Ah, exàmens, exàmens...

Aquests dies, les aules de la facultat són testimoni de mirades que només es creuen quan es necessiten. Tants desconeguts que només coincideixen en activitats que sols compartiran si obtenen quelcom a canvi. Tantes persones que mai descobriran si el company del costat val la pena de conèixer. No per mitjà d'un cortès intercanvi de "hola, com portes l'examen?", sinó amb una cerveseta abraçant la mà i un somriure sincer acariciant-li a un per dintre, intercanviant paraules amb contingut. Companys de classe han tornat a ocupar els seients oblidats dues setmanes enrere.

Es respira silenci absolut mentre reparteixen les diverses proves, és un silenci sincer. Normalment el silenci veritable queda camuflat per fluxes d'ones sonores que no diuen res més que formalismes entre persones que no s'importen entre si. La tensió del moment despulla aquesta veritat, reduint-la a l'aparent calma d'un silenci inquiet.

I ara, tots juntets d'una revolada, ens concentrem en el full que damunt la taula ens exigeix coneixement. Intentem ignorar la calor, les preocupacions del món exterior... tot pensament es centra en aquest tros de paper que, dies després, tindrà la barra de pretendre qualificar el nostre aprenentatge. Si la nota és elevada, ens sentirem millor, més preparats, més cracks... ens equivocarem més, tant, com si ens sentim fracassats per un suspès.

A poc a poc, un aprèn a desmitificar el prototip dels alumnes "exemplars", models absurds de gent amb poc criteri. Quants ineptes tenen diploma i quanta gent brilliant va aprovant justet, desmotivada per alguns continguts que li obliguen a empollar... com ens han convençut del popular vincle entre competència i resultat?

Cada cop m'importen menys els exàmens. Angoixen a molts estudiants, en veure's aquests poc preparats. A mi també em preocupaven de mala manera temps enrere, suposo que la gent canvia (tot i que a poc a poc). Avui em puc encarar amb sobrada indiferència a una prova, sentint-me poc preparat: és un examen, sols un examen. Quin pes té a la vida? Ni un gram. Cadascú és responsable de la utilitat que li dóna al coneixement que va adquirint. Un títol no garanteix res; aquest sistema pot crear excel·lents coneixedors d'estratègies per anar aprovant cursos (i amb bona nota), però la bona formació no depèn d'aquestes qualificacions.

Però pel que sembla cal crear-se un currículum prou òptim per ser acceptat en un lloc de treball que, en el fons, no requereix de les competències que demana, sinó de la passió en què estàs disposat a dedicar-li esforç. Però igualment et demanaran un paperet que reconegui que "has assolit" certs coneixements. Així que passades una o dues hores (segons es miri, només uns segons), entreguem l'examen, intercanviem paraules amb els companys, tornem a casa, desconnectem.


Aquelles cadires que tornem a deixar passaran mesos sense més companyia que les fidels taules. Quan la calor vagi minvant, tornaran a aparèixer per ses portes nous alumnes, noves persones discretament desconegudes pels seus companys. I així any rere any, la pissarra plorarà davant cada nova generació, més impersonal, més hipòcrita, més freda. I són estudiants de psicologia, la ciència que s'interessa pel comportament humà! Com deuen ser les aules de la facultat d'econòmiques?