico, ahí hay un cajero automático. Y, sabes qué, no me creo que no te quieras montar este cuerpazo. Eres joven y estás bueno, seguro que ambos pasamos un buen rato.
- No lo dudo.
- ¡Pues anímate, chaval! - Em guinya l'ullet-. ¿Qué te parece si me tienes por sólo 20€?
- ¡Me parece un timo por mi parte, la verdad! No pondría precio a nadie, pero puestos a hacerlo, ¡que haga justicia a lo que se vende! Tus encantos no bajan de 100.
- ¡Anda!
- Seguro que hay tíos más interesantes (y ricos) que yo por aquí que te pagarían esa cantidad. Buena suerte.
- Adiós, chaval - m'ha fet adéu amb la mà, amb un somriure. És la primera vegada que veig una puta mostrant-se amable tot i saber que no cobrarà.

M'han cridat l'atenció dues dones més abans no he arribat a Caneletes. Encara que sembli mentida, no se m'ha acudit l'excusa de sempre, la més fàcil: un simple "soy gay". Potser l'alegria desmesurada que m'acompanya avui, m'anima a mostrar-me amable amb tothom. Quin paio tan estrany, em dic, rient sota el nas.

No cal fer públics els principals motius que contribueixen a aquesta eufòria, simplement desitjo que no s'acabin.

El compte enrere que cada cop més m'apropa al final, no permet gaires moments de parèntesi. Amb tot, crear petits foradets d'espai són necessaris per deixar en llibertat els ocells que necessiten volar. No es pot deixar morir la il·lusió de Viure, ni en temps d'exàmens.

Bona nit!